25 PARAULES ZAPATISTES

per a meditar en tota l'Ameríndia

---

La pau que alguns demanen ara, sempre fou guerra per a nosaltres.

 Ni amb tots els soldats federals serien capaços de barrar tots els camins que seguí abans la nostra misèria i que segueix ara la nostra rebel·lia.

 Volem pau amb justícia, respecte i dignitat. No viurem més agenollats.

En el nostre cor també hi viu l' esperança.

La nostra veu començà a caminar des de segles i no s'apagà mai més. 

Fer servir el passamuntanyes per amagar el nostre rostre és una vacuna contra el cabdillisme.

Nosaltres som aquí; els morts de sempre moriren una altra vegada però ara per viure.

Ja n'hi ha prou de morir de mort inútil, per això, és millor combatre per canviar. Si ara morim ja no serà amb vergonya, sinó amb dignitat, com els nostres avantpassats.

Els companys decidiren llançar-se per respondre al decret de mort que els significa el Tractat de Lliure Comerç, amb el decret de vida que els dóna alçar-se en armes per exigir la llibertat i la democràcia.

El detonant de Chiapas ha sigut la falta de terra.

Volem que els passos de tots els que caminen en veritat s'uneixin en un sol pas

Volem que hi hagi un canvi, una revolució, una vida nova, una societat sense tanta injustícia.

Va ser el mateix poble que ens digué “ja, comencem ja”. El poble ens va ordenar començar.

Hi ha en nosaltres un sol rostre i un sol pensament. La nostra paraula camina en veritat. En vida i en mort seguirem fent camí. No hi ha ja dolor en la mort, hi ha esperança en la vida. Escolliu.

'La mort és nostra. Ara hem decidit controlar-la.

No estem d'acord que el nostre país es vengui a l'estranger.

S'ha de negociar un estatut d'autonomia (indígena), on el nostre govern, la nostra estructura administrativa, sigui reconeguda pel govern (federal) i pu­guem conviure.

       I conten els vells més vells que el vent i la pluja i el sol li diuen al pagès quan ha de preparar la terra, quan ha de sembrar' i quan collir la collita. I conten que l'esperança també es sembra i es recull. I diuen els avis que el vent, la pluja i el sol estan parlant d'una altra manera a la terra... que és l'hora de recollir rebel·lió. Així diuen els avis. Els poderosos escol­ten, no acaben de sentir, estan ensordits per l' embrutiment que els imperis els prediquen.

Qui ha de demanar perdó i qui el pot donar? Els qui durant anys i anys s'asse­ien davant d'una taula plena i es queda­ven satisfets mentre amb nosaltres s'asseia la mort, tan de cada dia, tan nostra, que acabàrem per perdre-li la por?

Com indígenes creiem i sentim que tenim la capacitat de dirigir el nostre destí. Creiem que el nostre poble és capaç de governar el seu poble. No tenim cap ne­cessitat que ens vagin portant de la mà...

Com indígenes necessitem autonomia pròpia, necessitem aquesta identitat, aquesta dignitat. Esperem de tota la societat mexicana una reacció favorable envers les Causes que originen aquest moviment, i que són justes. Podran qüestionar el camí, però mai les causes. Fórem molts els que cremarem les nostres naus aquella matinada del primer de gener i vam iniciar aquest pesat caminar amb un passamuntanyes emboscant el nostre rostre. Fórem molts els qui férem aquest pas sense retorn, sabent ja que al final ens espera la mort probable, o l'improbable de veure el triomf. Prendre el poder? No, encara quelcom més difícil: un món nou!

De què hem de demanar perdó? De què ens han de perdonar? De no morir de fam? De no callar en la nostra misèria? De no haver acceptat humilment la gegantina càrrega històrica de menyspreu i abandó? D'haver demostrat a la resta del país i al món sen­cer que la dignitat humana encara viu i és present en els seus habitants més empobrits?