Frei Betto  São Paulo, SP, Brasil

El tema socioambiental supera les contradiccions ideològiques i de classe perquè afecta tothom, sense distinció. És com als avions en els vols internacionals, encara que els passatgers estiguin dividits en primera classe, executiva o econòmica, quan cauen, no se’n salva ningú.

            L’esquerra va trigar en adonar-se de la gravetat del problema. Ho miràvem amb prejudicis, com si només fos una bandera de lluita dels «verds» reformistes. Al Brasil, només després de l’assassinat de Chico Méndez († 1998) –pioner en la lluita per preservar la selva amazònica– l’esquerra va veure la importància d’incloure el tema en la seva agenda.

            La dreta, per la seva banda, va apropiar-se del tema cínicament per fer màrqueting i proclamar la «revolució verda» a l’agricultura i els productes industrialitzats, enganyant els consumidors que, encara avui, ignoren la quantitat de verí en forma de pesticides que contenen els aliments que els arriben a taula.

            Considero que el document més consistent sobre la qüestió és l’encíclica del papa Francesc, «Laudato Si» (Sies alabat), en la qual s’associen la degradació ambiental i l’augment de la pobresa mundial. El text és una crida urgent a la humanitat per sortir de l’«espiral d’autodestrucció».

            El cap de l’Església Catòlica condemna el model de desenvolupament actual centrat en el consumisme i l’obtenció de guanys immediats. Denuncia «la incoherència dels que lluiten contra el tràfic d’animals en risc d’extinció, però són completament indiferents davant del tràfic de persones, davant dels pobres o destrueixen altres éssers humans quan els són adversos».

            Salvar el planeta és salvar els pobres, clama Francesc. Ells són les víctimes principals de les invasions de terres indígenes, de la destrucció dels boscos, de la contaminació de rius i mars, de l’ús abusiu de pesticides i d’energia fòssil.

            El text rescata la interacció bíblica entre l’ésser humà i la natura, fent un «mea culpa» per la forma en què l’Església ha interpretat el mandat diví de «dominar» la Terra. També amplia el significat del «No mataràs»: «Entorn del 20% de la població mundial consumeix recursos de tal manera que roba a les nacions pobres i a les generacions futures allò que necessiten per sobreviure».

            La lluita contra la idolatria del mercat és emfàtica en assenyalar que la fam i la misèria no s’acabaran «simplement amb el creixement del mercat. El mercat, per si mateix, no garanteix el desenvolupament humà integral ni la inclusió social».

            A més de criticar per innòcues les cimeres importants sobre el tema ambiental, ja que els bons propòsits es queden al paper, Francesc amplia el concepte d’ecologia en destacar l’«ecologia integral», l’«ecologia cultural» i l’«ecologia de la vida quotidiana». La pandèmia del coronavirus és un altre fruit amarg del desequilibri ambiental. Un tsunami visible capaç de paralitzar gairebé tota la humanitat i assolir la principal causa d’aquesta contaminació de l’aire, del mar i de la terra: el sistema capitalista. Com suggereix el biòleg Víctor Diniz Pinto, no viem a l’Antropocè, la humanitat no és responsable de la destrucció del planeta. La nostra era és la del Capitalocè o, com diu Jason Moore, l’era del capital, en la qual els grans capitalistes i les seves corporacions són la causa de les alteracions en el clima, en els ecosistemes i en els cicles bioquímics de la Terra.

            No podem dissociar la preservació del medi ambient de la lluita per una societat postcapitalista. Mentre la lògica de l’apropiació privada de riquesa prevalgui sobre els drets humans i els drets de la natura, altres pandèmies biològiques, polítiques i econòmiques amenaçaran la vida humana i la nostra casa comuna, Gaia.

            Segons Oxfam-Intermón (COP21, 2015), el 10% de les persones més riques del món són responsables de gairebé el 50% de l’emissió de gasos contaminants, mentre que la meitat més pobre de la població és responsable de només el 10%. I l’1% més ric de la població mundial genera 175 vegades més carboni que el 10% més pobre.

            Per això, no és just abraçar el racisme ambiental i acusar la humanitat de devastar el planeta. Són els més rics i poderosos del món els veritables responsables de les catàstrofes socials, climàtiques i biològiques. És així com, a l’inici de la pandèmia del coronavirus, es van plantejar un fals dilema: salvar la vida o salvar l’economia? Molts, com Trump, estaven més preocupats per la caiguda del mercat de valors. Segons el Morgan Stanley Composite Index, en poques setmanes el mercat financer va veure com les accions de les borses perdien 15,5 bilions de dòlars!

            Passa, però, que el coronavirus, com l’escalfament global, no fa distinció de classes.