Susana Pérez SOLER Sitges, Barcelona

Les empreses tecnològiques es freguen les mans registrant clic a clic patrons de comportament digital. Saben les pàgines vistes, les hores i llocs precisos de connexió, els dispositius emprats. Diu l’historiador Timothy Garton Ash que hauríem de deixar d’anomenar els mòbils amb l’eufemisme de «telèfons intel·ligents» i acceptar el que són: dispositius electrònics de rastreig. La quantitat de dades que les empreses tenen avui sobre qualsevol de nosaltres no l’hagués imaginat cap oficial de l’Stasi. I no ha pas fet falta cap règim autoritari per vigilar les passes, pensaments i sentiments de cada persona, sinó que nosaltres mateixos hem accedit a regalar-los de manera voluntària.

            La pel·lícula El Cercle, adaptació de la novel·la de Dave Eggers (2014), planteja un escenari en el que l’ordre natural de les coses s’ha invertit. «Som la nostra pitjor versió quan ningú ens observa», sentencia la protagonista per justificar la vigilància constant per part de l’empresa en la que ha entrat a treballar. Una mena de súper Google que reuneix les adreces de correu, comptes bancaris i perfils socials en un sol compte. La societat distòpica imaginada per George Orwell a 1984 es materialitza cada dia una mica més. La vídeo vigilància preventiva i l’espionatge de les comunicacions personals es cola a les nostres vides en interès de la seguretat, l’ordre públic i el control laboral.

            La privacitat com a dret no té pas més de cent-cinquanta anys, tot i que els antropòlegs han demostrat que els éssers humans tenen un desig instintiu per protegir l’espai reservat a ells mateixos. A l’antiga Atenes, Aristòtil distingia entre la polis, una esfera pública que corresponia a la vida política, i l’oikos, l’àmbit privat. Tot i així, el concepte s’ha entès de manera diversa a diferents pobles al llarg de la història. 

            La generalització de la premsa i la fotografia va dur a les primeres definicions legals de la privacitat a finals del segle XIX. Els mitjans de reproducció massiva van suscitar la necessitat de legislar per tal de no ser observat. Però més enllà del control sobre la informació d’un mateix, el concepte també es refereix a la pròpia personalitat.

            La intimitat és imprescindible per forjar la identitat. Durant anys, escriure un diari ha sigut un exercici humanista per conèixer-se millor i protegir aquelles experiències essencials. Avui es viu per explicar. L’accés a totes les experiències humanes és l’obsessió de qualsevol empresa i institució, que treballen amb l’objectiu de recopilar com més dades millor. L’historiador Yuval Noah Harari sentencia que el «dadisme» és el nou dogma. La vigilància és el model de negoci a internet. Les tecnològiques espien les persones a canvi de serveis. Les empreses ho anomenen màrqueting.  

            Arribats a aquest punt, quin és el perill real de compartir-ho tot? Que potser és necessària la privacitat? La consigna que hom no té res a amagar i que, en conseqüència, tant li fa les dades que li registrin, és el millor eslògan que han escampat les tecnològiques de Silicon Walley. Va desmuntar-ho ràpidament Edward Snowden quan va afirmar que adduir que no t’importa el dret a la privacitat perquè no tens res a amagar no és pas diferent a declarar que no t’importa la llibertat d’expressió perquè no tens res a dir. 

            La civilització seria impossible si ho sabéssim tot de tothom. El 2012, la jove canadenca Amanda Todd es va suïcidar després de més de tres anys de ciberassetjament. Tot va començar quan la jove en tenia dotze i va contactar a internet amb un home que li va demanar que li ensenyés els pits. Va accedir-hi, i la seva vida mai més va tornar a ser el que era. La seva angoixa es condensava en poques paraules: «Mai podré recuperar aquella foto. És allà per sempre».

            Davant de casos així, les declaracions del fundador de Facebook, Mark Zuckerberg, alertant que la privacitat ha deixat de ser una «norma social» són, com a mínim, inquietants. La memòria digital, a diferència de la humana, no oblida i la descontextualització pot jugar-hi en contra. El 2010, el màxim responsable de Google, Eric Schmidt, va afirmar que «els joves hauran de canviar d’identitat per escapar d’un passat digital ple de disbauxes, que ara es registren plenes de detalls a les xarxes socials».

            La gestió de la pròpia identitat digital és tan necessària com abans va ser-ho l’alfabetització. Ens sotja un futur en el qual mostrar-se s’imposa com a norma social, i les experiències es comparteixen per obligació, no pas per desig.