Jorge E. Castillo Guerra  Panamà-Holanda

Els efectes del canvi climàtic i la degradació ambiental estan limitant cada vegada més els nostres espais de vida i fonts de subsistència. Qui en resulta més afectat? I quin és el seu futur?

            A l’Atlas of Environmental Migration (2017) s’afirma que els desastres naturals i problemes ambientals han jugat un paper en la geografia poblacional els darrers 45.000 anys. Tanmateix, no és fins a finals del segle passat que la relació entre migració i medi ambient cobra interès científic. Avui dia els problemes ambientals afecten milions d’éssers humans que es veuen obligats a cercar refugi en regions dins o fora dels seus països. Dades recollides per l’Internal Displacement Monitoring Centre indiquen que terratrèmols, tempestes tropicals, erupcions volcàniques i altres desastres naturals van provocar el desplaçament o migració forçosa de 19,3 milions de persones el 2014 i de 17,2 milions el 2018.

            Per comprendre aquestes xifres cal aclarir que combinaven afectacions directes i indirectes per analitzar la relació entre fenòmens climàtics, provocats o no per l’ésser humà, i la migració. Les afectacions climàtiques es poden agrupar segons diverses modalitats temporals. Un tsunami com el que va haver-hi a Indonèsia el 2004, el terratrèmol d’Haití el 2010, els huracans que els darrers anys arrasen el Carib o les erupcions el 2018 del volcà Fuego a Guatemala il·lustren catàstrofes abruptes i ràpides que provoquen un gran nombre de víctimes i danys materials. Les catàstrofes naturals conformen una constant històrica. Això no obstant, l’escalfament global està incrementant fenòmens climàtics ràpids com ciclons i i esllavissades. En aquest sentit, un estudi de la NASA (2019) adverteix que a partir del 1980 augmenta el nombre de tempestes tropicals i el perill d’huracans amb vents que superen els 250 km/h.

            L’escalfament global també acumula condicions que, en forma lenta, provoquen sequeres, onades de calor, augment de la humitat i del nivell del mar, alteracions en el cicle de les estacions, disminució de les glaceres i del cabdal dels rius. Amb pas lent es van interrompent els cicles de vida d’animals i plantes i la disponibilitat d’espais habitables. És el cas de zones com Guna Yala al Carib i països insulars com Vanuatu o les Maldives que avui dia s’enfonsen davant dels nostres ulls. Centímetre a centímetre es perden sota el mar i desencadenen altres problemes: destrucció dels esculls de corall, erosió de les costes, escassetat d’aigua dolça, pèrdua de les collites i d’infraestructures bàsiques. Un informe recent de l’ONU il·lustra una altra modalitat dels efectes del canvi climàtic a Àfrica. Ens diu que quan els homes abandonen les seves llars per cercar treball en centres urbans les dones assumeixen les tasques agrícoles per alimentar les seves famílies. Però la degradació dels sòls, sequeres, la imprevisibilitat de les pluges, l’augment de plagues i l’aparició de noves malalties provoquen fam. Quan es desplacen amb les seves famílies a d’altres regions per assegurar la seva subsistència mares i filles són violades i sotmeses a bescanviar relacions sexuals per aliments. Les dones són les més vulnerables entre els refugiats climàtics.

            La mobilitat humana es presenta com una solució per a les persones i grups les vides dels quals estan amenaçades per fenòmens descrits per la FAO en la seva «cartografia del canvi climàtic». Es coneix amb el nom de desplaçament quan la seguretat se cerca dins de les fronteres del propi país i com a immigració quan implica creuar fronteres internacionals. La majoria de les víctimes ambientals les trobem entre els desplaçats. Convé aclarir que malgrat que «migrants ecològics», «migrants ambientals», «refugiats climàtics» (hi ha una varietat de denominacions) s’usen com a sinònims, no sempre reflecteixen significats afins. Migrants o refugiats ambientals és una designació més àmplia perquè agrupa les víctimes de canvis climàtics i polítiques estatals (embassaments, desforestació, monocultius) o de la indústria (mineria, vessaments de petroli o contaminació agroquímica).

            Avui dia els moviments migratoris d’origen climàtic són invisibilitzats per dos motius. El primer prové d’un enfocament nacionalista que s’imposa en els països de destí en definir la migració com a risc per a la seguretat, prosperitat i identitat. Per a les grans potències el creixement econòmic insostenible representa el criteri polític fonamental. D’acord amb percepcions sociopolítiques antimigratòries, elaboren polítiques repressives que s’implementen a través de la militarització de la vigilància i l’aixecament de murs fronterers. I el segon motiu està lligat a les convencions internacionals sobre drets humans i l’estatus dels refugiats de l’ONU el 1949 i 1951 respectivament. Aquestes convencions representen un gran avenç per a l’acollida de refugiats, sense discriminació de raça, religió o país d’origen. No obstant això, quan analitzem les raons per atorgar la condició de refugiat constatem que no contempla els factors ambientals. No existeix un acord ni molt menys una legislació internacional sobre el dret i la protecció de migrants ambientals. D’aquí ve que tampoc existeixi oficialment la categoria d’immigrant ambiental, migrant climàtic o ecorefugiat. I malgrat que el canvi climàtic és present en molts debats actuals, l’enfocament nacionalista, que ja esmentem, s’interposa a l’ampliació de l’estatus de refugiat a les víctimes de desastres i canvis climàtics. 

            Això no obstant, a partir de les dues darreres dècades del segle passat organitzacions de l’ONU dediquen més atenció a la mobilitat humana per desastres i canvi climàtic. El programa de l’ONU per al Medi Ambient (PNUMA) va dur a terme una tasca pionera quan va proposar una definició de desplaçats o refugiats ambientals com «aquells individus que s’han vist forçats a abandonar el seu hàbitat tradicional, de forma temporal o permanent, degut a un marcat trastorn ambiental, ja sigui a causa de perills naturals i/o provocats per l’activitat humana» (PNUMA 1985). Aquesta definició va ser adaptada posteriorment per l’Organització Mundial per a la Migració (OIM, 2011).

            A nivell intern dels països, els desplaçaments per causes ambientals constitueix un indicador de la carència de polítiques d’equitat. És a dir, una gestió econòmica insostenible i la indiferència davant els efectes ràpids o lents del canvi climàtic per als grups amenaçats. Posterguen accions que avui haurien de posar en marxa per evitar la inseguretat alimentària o protegir les poblacions més vulnerables, generalment, els més pobres entre els pobres. N’hi ha prou amb recordar que 36 països africans i 7 de llatinoamericans es troben entre els 50 països més afectats pel canvi climàtic.

            Segons estimacions del Banc Mundial (2018) el 2050 hi haurà uns 150 milions de migrants climàtics a Amèrica Llatina, les regions de l’Àfrica Subsahariana i el sud-est asiàtic. No mancaran majors arguments per comprendre que aquest grup conforma un dels reptes humanitaris més imperants del present segle. Però qui els protegirà si estan exclosos de les convencions internacionals? Els països han de prendre més responsabilitat i ocupar-se de les causes i del drama humà que genera el canvi climàtic. Per aconseguir-ho és important treure’ls dels «llimbs jurídics» i crear un marc de protecció jurídica internacional, enfortir les institucions nacionals i internacionals i grups de solidaritat que treballen en la protecció de migrants ambientals. Per últim, és imprescindible atendre les demandes dels i les migrants ambientals i les poblacions en risc, que ens urgeixen a un canvi d’actitud i forma de gestionar el món.