Francisco Mena Oreamuno

La forma de vida vers la qual hem anat caminant ens ha convertit en habitants d’enormes presons de formigó amb destins poc fiables. Aquesta habitació estreta i tancada va deixant marques. La desconfiança, la rapidesa, el temor, l’angoixa, l’estrès, la violència, totes aquestes pràctiques són reals i recauen sobre les persones sense que hi puguem fer gaire res. Totes aquestes pràctiques socials ens tornen a un estat previ a l’humà. On el perill diari és tal que sempre estem alerta per no convertir-nos en víctimes. Per no ser víctimes ens veiem en la urgència de prendre la iniciativa i atacar. Atac i defensa entre aquells que estem cridats a conviure, no és ni de prop, l’experiència humana de la vida.

            La pressió social d’avui a les ciutats i les àrees metropolitanes ens arrossega de forma immesurable. Les persones ancianes són massa lentes i la mainada destorba, allò que compta és el sector productiu que pot sortir de casa a les cinc del matí i tornar-hi a les nou de la nit sense que l’afecti el tema familiar o el de salut. Agafar un autobús, el tren o el metro és un repte diari que involucra un estat d’apilotament que acaba expressant el ser de les persones.

            La necessitat fonamental de l’alimentació suposa un problema greu en aquest context. Què menjar? Quan menjar? Quant de temps per menjar? El breu gaudi dels aliments, la seva baixa qualitat, la velocitat per ingerir-los, tot això sumat a una creixent imposició a baixar de pes, implica que l’espai sagrat del menjar amb altres persones esdevingui un moment inapropiat per conviure.

            Però enmig de tanta pressió, avui tenim els mitjans per estar absents de tot. La tecnologia ens proporciona, gairebé sense distinció d’estatus social (el 2017 el 70% de la població d’Amèrica Llatina tenia mòbil), el mitjà idoni per absentar-nos de la duresa del formigó, del sentit d’ansietat, de menjar a la correguda. Podem caminar enmig de la multitud escoltant i veient vídeos de qualsevol tema, conversant amb altres persones llunyanes, xatejant, veient les xarxes socials. Perdre’s del món immediat, de tanta pressió, és una sortida que fa tan sols vint anys no coneixíem. Al costat d’aquesta absència gratificant també ens hem fet accessibles les 24 hores del dia a qui ens vulgui localitzar. Mentre que vint anys enrere havíem d’esperar a trucar per telèfon a casa per saber com estava tot, ara et poden trucar per preguntar-te si vas a comprar llet i saber on ets.

            Pot semblar trist aquest escenari, però si veiem el creixement urbà de les ciutats llatinoamericanes hem d’entendre que el món rural se n’ha anat. L’any 2018, 78 àrees metropolitanes d’Amèrica Llatina contenien 272 milions de persones de la població total del subcontinent d’uns 425 milions. A Costa Rica el cas és dramàtic, el 75% de la població viu en espais urbans. Panamà, Nicaragua, El Salvador estan en el 60% de població urbana.

            Les implicacions d’aquesta conglomeració urbana són monstruoses: augmenta la desforestació, la destrucció de nínxols ecològics, l’apilotament, l’ús d’energia, el consumisme, la inversió en infraestructura, hospitals, escoles, instituts, universitats. Allò que, en un sector camperol, realment cuidat per la comunitat i el govern local i nacional, es pot arreglar amb participació ciutadana i més inversió de l’estat, no funciona als conglomerats urbans.

            El problema principal, des del punt de vista organitzatiu, és que s’ha trencat el teixit social, les persones ja no viuen en comunitat. El veí és en realitat un desconegut que fa fressa, molesta, etc. L’augment de la població urbana ens ha conduït a trencar les formes tradicionals de xarxes de suport, solidaritat, famílies, arrelament, cultura. Però encara és més greu que a moltes de les persones que han patit desarrelament fa dècades els ha sigut difícil tornar a construir una comunitat.

