Martha Zhein  Alemania-Espanya

No calia arrencar l’any demanant als adolescents de la meva família que em diguessin una paraula amb la qual identifiquessin el futur, però havia llegit dies abans que una professora va fer-ho amb els seus estudiants i volia arribar a les meves pròpies conclusions. Les respostes que va rebre la professora havien estat temor, alarma, tristesa, enuig, angoixa, incertesa, dubtes, por, ràbia, inseguretat, injustícia i curiositat i des que vaig llegir-ho no deixava de preguntar-me com era possible créixer sense esperança. Hem aconseguit que el nihilisme i la impotència estructurin la forma de ser d’una generació. Potser els meus nebots i la meva neboda canviaran aquest retrat generacional. 

            "Diuen que en deu anys el planeta patirà una catàstrofe global si no ens posem les piles, i no sembla que el tema tingui aires de canviar", va argumentar el gran, confirmant-me el que em temia. Existeix una paraula per diagnosticar el seu malestar: solastàlgia. Aquest terme, encunyat pel filòsof australià Glenn Albrecht, defineix això que sents quan les cases del teu veïnat, que solien acollir famílies, esdevenen comerços i oficines; quan el bosc on jugaves pateix un incendi, pavimenten aquell parc i el converteixen en aparcament o alcen una nova tanca en el camí d’accés al mar perquè s’ha convertit en propietat privada. Solastàlgia és la nostàlgia que sents per la teva llar romanent-hi encara.

            És indubtable que existeixen raons per sentir-se així. Persones d’arreu del món, el regne animal i el vegetal, els nostres rius, la natura sencera i l’atmosfera estan enviant senyals clares que la vida sencera, tal i com la coneixem, s’esgota. No obstant, i precisament per tractar-se d’una situació urgent, no és pas l’hora d’alimentar passions tristes.

            El que necessita ara la vida és un suport amorós i un tracte compassiu i aquests dos camins només es poden transitar des de l’alegria.

El llenguatge com a part de la trama de la vida

            A força de dedicar-me a narrar m’he convertit en experta en estratègies narratives i ensenyo a narrar amb delicadesa. Sé que el poder del llenguatge va més enllà de la gramàtica, que no només és aquella facultat de l’ésser humà que li permet expressar-se i comunicar-se amb la resta sinó que està inscrit en un procés de creació i de producció de pensaments integrat en la trama de la vida. No podem defensar la salut de l’ecosistema del qual formem part amb un llenguatge que es desenvolupa a través de processos "antics" en els quals el llenguatge només és forma i contingut. Si els nostres relats benintencionats acaben convertint-se en paraules vanes és perquè desarrelem el llenguatge.

            Repensar la vida passa per abordar-la des d’una perspectiva transversal i vivificant. Més enllà de la retòrica, de si escollim dir "emergència o crisi climàtica" en comptes de "canvi climàtic" o "negacionista de la ciència del clima" en comptes d’"escèptic del clima", més enllà de la precisió necessària en un tema com l’ecologia que és abordat any rere any des de més branques del coneixement, necessitem emprar la paraula de forma que enllaci els nostres tres cervells (ment, cor i instint) perquè només així podrà formar part de la trama de la vida.

            La cura ha d’impregnar la nostra comunicació de manera que pugui nodrir el nostre élan o impuls vital i no tallar-nos l’alè. Recordem el caràcter relacional del llenguatge i percebem-lo com una malla afectada per múltiples variables.

Els tretze fils que determinen una "narració orgànica"

            A la recerca d’un ús ecològic del llenguatge, fa 20 anys vaig encunyar el concepte de "narració orgànica" per descriure un procés narratiu que promou l’ecologia del llenguatge d’una manera singular. Aquestes són les variables que ho determinen:

•     el lloc emocional/mental/espiritual des del qual ens expressem,

•     la forma amb la qual formulem els nostres pensaments, que està determinada no només pel llenguatge sinó per la nostra intel·ligència emocional, la visual, la lògica, la cinètico/corporal...

