Pablo Aceña de Mesa Torrejón de Ardoz, Espanya

La immensa majoria de les persones del planeta hem de guanyar-nos la nostra existència mitjançant el treball. Som la classe treballadora, i hem d’abordar aquest fenomen de la digitalització, que suposa una modificació social mundial.

      La pregunta no ha canviat: què fer? La resposta és tan fàcil com complexa: organitzar-se davant del sistema que acapara obscenament, especialment significat en aquests 26 milmilionaris que segons l’informe d’Oxfam Intermón de gener de 2019, Benestar públic, o benefici privat, posseïen el 2018 tanta riquesa com 3.800 milions de persones, la meitat més pobre de la humanitat; o davant del fet que els homes posseeixen un 50% més de la riquesa mundial que les dones, en un món en què, segons l’OIT, en el seu informe Perspectives socials i d’ocupació en el món, del 2019, de 3.300 milions de persones ocupades, la majoria no gaudeix d’un nivell suficient de seguretat econòmica, benestar material i igualtat d’oportunitats, atès que 2.000 milions treballen en el sector informal, i 700 estan en situació de pobresa, malgrat treballar.

      A grans trets, amb 7.600 milions d’habitants al món, cada persona que treballa ha de procurar-se la seva subsistència i la d’1,3 persones més al llarg de tota la seva vida. És imprescindible que la classe treballadora participi en la governança de les formes de producció de béns i serveis, que des de finals del segle XVIII, amb la irrupció de la màquina de vapor, ha evolucionat fins a la robòtica avançada, la mineria de dades, l’internet de les coses, el big data, la hiperconnectivitat, la tecnologia 3D, les plataformes digitals, la indústria 4.0, la intel·ligència artificial, i molts altres termes, de vegades, difícils d’entendre, influint en el nostre present i enfrontant-nos a un futur que ens atropella, però que està per determinar, sobretot en funció de la saviesa humana que siguem capaços d’adquirir i transmetre, superant individualitats.

      Una humanitat així de fracturada, necessita sindicats forts per equilibrar les relacions asimètriques entre el món del treball i els propietaris del capital. La CSI (Confederació Sindical Internacional), amb 208 milions d’afiliats el 2018, treballa per aconseguir-ne 250 el 2022. Aquest és el camí per implicar-se en la governança de la revolució tecnològica, atès que no es tracta exclusivament d’una qüestió tecnològica, sinó d’un problema polític. 

      Cada vegada que s’ha produït un important salt tecnològic –i l’actual és exponencial, s’ha incrementat la productivitat i la desocupació. Des del pensament hegemònic s’ha inoculat la idea que aquest salt serà especialment dolorós per la pèrdua de llocs de treball, quelcom que no té per què ser així, ja que essent veritat que tenim un seriós problema d’equitat en la distribució dels recursos, la digitalització pot ser la clau d’una major justícia universal (visió utòpica), o bé es pot produir el major desastre polític i social de la història contemporània (visió distòpica).

      Dependrà de la correlació de forces que s’estableixi per poder arribar a un nou contracte social, de dimensions mundials, impulsat per la classe treballadora organitzada, per cercar la creació d’un sistema d’ocupació decent, en el qual les noves realitats tecnològiques siguin eines, i no pas enemigues del progrés social.

      Gràcies a la tecnologia i la seva productivitat, serà possible substituir gran part de feina dura i repetitiva, reduir jornades de treball, invertir en ecologia, en la cura de la casa comuna, en energies renovables, tractament de residus, cures, igualtat, solidaritat, cultura, justícia, oci... atès que tots aquests camps necessiten professionals que treballin de forma combinada amb els d’STEM (ciència, tecnologies, enginyeria i matemàtiques) per fer que les coses esdevinguin més fàcils.

