David MOLINEAUX Santiago de Xile

Com tots sabem, múltiples estudis científics han confirmat que el planeta es va apropant, les properes dècades, a un conjunt de «punts de trencament» irreversibles que podrien amenaçar el futur de la nostra civilització.

És ben clar que la causa principal de la majoria d’aquestes catàstrofes potencials és l’acció humana. Però malgrat totes les advertències, les xifres mostren que les emissions planetàries de diòxid de carboni continuen augmentant i que l’esgotament de les fonts d’aigua dolça, la sobrepesca dels mars i la destrucció dels boscos nadius continuen de forma desenfrenada.

 Podríem anar abandonant aquestes pràctiques amb l’objectiu d’evitar una catàstrofe col·lectiva; tanmateix, ho continuem fent.

 La crisi actual té múltiples causes, la majoria de les quals interconnectades. En aquest assaig considerarem una causa clau que s’esmenta amb poca freqüència: la nostra cosmovisió moderna.

 Durant més del 90% de la nostra existència com a espècie, vam ser caçadors recol·lectors amb un estil de vida nòmada i una cosmovisió totalment diferent a la del món actual. La naturalesa era una realitat vivent que albergava una multitud de presències sagrades, i de la qual ens vèiem com una part. Sovint ens induíem a estats de trànsit en els quals l’esperit del participant s’unia amb el d’un animal o d’un altre element del món natural.

 Vivíem al dia, confiats en el nostre entorn natural i en la seva voluntat generosa de sostenir-nos. Les nostres possessions eren mínimes: no estalviàvem res pel demà.

Fa uns dotze mil anys, no obstant això, amb l’arribada de l’horticultura i la domesticació d’animals, se’ns va anar acabant aquesta vida despreocupada –i amb ella la nostra confiança que el món natural ens oferiria invariablement la seva generosa provisió. La nostra subsistència començava a dependre de fenòmens en els quals podíem confiar menys: la regularitat de les estacions, l’arribada de les pluges, el benestar i la capacitat reproductiva dels nostres animals domèstics... Calia emmagatzemar gra per a l’hivern i els anys magres, i protegir els nostres ramats dels depredadors. Per primera vegada, va esdevenir important la propietat privada. Hi ha evidència (com les troballes fetes per arqueòlegs de milers d’estatuetes de «deesses») que el nostre culte se centrava, en gran part, en la fertilitat. Atesa la relativa precarietat de les nostres formes de manteniment, vam anar considerant els poders de la natura com a menys benèvols i confiables.

 A poc a poc vàrem desenvolupar noves tècniques: l’arada i el reg, els encreuaments i la criança... i eventualment la roda i carreteres per transportar gra als creixents centres urbans. Algunes aldees es varen anar transformant en ciutats, amb les quals van sorgir les primeres societats monàrquiques, governades per elits minoritàries. Les divinitats també s’anaven jerarquitzant: els déus, sovint capriciosos i cruels, van ser representats per poderosos sacerdocis. Amb l’explotació cada vegada més intensiva de la terra mitjançant grans predis agrícoles, la tradicional veneració a la natura va debilitar-se.

 No obstant això, el pitjor cop a la percepció del món natural com a realitat sagrada va ser el sorgiment de les religions monoteistes. Aquestes religions, entre les quals el judaisme i el cristianisme, solien dur a terme sagnants campanyes –caceres de bruixes, inquisicions i «guerres santes»– contra qualsevol culte que no fos el del seu Únic Déu Veritable.

 Per als jueus del primer mil·lenni aC., el món natural ja existia només per satisfer les necessitats humanes. El llibre del Gènesi parla amb claredat: «Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s'hi arrosseguen».

 Després, sota l’Imperi romà tardà i durant tot el període medieval, regnaria suprem a Europa el cristianisme, ferotgement intolerant davant qualsevol sospita de veneració a elements del món natural.

