Salvador Martí i Puig,

professor de Ciència Política de la Universitat de Girona

“En el món d'avui, dominat per la revolució 4.0, un mal ús de les noves tecnologies de la informació i la comunicació fan que la veritat hagi esdevingut la primera víctima”

 Si es parteix del fet que la política és una activitat col·lectiva que els membres d'una comunitat duen a terme amb la finalitat de regular els conflictes que hi apareixen, sent el seu resultat l'adopció de decisions que obliguen als seus membres, es dóna per descomptat que la política és fruit de l'existència inevitable i inherent de conflictes socials i dels intents per sufocar o regular-los (Vallès 2015).

 Ens encantaria que en la societat regnés la concòrdia i l'harmonia, però la societat és el món de la diferència en tots –o gairebé tots– els aspectes de la vida –potser només la mort ens iguala. Hi ha desigualtat (i diversitat) pel que fa a les creences, els valors, les aptituds, les habilitats, els desitjos, les possessions, i les oportunitats. No tots els membres de la societat tenen un accés semblant a la riquesa material, a la instrucció, a la capacitat de difusió de les seves idees, ni tampoc comparteixen les mateixes càrregues o obligacions. Aquest desequilibri genera tensions que  poden generar conflictivitat. És en aquest marc d'incertesa que la política apareix com una resposta col·lectiva al desacord. Es confia a la política la regulació –que no solució– a les tensions socials.

 Cal partir d'aquesta concepció de política per preguntar-se sobre el tema de la post-veritat. En aquest sentit la primera pregunta ha de ser: Existeix la veritat quan es relaten conflictes socials en què hi ha posicions enfrontades que lluiten per uns interessos que cadascuna de les parts perceben com a legítims? Qui té la veritat quan hi ha una baralla? Es diu la veritat en política?

 No és senzill respondre les preguntes formulades, tot i que sempre volem com a resposta un sí o un no. La veritat és que llevat de comptades excepcions els discursos polítics no tenen com a objectiu ni una cosa ni l'altra. Els discursos polítics no es construeixen a partir de la recerca de la veritat o la mentida. L'objectiu sol ser un altre: fidelitzar, motivar, mobilitzar.

 El discurs polític pretén ser una eina que vol donar coherència, consistència i credibilitat a relats que tenen com a objectiu defensar interessos i causes pròpies i vèncer a l'adversari. Si una cosa fan els creadors de discurs polític és la tasca de crear "cosmovisions compartides" per donar sentit als seus reclams, expectatives i lluites. Això és el que els acadèmics anomenen la creació de "marcs cognitius".

 En aquesta direcció, el discurs polític vol canalitzar el descontentament, identificar un blanc per canalitzar els greuges, assenyalar les reivindicacions i trobar símbols capaços de mobilitzar. En paraules de Snow i Benford (1998) les funcions dels "marcs cognitius" són tres. En primer lloc explicar la realitat a través de determinats valors; en segon lloc elaborar diagnòstics que impliquin la identificació d'un problema i l'atribució de culpabilitat o causalitat; i en tercer i últim lloc mobilitzar simpatitzants i convençuts. La tasca fonamental del discurs polític és convèncer que les indignitats (o privilegis, segons es tracti) de la vida quotidiana no estan escrites en els estels, sinó que poden ser atribuïts a algun agent i a una determinada correlació de forces, i que poden canviar (o mantenir-se) per mitjà de la coordinació i d'esforços col·lectius.

 El discurs polític ha d'incidir així sobre tres aspectes que són essencials per a l'acció col·lectiva: la injustícia, la identitat i l'eficàcia (Gamson i Meyer 1992).

Arribats a aquest punt ens hem de preguntar: És possible parlar de veritat en el discurs polític?

 Com s'ha assenyalat, la "veritat dels fets" és només una part dels ingredients d'aquest tipus de discurs. En el discurs polític són tan importants els fets com la forma d'interpretar-los i, sobretot, la intencionalitat i els valors que se'ls imbueix.