Necessitat de sindicats forts

      Qui necessita treballar per viure és de la classe treballadora. No obstant això, part de la classe treballadora creu que és classe mitja perquè té una feina que li permet sobreviure; però si la perdés i no tingués un patrimoni acumulat, s’empobriria ràpidament. Això és el primer que hem d’aconseguir: estendre la consciència de classe i donar el pas d’afiliar-nos a un sindicat que ens faci més forts. Des d’allà, transformar la realitat, enfortint el paper de les relacions laborals des de la pressió i la negociació col·lectiva en la transició a la societat i l’economia digitalitzada; adaptant els esquemes tradicionals d’acció sindical a les noves realitats, i impulsant el diàleg social per aconseguir marcs normatius i polítiques de suport per als treballadors i treballadores. Tot això s’haurà de fer de manera mundial, i els nivells d’actuació dependran de les diverses regions o països, i branques laborals, ja que no són pas les mateixes situacions dels treballadors/es de Namíbia que les dels EUA, ni són iguals les problemàtiques de la indústria que les dels serveis.

      Però, tot i que diversa, només existeix una classe obrera, i per la seva pròpia naturalesa, està cridada a la solidaritat. Evidentment, també han d’intervenir altres actors: governs; universitats públiques... que, juntament amb tot el sistema educatiu, contribueixin a escolaritzar la tecnologia –quelcom ben diferent de tecnificar les aules; partits polítics, que tenen la responsabilitat última d’avançar socialment; organitzacions empresarials amb les quals dialogar i negociar, no deixant l’organització de la feina en mans d’algoritmes...; moviments socials compromesos amb aquest altre món necessari, sobretot els de dones, ecologistes i drets humans, perquè tenim l’obligació de fer que la digitalització acabi amb qualsevol mena de bretxa de gènere, i puguem comptar amb mitjans tecnològics per salvar la nostra existència en el planeta.

Mesures a prendre

      Promoure un canvi de model productiu i energètic del qual en neixin noves feines, més productives –i per tant amb una jornada laboral menor, reformulant una fiscalitat basada en els beneficis empresarials de la digitalització, que permeti sufragar les despeses de protecció social; transformació del model educatiu; reformes de la legislació laboral que contemplin noves menes d’ocupació que actualment no estan subjectes a relacions contractuals; recuperar drets perduts i posar-ne en marxa altres de nous com la desconnexió digital dels treballadors angoixats per la connectivitat extrema que viola el seu temps de descans i la seva salut; aconseguir uns mínims retributius justos; controlar els processos de subcontractació de les empreses; establir legislació sobre el tractament de dades personals; ús d’eines digitals per a l’organització dels treballadors, sense oblidar promoure espais de trobada física per socialitzar les lluites; que la intel·ligència humana estigui per damunt de la intel·ligència artificial; promoure una indústria pública i neta, generadora de recursos econòmics que abasteixin la despesa social; basar l’economia en l’alta productivitat i no en els baixos sous i males condicions laborals; millora de qualificacions accessibles a la classe treballadora; adoptar una mínima renda garantida per persones de baixos ingressos o major dificultat per trobar feina; inversió pública en investigació, desenvolupament i innovació; foment de capacitats humanístiques que incideixin en el desenvolupament de les tecnologies per enfrontar-se al capitalisme «cognitiu» on Facebook, Twitter, YouTube, Google-Alphabet o Amazon, juntament amb Uber, Airbnb, Alibaba, Deliveroo... poden arribar a ser un perill, no només per les condicions de treball, sinó per a la mateixa democràcia. Hem d’aconseguir que la democràcia penetri a les empreses.

      Per tot això, de la seva banda, els sindicats hauran d’invertir més mitjans materials i humans en la formació sindical, per tal que els seus membres estiguin capacitats per evitar el perillós poder d’aquests oligopolis tecnològics respecte de la transmissió d’informacions manipuladores, i formes esclavitzadores de treball digital on la xarxa serveix com a plaça pública de subhasta de treballadors/es, amb l’agreujant que no  t’acomiaden: «et desconnecten».

      Connectem-nos a la realitat. Per etimologia, sin-dicat significa «amb-justícia». La millor justícia s’ha de forjar des d’allò comunitari i participatiu, incidint molt especialment en què els sindicats utilitzin les eines digitals per estendre’s, formant adequadament els seus membres, promovent la formació dels treballadors/es, i fent possible la protecció social d’aquells/es que no tinguin feina. Hem d’aconseguir que la nostra connexió proletària s’activi simultàniament per governar el futur des de la Solidaritat.