 Amb l’arribada de la modernitat, a partir del s. XV, va anar sorgint una cosmovisió molt nova. L’Edat Mitjana havia sigut teocèntrica, però el naixent món modern seria cada vegada més antropocèntric. Va créixer la influència de la ciència empírica, els practicants de la qual recorrien a la raó humana i als mètodes experimentals. Va anar guanyant força la convicció que la raó havia de prevaldre per sobre de l’autoritarisme, tant religiós com polític.

 Basant-se sobretot en els escrits de René Descartes, filòsof i matemàtic del s. XVII, es concebia l’univers com un immens mecanisme i els éssers vius com a maquinàries, per complexes que fossin. L’única entitat conscient i capaç de «conquerir» la natura, desvetllar-ne els seus secrets i explotar-la per a les seves pròpies finalitats era la ment humana.

 Encara més, els practicants de la ciència insistien que només es considerés com a real i veritable allò que es podia veure, examinar i mesurar amb els sentits humans. A poc a poc, aquesta exitosa pràctica empírica es va anar reflectint en altres actituds. D’una banda es va anar difonent, sobretot entre les elits científiques i intel·lectuals, un ateisme cada vegada més explícit. I de l’altra, va sorgir la tendència d’identificar-nos a nosaltres mateixos exclusivament amb l’«ego», la ment pensant: un agent independent, aïllat, aliè a la natura.

Pragmàtic i funcionalista, el subjecte modern solia ignorar les dimensions menys mesurables del món que l’envoltava –i les del seu propi ésser.

Els impressionants èxits de la ciència, i de les tecnologies que va anar generant, van inspirar un altre element fonamental de la cosmovisió moderna: el mite del progrés continu. Valent-se de les seves noves i poderoses eines, la modernitat va concebre el somni de construir, a partir de la raó i l’esforç humà, un món cada vegada millor.

 Per a molts, l’ideal del progrés material i social va anar reemplaçant la tradicional doctrina cristiana de la salvació; però diversos comentaristes han observat que s’alimentava, al capdavall, de profundes energies religioses.

 El somiat progrés modern ha passat per interpretacions diverses. Per a alguns, es tractava d’alliberar-se de l’opressió política i l’explotació econòmica. Per molts altres, significava la possibilitat d’un creixement incessant de la prosperitat econòmica.

 El mite modern no va pas quedar confinat als països de tradició europea: va anar-se expandint, juntament amb les xarxes comunicacionals i el comerç internacional, a àmplies zones d’Àsia i al sud del planeta. Arrasava cultures, sistemes socials i religions mil·lenàries, reemplaçant-les amb la promesa del món feliç del consumisme.

 Per promoure aquest anomenat «somni americà», han estat d’una eficàcia espectacular els mitjans massius de comunicació, especialment la televisió. Es calcula que en una bona part del planeta un nen de cinc anys veu més de deu mil anuncis comercials per any.

 I compte!, el que ofereixen aquests anuncis és una cosmovisió. Mitjançant imatges i anècdotes enginyosament dissenyades, instrueixen el televident sobre el seu lloc en el món i les coses i activitats que li proporcionaran felicitat. Així, es massifiquen les conductes i els valors consumistes, els quals alhora augmenten l’explotació dels recursos naturals, incrementen la producció de gasos hivernacle i apropen el planeta a punts de no retorn ambientals. 

 Cada vegada esdevé més evident que la cosmovisió consumista està amenaçant la supervivència de la nostra civilització. No obstant això, les solucions més publicitades per evitar una possible catàstrofe planetària, com els plans intergovernamentals per baixar les emissions i l’esperada invenció de noves tecnologies miraculoses, s’ofereixen sense qüestionar les bases de la nostra economia globalitzada i la nostra cosmovisió consumista.

 Davant d’aquesta realitat, més aviat quedaria una pregunta: ¿serà possible que, potser induït pels primers col·lapses catastròfics, vagi emergint un mite compartit, de profund poder evocatiu, capaç de conduir-nos a una reorientació radical dels nostres valors, percepcions i institucions clau?

 El repte del nostre moment és, com sabem, d’una magnitud aclaparadora. I segons els càlculs més actuals, la majoria dels humans que estan vivint en aquest moment seran testimonis de l’èxit o el fracàs de la nostra resposta.