“EL SOCIALISME DEL BON VIURE”

BOAVENTURA DE SOUZA SANTOS

---

Debat civilitzatori

Un context molt important per analitzar el continent és el debat civilitzatori. En el continent tenim un debat civilitzatori. No és pas simplement una transició del capitalisme al socialisme; és quelcom molt més ampli, o com a mínim diferent. Aquest debat civilitzatori, és al continent des de la conquesta, quan es varen destruir les diverses cultures ancestrals d’aquest continent. Però degut a una lluita tenaç, sobretot els darrers 30 anys, el moviment indígena i el moviment afro han aconseguit rescatar aquesta diversitat cultural i això ens ha permès ampliar un debat que no es produeix en cap altre continent.

És un debat de diferents cosmovisions, de diferents concepcions de desenvolupament, d’estat... però que estan intentant dialogar. És un diàleg molt difícil, però no és pas el “xoc de civilitzacions” de Samuel Huntington; és una altra cosa. És la possibilitat d’un diàleg nou, difícil, però que s’ha de fer, perquè les constitucions noves, aquest constitucionalisme transformador del continent, ja mostren aquestes possibilitats de diàleg. És el que hi ha a les constitucions de Bolívia i de l’Equador. ¿Com podríem nosaltres pensar que pobles oblidats com ho eren els indígenes, tindrien a les constitucions de l’Equador i Bolívia una presència conceptual tan forta que és orgull dels equatorians i bolivians, que és orgull de tots els progressistes del món? D’on ve la paraula Pachamama, d’on ve el Sumak Kawsay que hem fet nostres? Estem aprenent d’ells i aquesta és la gran riquesa d’aquest debat civilitzatori.

Per això dic que no hi ha una transició en el continent; n’hi ha dues: la transició del capitalisme al socialisme i la transició del colonialisme a l’autodeterminació; en definitiva, del racisme a la possibilitat que tenim de la convivència de diferents nacionalitats dins del mateix estat. I aquí comencen els problemes de la sobirania.

Aquest argument, molt simple i molt difícil de fonamentar, és que la plurinacionalitat reforça el nacionalisme. La concepció de nació cívica, d’origen liberal, ciutadana –tots som equatorians, bolivians, brasilers, portuguesos– era el concepte liberal de la ciutadania i la nació cívica, geopolítica. Però hi ha un concepte ètnicocultural que s’ha reivindicat no només a l’Equador; s’ha reivindicat a Etiòpia, a Nova Zelanda, a Canadà, a Bèlgica, a Suïssa... que és la possibilitat d’una altra mena de nacionalitat. Una nacionalitat que té arrels ètnicoculturals i que no topa, no crea un conflicte necessàriament amb el primer de nació. Perquè els pobles indígenes i els pobles afrodescendents d’aquest continent han lluitat per l’autodeterminació, però mai per la independència. Des de fa temps no és pas independència el que volen, sinó el reconeixement de les seves nacions.

Vaig a dir quelcom que pot ser polèmic: no he vist gent tan nacionalista com els indígenes, tan amants del seu país. Van lluitar, van morir pel seu país a les guerres de la independència, i després de la independència; són equatorians, peruans, colombians, però també són aimares, quítxues, shuar. No hi ha conflicte; ans al contrari, es reforça la idea d’una nacionalitat més forta, feta de diversitats.

Sobirania i participació

Aquesta és, al meu parer, la gran novetat que l’Equador durà al món. En són dues de grans que assenyalaré. La primera és que la revolució ciutadana de l’Equador no és pas la revolució ciutadana liberal; perquè hi ha diferents formes de ciutadania: la ciutadania individual i la ciutadania dels pobles originaris i les seves organitzacions ancestrals. Són nacionalitats, identitats que s’ajunten en un projecte nacional, que és el projecte del seu país, però amb les seves regles de pertinença, amb les seves formes ancestrals, amb el seu dret, amb les seves autonomies que de cap manera fan perillar la nació; ans al contrari, la reforcen.

Aleshores la idea que els dóno és que la sobirania s’està reforçant en el continent i no hi ha cap més altre país que l’Equador que avui sigui un símbol de la reivindicació de la sobirania. Va ser la base militar de Manta, va ser l’auditoria del deute, va ser el TLC, va ser tancar la negociació CAN-UE. O sigui, hi ha tot un moviment en aquest país per la seva sobirania, pel seu nacionalisme. Hi ha un nacionalisme nou, d’esquerra, que és plurinacional, i s’ha de reconèixer aquest element de la plurinacionalitat i la diversitat de la participació ciutadana. I aquesta participació, a parer meu, és el que dóna riquesa al procés. Per què?, perquè hi ha diferents formes de participació, i aquesta participació ha de ser segons les regles de diferents jocs dins del marc constitucional, que ningú el posa en dubte.

