Josep Maria Terricabras Girona

El món sencer s'ha tornat un lloc difícil de viure. El capitalisme depredador no en té mai prou i, a través de la globalització, s'ha anat fent seus tots els recursos i ressorts més enllà dels seus espais tradicionals d'Europa i d'Amèrica del Nord, amb l'ajut inestimable –però també amb la competència desenfrenada– d'antics països comunistes, com Rússia o la Xina, i de països amb vella ambició i disciplina com el Japó i Corea del Sud. 

 La cursa cap a la dominació i el poder econòmic s'ha unit a la violència ideològica i sectària –amb excusa religiosa– i va portar, fa vint anys, a la terrible invasió de l'Iraq i després a aixecaments i a les anomenades «primaveres» a tot el nord d'Àfrica i a Síria. Israel i Palestina són un enfrontament que sembla convenir allargar però no arreglar.

 El panorama sociopolític mundial és, doncs, catastròfic i afavoreix no solament les legítimes revoltes socials sinó també les reaccions més autoritàries d'aquells poders que no hi volen perdre amb els canvis sinó que hi volen guanyar. Això explica que, a l'Amèrica Llatina, s'estiguin produint cops d'estat continuats per imposar dictadures que anomenen «constitucionals». A Europa i als EUA també es vira cap al dretanisme més corrosiu.

 La mateixa Unió Europea està en una trista fase d'estancament o, fins i tot, d'empitjorament. L'exemple més cruel d'això és que, enfront dels centenars de milers de persones que, des de l'est i des del sud, fugien i encara fugen de la persecució i la misèria en els seus països, la Unió Europea, no solament ha reaccionat amb indiferència sinó amb rebuig i persecució. La Unió no és, malauradament, la Unió dels grans valors que defensa teòricament, sinó que és un Club d'Estats majoritàriament egoistes i nacionalistes, capaços de conculcar el dret de protecció als perseguits i dèbils, així com l'obligat dret d'asil.

Alguns pensen que això es pot arreglar posant més fronteres i més tanques, o proveint amb armes altres estats. No sembla que ningú plantegi que allò que cal és fer plans massius de combat contra la pobresa i d'ajut al desenvolupament. Però, ¿qui es posarà d'acord en això? ¿Com ho recolzaran mai aquells que el que busquen és treure profit dels recursos dels països pobres i fomentar dictadures submises i agraïdes?

 Certament, el mal més gran de la humanitat no són ni les pandèmies ni els desastres naturals –tot i que són mals gravíssims, sinó la pobresa, sobretot la pobresa imposada i mantinguda. És la pobresa la que porta la desigualtat escandalosa entre països relativament benestants i països necessitats o miserablement pobres, i això vol dir que la pobresa sempre afecta i ataca els més febles, els que ara s'anomenen «vulnerables» i que són vulnerats constantment.

 Que davant de la misèria global hi hagi una protesta global no solament és just, sinó necessari. Perquè el camí d'ara porta, certament, a la injustícia, la destrucció i l'odi com a forma de relació entre les nacions i com a forma de vida entre els humans. Només la protesta i la revolta, en tots els àmbits, a diferents escales, ens poden tornar la vida, perquè ens faran adonar que som vius i que podem ser millors. Quan els ciutadans no es poden ni queixar, estan perduts del tot. En la vida social passa com en la salut: si no te'n sents, d'una malaltia que tens, llavors la malaltia queda ignorada i et va matant de mica en mica. El dolor és senyal de malaltia, d'algun tipus de dificultat orgànica o psíquica, perquè el dolor alerta d'allò que et passa, d'allò que s'ha de guarir.

 Així mateix, la queixa, la protesta, la revolta, són senyals crítics de primera magnitud. Si no tenim capacitat de protesta és que ja estem vençuts. Però, si en tenim i no l'exercim, és que acceptem la nostra condició sotmesa. I això val per les dones, pels infants, pels ancians, pels que pateixen discapacitats, pels aturats, pels vexats, pels mantinguts en la ignorància, pels explotats, per aquells a qui se'ls neguen les llibertats o la vida mateixa.

 Avui, com mai, ens hem de queixar del capitalisme destructiu, de la manca de solidaritat, del tsunami d'inhumanitat al qual ens estan enfonsant. Els maltractats som la majoria, i la majoria sempre pot revertir la situació. Però no solament ho hem de voler. Ho hem de fer.