Per això parlar de veritat, en política, és un tema apassionant. Ho és perquè de vegades una cosa és el que va succeir en el passat, una altra el que s'explica, i una altra el que la majoria de la gent creu. A aquesta última, que pot no tenir res a veure amb la primera, els historiadors l'anomenen «la veritat social». I aquesta sovint sol ser un relat construït a partir d'equívocs interessats, tergiversacions i llocs comuns que, de vegades, romanen en l'imaginari de les societats al llarg de generacions, encara que pot també canviar a partir d'algun fet.

 Com, per exemple, l'escàndol que es va generar el 1995 a l'Argentina quan el capità de corbeta de les Forces Armades Adolfo Scilingo va confessar en un rampell de desesperació que durant la dictadura que va governar el país de 1976 a 1981 els militars drogaven les persones a les quals havien detingut il·legalment (els desapareguts), les pujaven a un avió de matinada i les llançaven al mar del Plata amb blocs de ciment lligats als peus. Davant aquestes declaracions els mitjans de comunicació, un ampli sector de la societat argentina es va escandalitzar. Però tot el que Scilingo deia ja s'havia denunciat centenars de vegades.

 Com s'ha exposat a l'inici del text, sovint cadascú interpreta –en funció dels seus interessos– la realitat i creu en "la seva veritat". L'important, en aquest cas, és poder distingir la interpretació dels fets, i constatar que aquests –a més– són reals. De totes maneres si la política es basa en interessos i en el conflicte que d'ells deriva, no podem aspirar a discursos neutrals ni asèptics, encara que sí s'ha de reivindicar la presència de fets contrastats i realitats fefaents. Això és tot, que no és poc. Sobretot en el món d'avui on el format en què es distribueix la informació dóna una imatge de credulitat a qualsevol notícia. I aquí és on cal debatre sobre el concepte de la post-veritat.

 La pregunta de si la post-veritat és la mentida clàssica, o si és un altre tipus de mentida més elaborada, amplificada i amb capacitat d’arribar a molta gent. La meva posició és la darrera. La post-veritat significa la creació de discursos i sentits per tal de manipular les societats, fer-les més dòcils, més confuses, menys crítiques. És en aquesta direcció que cal pensar els canvis socials, els seus reptes i la necessitat de crear relats crítics basats en fets i valors. Uns valors fonamentats amb els conceptes de justícia, igualtat, respecte de la identitat personal, la convivència i la dignitat de totes les persones.

Referències emprades:

 Gamson, W.A. y Meyer, D.S. (1992) “The Framing of Political Opportunity” Paper presentado en el Congreso European/American Perspectives on Social Movement, Washington, D.C.

Snow, D. A. et al. (1986): «Frame Alignement Process, Micro-mobilization, and Movement Participation», American Sociological Review, 51 (4): 464-481.

Vallès, Josep M. y Salvador Martí i Puig. (2015): Ciencia Política: Un Manual. Barcelona: Ariel.

Veritats profètiques CASALDALIGA

1. Si hem superat esclavituds antigues, no inventem esclavituds modernes. Humanitzem la humanitat.

2. El problema és tenir por de la por. Que la por et faci renegar d'un principi o deixar d'assumir una responsabilitat.
3. Aquell que no és totalment honest amb el seu dia a dia, no pot canviar el món.
4. En aquest món no hi ha ningú inútil.

5.Allò que em fa és el que dono, no el que tinc. Com més dono, més tinc, perquè soc més.
6.Si no hi ha causes grans, la vida no té sentit.
7. Lamento que el primer món sigui tan sensible davant dels atemptats (com el de Nova York) i no sigui sensible de veritat per Àfrica i pel gran atemptat diari, que és la fam al món i l'exportació d'armes.
8. La solució sempre és l'esperança. Una esperança, però, que es posi a fer feina, que sàpiga viure el dia a dia, que miri de fer amb els altres el treball de la justícia i de l'alliberament.
9. Desgraciadament la religió ha provocat les més satàniques guerres al llarg de la història. Pensava que hauríem arribat a un temps tan sensibilitzat que ja no utilitzaríem el nom de Déu per fer la guerra.
10. És molt més important tenir l'última sensibilitat que l'última paraula.