2006: ANY INTERNACIONAL CONTRA LA DESERTIFICACIÓ

SERGIO FERRARI

---

Temàtica poc publicitada, menys espectacular que no pas altres calamitats ambientals, en canvi, la desertificació creixent –igual que l’accelerada reducció de les reserves d’aigua potable- està ancorada en el mateix centre del debat de societat. Ja que toca el present i el futur, la vida i la mort, la viabilitat o la inviabilitat de la “casa comuna” anomenada Terra.

A causa d’aquest “flagel ambiental”, en els propers 20 anys, podrien desaparèixer dues terceres parts (66%) de les terres aptes per al cultiu d’Àfrica, un 30% de les d’Àsia i un 20% de les d’Amèrica Llatina.

Segons estimacions de les Nacions Unides, la desertificació redueix la fertilitat del sòl del planeta i provoca pèrdues de productivitat que en algunes regions poden arribar fins al 50%. A més, amenaça la quarta part de la totalitat de les terres del planeta, i també la subsistència de més de mil milions d’éssers humans a 100 països. Atempta contra l’equilibri macroecològic global –espècies animals i vegetals que desapareixen- i pressiona comunitats senceres –el 2004 es parlava de 135 milions de persones- que es podrien veure obligades a abandonar les seves terres a curt i mitjà termini.

Les conseqüències humanes d’aquest fenomen van més enllà de la simple radiografia productiva. Agreuja la ja de per sí debilitada seguretat alimentària; fa créixer l’efecte de la fam i la pobresa; es perfila com una altra font de tensions socials, polítiques i militars... tots ells factors que en un circuit infernal i tancat provocaran a l’hora més i més degradació ambiental. Un veritable cul de sac...

Parlar el mateix llenguatge

El reflex semàntic a vegades enganya. Si s’associa desertificació amb deserts, es pot arribar a un concepte una mica simplista i imaginar-ho com l’increment de sorres que es cruspeixen més trossos de la gran geografia mundial. Més sorra, més deserts... gairebé com a resultat mecànic o natural d’un augment de l’erosió que viu la terra com a resultat de les aigües torrencials que ho renten tot, o dels vents poderosos i el seu poder destructiu.

En termes més científics, segons una definició dels anys noranta del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient, la desertificació no es refereix a un augment dels deserts. Sinó que consisteix en la degradació de les terres àrides, les semiàrides i les zones sotshumides i seques. La causa de la qual són variacions climàtiques, però, sobretot, activitats humanes com el conreu o el pasturatge excessius, la desforestació –generalment moguda per grans interessos econòmics- i la manca d’irrigació. La devastació pura i senzilla de regions senceres per introduir-hi monoconreus –com en el seu moment el cotó i avui la soja- o per fer-hi grans complexos turístics, també hi entren com a corresponsables.

Al darrera de la desertificació hi ha grans causes de fons: la responsabilitat dels humans (i els seus poders econòmics) i també la discussió sobre la mateixa idea de productivitat com a motor del desenvolupament.

Si bé les conseqüències d’un fenomen així les pagarien els països del Sud, no és una temàtica que tinguin “restringida”. Un estudi d’Ecologistas en Acción d’Espanya, publicat a mitjans del 2004, mostrava que aquest país es troba al capdavant dels estats desenvolupats afectats per la desertificació. Assenyala que set províncies presenten nivells d’erosió per sobre del 90% de les seves superfícies i subratlla que l’origen principal d’aquesta erosió és degut a males pràctiques agrícoles. Concretament, emfatitza el document, el 75% de l’erosió es produeix en sòls agrícoles, quan aquests, paradoxalment, representen només un 40% de la superfície total.

L’informe espanyol analitza altres causes, com ara l’explotació desmesurada dels recursos hídrics; la pèrdua de la coberta vegetal degut als repetits incendis forestals, i la concentració de l’activitat econòmica en zones costaneres com a conseqüència del creixement urbà, de les activitats industrials, del turisme de masses i de l’agricultura de regadiu. Factors tots ells, que d’una o altra manera, i amb diferents matisos o pesos, també són a la base a tants altres dels 100 països afectats.

A més de 10 mil quilòmetres d’Espanya, l’Argentina, amb els seus gairebé 2,8 milions de quilòmetres quadrats, en altres temps reserva ambiental del planeta, no s’escapa de la degradació de l’ecosistema, que segons diversos estudis afecta el 75% del seu territori. 60 milions d’hectàrees pateixen processos erosius, i cada any se n’afegeixen unes altres 650 mil al quadre de les superfícies desgastades. Malgrat l’enorme superfície i els il•limitats recursos d’aquest país sud-americà, el procés afecta el 30% del total de la població (uns 10 milions de persones). Els darrers 75 anys la reducció de la superfície forestal ha estat del 66% com a resultat de la desforestació per incorporar noves terres a l’agricultura; per la producció de carbó vegetal i llenya, i també degut a altres activitats industrials, com la cel•lulosa.