De fet podem combinar aquestes dues transicions: de capitalisme a socialisme i de colonialisme a l’autodeterminació. La diferència entre parlar de Socialisme del Segle XXI i Socialisme del Bon Viure no és pas trivial. El Socialisme del Bon viure combina les dues transicions: del capitalisme al socialisme, de colonialisme a descolonització, a la fi del racisme, a la fi de l’extermini.

I això ens porta a altres concepcions de democràcia. La Constitució de Bolívia diu que hi ha tres formes de democràcia. Això enriqueix la teoria que va venir del Nord –per això també necessitem teories del Sud. Diu que hi ha tres formes de democràcia: democràcia representativa, participativa i democràcia comunitària. Diferents formes democràtiques que enriquiran les formes de participació, perquè aquestes s’ajunten i no estan en contra de la democràcia representativa. Estan enriquint la democràcia representativa. Per què? perquè la democràcia representativa és liberal i no es defensa de les forces feixistes, com hem vist milers de vegades en aquest continent i a Europa. Per això és necessari tenir forces, formes radicals, revolucionàries, de democràcia, que són les que sorgeixen de totes aquestes lluites; que no ens obliguen, a més, a diferents concepcions de temps.

La transició del capitalisme al socialisme té una durada de 200 anys, podríem dir en la seva forma més madura. La transició del colonialisme a la descolonització va ser de llarga durada, des de la conquesta. I aquí realment, quan entrem en aquestes formes de llarga durada, els pobles s’afirmen de manera diferent. Jo em vaig sorprendre que no es parli dels pobles indígenes; gairebé gens del seu paper, del seu rol protagònic en molts d’aquest processos, i cal dir-ho. Per què? perquè la presència dels pobles indígenes no es pot mesurar per criteris quantitatius de democràcia representativa, per la senzilla raó que com menors són, més preciosos resulten. Perquè com menys són, més greu va ser el genocidi, més els van matar i per això més importants són, preciosos avui per a la justícia històrica. No estem pas parlant de justícia racial; estem parlant de justícia històrica. D’aquí la riquesa dels processos constitucionals de Bolívia i l’Equador en aquest rescat de la justícia. No és pas només la justícia social, també és una justícia històrica i així es fa una transició més forta per una altra forma de vida.

Drets de la Pachamama

Quan nosaltres parlem dels drets de la Pachamama, estem parlant d’una cosa indígena? No. Estem parlant d’una barreja. Allò que jo anomeno una “ecologia de sabers”. És una barreja de sabers; saber ancestral amb el saber modern, eurocèntric, progressista. Per què? Llenguatge del dret i llenguatge de Pachamama. En la cosmovisió indígena, no hi ha aquest concepte de dret, hi ha més el concepte de deure i no tant el concepte de dret. Dret de la Pachamama és una barreja meravellosa, entre pensament eurocèntric i pensament ancestral i aquesta és la riquesa que no podem deixar perdre. És la riquesa del capital social organitzatiu d’aquesta diversitat. I aquesta força, si es deixa perdre ara que tenim la plurinacionalitat a la Constitució, això seria una pèrdua de dècades. Aquesta gran novetat és allò que anomenem el “constitucionalisme transformador”. Perquè del constitucionalisme modern se’n varen esborrar les diferències en nom de la igualtat; però amb això van matar més indígenes després de la independència que no pas abans. Allò va ser una tragèdia.

Aleshores, hem de veure com crear un futur que ha de recollir allò ancestral. La modernitat occidental mai en va saber: el futur sempre és a davant, mai al darrera. Nosaltres estem rescatant el passat com a forma de futur, més respectuós de la diversitat d’aquest continent.

I aquesta és la riquesa, al meu parer, del Socialisme del Bon Viure, potser és una expressió més bonica que no pas Socialisme del Segle XXI. Perquè de vegades quan sento a parlar del Socialisme del Segle XXI, s’assembla molt al del segle XX. Quan parlem del “Socialisme del Bon Viure” no hi ha pas confusió possible, és una altra cosa nova que està sorgint.

 

BOAVENTURA DE SOUZA SANTOS

Coimbra, Portugal