Doribel Herrador Valencia, El Salvador

Els impactes associats a la variabilitat i el canvi climàtic s’han accentuat a la regió d’Amèrica Central i el Carib durant les darreres dècades i constitueixen una barrera més als processos de desenvolupament dels països. Segons l’informe de 2013 del Grup Intergovernamental de Canvi Climàtic (IPCC), els escenaris futurs són preocupants per a la regió centreamericana, assenyalant esdeveniments de sequera, canícules més intenses i onades de calor sense precedents històrics, així mateix, existeix una altra probabilitat que el fenomen El Niño Oscil·lació del Sud (ENOS), intensifiqui les precipitacions, augmentant la probabilitat d’inundacions i esllavissaments.

            Els impactes de les alteracions climàtiques afecten especialment els grups que depenen més directament dels recursos naturals, com és el cas de les zones rurals dels països en desenvolupament, degut a la seva dèbil capacitat de resposta davant dels nous impactes de les variacions en el clima, com a conseqüència dels enormes desequilibris socials i econòmics que els caracteritzen. La regió ha estat reconeguda per la seva alta vulnerabilitat a la variabilitat i el canvi climàtic en els espais globals de negociació. Per als països de la regió, l’adaptació esdevé un tema clau, entesa aquesta com els ajustaments del sistema social en resposta a l’impacte dels canvis en el clima, de manera que redueixin el dany causat i que potenciïn les oportunitats locals.

            El tema de la mitigació, o reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle, ha estat tema central en tota la sèrie de reunions de caràcter global sobre el clima, des del Mandat de Berlín de 1995 i l’històric Protocol de Kyoto de 1997. No obstant això, el tema de l’adaptació no semblaria despertar la mateixa atenció, tot i la urgència d’abordar-la especialment per als països en desenvolupament, que pateixen el major impacte dels canvis del clima. Durant la darrera dècada la recerca de sinergies entre la mitigació i l’adaptació ha cobrat més interès en les negociacions climàtiques globals. Així, en la Conferència de les Parts (COP) número 16 de Cancún, el 2010, es va crear el Fons Verd del Clima, com a mecanisme financer de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC), orientat a donar suport als països en desenvolupament en les seves accions d’adaptació i mitigació del canvi climàtic. Un any després, en la decisió 2 de la COP 17 s’esmenta que podrien desenvolupar-se enfocaments conjunts de mitigació i adaptació per a la gestió integral i sostenible dels boscos.

            Anys més tard, davant del moderat impacte de les accions del món industrialitzat en la seva lluita per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle, la COP 21 de l’any 2015 va finalitzar amb l’Acord de París que insta a mantenir l’augment de la temperatura mitjana mundial molt per sota de 2º C respecte dels nivells preindustrials, i prosseguir els esforços per limitar aquest augment de la temperatura, reconeixent que això reduiria considerablement els riscos i els efectes del canvi climàtic. L’Acord de París introdueix també un canvi important, ja que insta tots els països, tant desenvolupats com en desenvolupament, a emprendre esforços més ambiciosos en el combat i adaptació al canvi climàtic mitjançant les anomenades Contribucions Determinades a nivell Nacional (NDC per les seves sigles en anglès), les quals representen l’estratègia que cada país haurà d’establir a través d’accions concretes tant de mitigació com d’adaptació al canvi climàtic. L’Acord ordena les parts que comuniquin i mantinguin les NDC de tal manera que permetin esbossar les accions posteriors al 2020. 

            De cares a la propera cimera del clima el 2020, posposada degut a la pandèmia del COVID-19, s’esperava que els països avaluessin les anteriors i actuals NDC amb la finalitat de proposar mesures encara més ambicioses. El 2019 uns 77 països van comprometre’s a reduir a zero les seves emissions netes de gasos d’efecte hivernacle per a l’any 2050. Amèrica Llatina ha realitzat diversos compromisos en aquesta línia, Costa Rica s’ha compromès a assolir un 60% de cobertura forestal per l’any 2030, i que el 30% del transport públic sigui de zero emissions l’any 2035, Guatemala per la seva part avança en la recuperació d’1,2 milions d’hectàrees d’arbres l’any 2032. Colòmbia es proposa aconseguir que el 10% de l’energia sigui de fonts renovables el 2022 i el 20% el 2030, a més de plantar 180 milions d’arbres el 2022.

            Per als països de la regió centreamericana, a l’igual que per a altres països en desenvolupament, les NDC estan enfocades en el tema de boscos i usos de la terra (agricultura, foresteria i altres usos), aquest sector genera el 24% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle a nivell global, el que ressalta l’important rol que poden jugar aquests països atès que la reforestació, la desforestació evitada i la gestió millorada dels boscos, entre d’altres accions, tenen el potencial de reduir emissions i augmentar l’emmagatzematge de carboni de forma rendible i a curt termini.

            En aquesta línia sorgeixen iniciatives com el Desafiament de Bonn, un esforç global impulsat pel govern d’Alemanya i l’Organització Mundial per a la Natura (UICN), per aconseguir la restauració de 150 milions d’hectàrees per al 2030. Amèrica Central s’ha unit a aquesta iniciativa, El Salvador, Costa Rica i Panamà s’hi han compromès amb un milió d’hectàrees cadascú, Guatemala amb 1,2 milions i Nicaragua amb 2,7 milions, així mateix, Cuba i el Carib s’han unit al Desafiament de Bonn del 2019. És important revisar que el compliment d’aquests compromisos haurà de succeir en zones geogràfiques específiques i competir amb altres usos de la terra. Així, els territoris de pobles indígenes i comunitats locals, que sustenten els principals boscos de la regió, esdevenen clau per al compliment de les NDC de cada un dels països. Alhora, aquests territoris resulten ser els més vulnerables i per a ells el tema de l’adaptació al canvi climàtic ha de ser el punt de partida per abordar el tema de la mitigació.

            Vaig començar a escriure amb molt d’entusiasme aquest document al començament de l’any 2020 i per diferents motius va quedar-se un temps esperant en el meu escriptori. En intentar reprendre’l ara, en plena pandèmia de COVID-19, vaig pensar que la crua realitat em demanava canviar el tema. No obstant això, després de reflexionar-hi una mica, me n’adono que aquesta calamitat mundial ens està mostrant com en són de vulnerables les nostres institucions i les nostres societats en general, i la dificultat dels governs per prendre decisions en les quals la salut de la població sigui prioritària.  Diversos governants que inicialment no s’havien pres el tema seriosament han hagut de prendre decisions precipitades i en molts de casos barroeres, davant el creixent nombre de víctimes d’aquesta malaltia. L’actitud de molts governs davant del canvi climàtic global és similar, mentre els impactes s’aguditzen lluny de casa, es considera que podem continuar endavant només fent petits ajustaments. No obstant això, els impactes del canvi climàtic, així com els de la pandèmia, encara que aquests darrers estiguin succeint a una velocitat més alta, són igual de ferotges i aniquiladors. Aquesta és la gran lliçó que queda per assumir a nivell global, però amb més força per al món desenvolupat.

            La Secretària Executiva de l’ONU sobre Canvi Climàtic, Patricia Espinosa, ho diu així: «El COVID-19 és l’amenaça més urgent a la qual s’enfronta la humanitat avui dia, però no podem oblidar que el canvi climàtic és la major amenaça a la qual s’enfronta la humanitat a llarg termini. Aviat, les economies es reiniciaran i aquesta és una oportunitat per tal que els països es recuperin millor, per incloure els més vulnerables en aquests plans, i una oportunitat per donar forma a l’economia del segle XXI de manera que sigui neta, verda, saludable, justa, segura i més resistent».