El Brasil no és pas cap excepció en aquesta dinàmica preocupant. Si a mitjans del segle passat la soja era gairebé inexistent, avui ocupa més de 20 milions d’hectàrees de terra conreada. Mentrestant el bestiar –el 80% del qual és a l’Amazònia- ha passat de 26 milions a 164 milions de caps en els darrers quinze anys, i l’exportació de carn es va multiplicar per cinc entre 1997 i el 2003. Ambdós “productes” cada dia avancen més ofensivament sobre boscos i sabanes, i estan considerats com a responsables principals de l’accelerat procés de desertificació brasiler.

I les previsions són alarmants: organismes ambientalistes dignes de crèdit calculen que el 2020 es podrien haver destruït prop de 22 milions d’hectàrees de boscos i sabanes a l’Amèrica Llatina degut tan sols a la producció de soja, arrasant ecosistemes i condemnant nombrosos pobles indígenes a la desaparició, cada vegada més acorralats en espais reduïts.

La “consciència” planetària

Com si fos una presa de consciència mundial –en qualsevol cas a nivell de diagnòstic i retòrica- les Nacions Unides van aprovar el 1994 la “Convenció Internacional de lluita contra la desertificació”, primer document que emmarca les respostes a aquest “flagell ecològic” i que compta amb l’adhesió de 172 estats membres.

El seu objectiu principal és la promoció d’una acció concertada a través de programes locals –amb suport internacional- que volen reduir l’impacte de la sequera greu i desertificació especialment a l’Àfrica. Intenta millorar la productivitat del sòl, rehabilitar-lo allà on es pot, i ordenar la conservació dels recursos de terres i fonts hídriques.

La Convenció subratlla la necessitat de la participació popular i la promoció de condicions que afavoreixin les poblacions locals per evitar la degradació dels sòls. Al mateix temps dóna un paper actiu a les ONGs per preparar i executar programes en aquest sentit.

Si bé aquest instrument internacional és una aportació – perfectible- allò que està en joc rera el “drama de la desertificació” és un debat de fons, de societat i fins i tot de la mateixa civilització.

Un debat de civilització

Un element clau d’aquest debat és, sens cap mena de dubte, l’estreta relació entre desertificació i urbanisme. Segons el sociòleg i antropòleg espanyol Antonio Aledo Tur, “la urbanització causa un doble efecte que podríem anomenar centrífug i centrípet en la seva participació en el procés de desertificació”.

L’aspecte centrípet, “al convertir les ciutats en pols d’atracció pels camperols que abandonen les terres i pels fluxos de matèria i energia que el sistema urbà consumeix permetent l’avenç de la desertificació”. L’efecte centrífug, “serveix per anomenar tant el procés d’expansió física de la ciutat sobre les àrees rurals com el procés de difusió cultural de l’estil de vida urbà i de formes urbanes de pensar i entendre la relació societat-natura que són a la base dels processos d’insostenibilitat ecològica als quals pertany la desertificació”... Finalment, per Aledo, “la urbanització actua com a motor de bona part dels factors que en opinió dels experts són causants de la desertificació”.

La qual cosa porta a “repensar la utopia de l’urbanisme contemporani, al contrastar-lo amb les implicacions socioambientals que provoca. La desertificació és un dels senyals que emet l’ecosistema i que denuncia la utopia del creixement il•limitat...” La insostenibilitat de l’actual sistema mostra el seu caràcter contradictori i, en definitiva, la seva inviabilitat.

Rera el flagell ambiental de la desertificació –de la mateixa manera que el malbaratament irracional de l’aigua potable- hi ha una lògica productiva planetària inviable, homicida i ecocida a llarg termini. Que prioritza l’aprofitament màxim per sobre de la durabilitat de les reserves. Que transforma en mercaderia tot el que toca, fins i tot els recursos naturals més estratègics, com la terra i l’aigua. Que veu la “casa comuna” del planeta Terra com un mercat. I que imposa explicacions culturals i ideològiques reduccionistes (desertificació = més deserts) en tots els grans temes del debat de civilització.

La desertificació és molt més que una infinita sorrera inaturable. És un crit d’alarma a una forma d’organització de l’economia mundial, i un repte a la societat civil planetària per reforçar el seu combat/resistència ambiental en el marc de la construcció –també sobre l’erosió- d’una altra terra possible.

SERGIO FERRARI

Suïssa – Argentina