            El que es requereix ara són, com a mínim, algunes idees per reconstruir el teixit social i amb ell recuperar la nostra humanitat. L’experiència ens diu que la recuperació del teixit social es produeix quan les persones s’ajunten per afrontar problemes comuns que sovint no poden resoldre’s mitjançant una acció individual. Per exemple, la seguretat.

            El teixit social és la xarxa invisible de relacions de confiança en la qual convivim el dia a dia. Conté des del ritual de la salutació del matí en el barri mentre anem a prendre el transport per anar a la feina, fins a la solidaritat decidida davant la tragèdia d’un veí o veïna. És saber que puc acudir a una persona veïna en una situació difícil. És saber que no estic sol a casa meva, sinó que hi ha una quantitat de persones amb les quals compartir, sobretot, les dificultats.

            La forma com s’han desenvolupat les ciutats ha destruït el sentit de veïnatge que existia als nostres països fa tan sols unes quatre dècades. Així que, com deia abans, la soledat es constitueix en un problema social molt seriós. Les noves tecnologies han donat una gran aportació a aquesta nova forma de vida en l’aïllament. Aquesta és la mena de lluita que requereix de més atenció: la incapacitat de crear llaços de confiança amb altri. 

            Sembla doncs que el dany més important d’aquesta tendència contemporània a concentrar-nos en gegantesques ciutats, és la destrucció del sentit de comunitat i amb ella la destrucció de l’experiència de confiança en altres éssers humans. La dita «com més conec els éssers humans més estimo el meu gos» pot ser una de les armes de destrucció massiva més efectiva dels nostres dies. Girar l’esquena a la construcció de llaços de confiança i privilegiar l’aïllament, alimentar-se de «converses» en un espai de xat a les xarxes socials i abandonar l’experiència de l’escalfor d’altres persones i de l’escalfor humana amb totes les seves friccions, suposa una pèrdua irreparable en la possibilitat d’afrontar la vida amb una bona dosi d’esperança i desitjos de lluitar.

            Això afecta des dels petits problemes quotidians fins a les decisions polítiques més importants. L’aïllament fa que confiem en els mitjans socials i de premsa pel que estem més propensos a caure en posicions antisocials, racistes, i a més, amb més facilitat. El cas del president dels Estats Units i del brasiler mostra que aquesta mena de discurs està orientat a persones que, a poc a poc, s’han replegat en l’aïllament social, i que han decidit orientar les seves frustracions a diferents grups socials i ètnics. S’uneixen en el cultiu de l’odi comú i el rebuig a altres éssers humans.

            L’objectiu de recuperar la nostra humanitat no és pas una qüestió purament acadèmica, és, amb tota probabilitat, l’única manera de no evolucionar cap a éssers monstruosos. Potser els zombis són una bona metàfora sobre com la societat postapocalíptica ha caricaturitzat el món urbà i ultratecnològic. Els zombis serien els éssers que s’alimenten de la vida d’altres éssers sense matar-los sinó transformant-los en zombis que cerquen més éssers vius. Éssers que no poden conversar entre ells, que no raonen i que són impulsats per una inesgotable set de matar i menjar-se altres éssers vius. Els zombis expressen la destrucció d’allò humà tant en el seu cos com en les seves accions. Però en realitat no difereixen tant d’allò que s’espera d’una persona en les societats altament competitives i del que s’espera dels que volen vèncer en el món laboral.

            L’abraçada, la conversa, el donar el pas decisiu envers les altres persones, la reunió per menjar i conversar, la salutació, la cerca de contacte, el respecte, són els mitjans pels quals els que professem la fe cristiana ens armem de la força de la fe per sanar el món i reconstruir les relacions de confiança en la comunitat. Avui precisament el papa Francesc ha fet una crida als sacerdots a no abandonar els malalts i més aviat, sortir a donar-los la comunió i confortar-los tot i l’epidèmia viral que afrontem. Em sembla que aquest és el camí de la fe: trencar amb l’aïllament i recuperar la nostra humanitat.