•     promoure la cocreació, que implica l’exercici del diàleg i la negociació, recordant que el pensament col·lectiu també pot expressar-se en una sola veu,

•     el context o medi ambient en el qual duem a terme l’acte de narrar,

•     el moment adequat (quotidià i històric) en el qual l’emetem,

•     els mètodes i la tecnologia que emprem, posant límits a l’obsolescència, promovent l’ús de tecnologies sostenibles, minimitzant la producció de deixalles, etc.,

•     l’emoció que ens genera i que embolcalla el tema escollit,

•     a qui ens adrecem, sense oblidar que té la capacitat de determinar el recorregut de la història, el seu impacte, el seu creixement i la seva cura,

•     posar en valor les fonts de coneixement locals per així fer visible la diversitat de discursos, idiomes i referents culturals,

•     plantejar-nos les conseqüències que pot tenir el nostre missatge,

•     contemplar la devolució a l’entorn d’una part dels beneficis que obtenim amb el relat (creant ocupació, desenvolupant estratègies de sensibilització...),

•     els arquetips amb els quals volem fertilitzar l’imaginari col·lectiu de forma que permetin fomentar l’autonomia narrativa de les persones més desfavorides,

•     entendre la nostra intenció com una vibració sense afecte i no tant un acte de voluntat.

            Aquesta forma d’abordar el llenguatge permet fertilitzar la trama de la vida perquè el llenguatge és un acte capaç de commoure, és a dir, de generar altres actes.

L’extinció dels noms de la terra

            Les nostres paraules poden modificar el present i crear un nou horitzó d’esdeveniments alhora que permeten honorar els nostres orígens, perquè cada mot expressa un recorregut fet de temps i encarnat en un so precís, alè modelat, retingut i repetit. Els verbs, substantius i adjectius visibilitzen els matisos de l’existència que la humanitat ha anat descobrint en conviure amb la natura.

            Només cal treure el nas pels diccionaris de les llengües que encara parlem per entendre com hem simplificat la nostra forma de comprendre el planeta i com hem homogeneïtzat la nostra forma de viure-hi. No només estan desapareixent llavors, insectes, illes... La migració per motius climàtics té una conseqüència de la qual se’n parla poc: la pèrdua de llengües i, amb elles, formes ancestrals d’anomenar el món. La terra està deixant d’escoltar els seus noms: Maxitari l’anomenen els Yanomami, per expressar el seu alè. Eloheh en diuen els Cherokee, recordant que és història, mare, cultura, orgull... Quatamam (Mare aigua) l’anomenen els Urus i els Yoruba en diuen Odùa-Ilè-Àiyé o Mare Terra. Aquests sons ens recorden que hi ha moltes maneres de transcendir el jo. Aquestes paraules originals són també sensacions, emocions, i perduren en nosaltres, en desaparèixer, desapareix quelcom que ens constitueix.

            La desaparició de paraules assenyala l’extinció del món que anomenaven. La pèrdua de la diversitat  idiomàtica i lingüística al món està directament relacionada amb la pèrdua d’hàbitats naturals i la disminució de la biodiversitat en el planeta. Dels 6.000 idiomes censats en el planeta, més de 2.500 estan en risc d’extingir-se, segons l’Organització de l’ONU per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO). Això suposa més que una pèrdua de paraules la destrucció d’una forma de veure la vida, de concebre l’espai, l’univers i la relació amb altres éssers humans.

            Els continents on l’amenaça és més gran són Oceania i Amèrica, on viuen el nombre més gran de comunitats indígenes i cultures ancestrals. Així, al Brasil hi ha 190 idiomes en perill, a Mèxic 144, a Colòmbia 68 i a Perú 62.

            Mentrestant, existeixen iniciatives de recuperació lingüística que promouen donar un lloc en la nostra cultura a termes en extinció, com la talassonímia (la forma com els pescadors identifiquen els seus caladors i els llocs que transiten per arribar-hi, diferent a la toponímia). L’objectiu és inculcar a les noves generacions una "biocultura" que torni a situar la natura en el seu horitzó vital i semàntic.

            Estimant el llenguatge com a part de la trama de la vida podrem reencantar el món.