Antoni Puig, Economia Crítica Taifa

El decreixement dóna molta importància a l'informe de 1972 del Club de Roma. Aquell informe alertava dels límits de les societats industrialitzades en desenvolupar-se. A partir d'aleshores, el Partit Comunista Italià va proposar l’austeritat com a eina per superar la crisi dels anys setanta. Però quan, poc més tard, aquest partit va desaparèixer, se’n va endur, de bracet, les teories sobre l’austeritat. En el pla mundial es va instal·lar el neoliberalisme. Vam entrar, aleshores, a un nou cicle d’acumulació i creixement.

Poc abans de la crisi del 2007, amb un estancament que no només  recordava els anys seixanta, sinó els trenta,  Serge Latouche va recobrar la crítica als patrons de producció i consum que prenen  gairebé tots els països. Es basa, novament, en l’Informe del Club de Roma. Va posar damunt la taula una colla de problemes com ara les catàstrofes ecològiques o l’escalfament global, que alerten que el panorama s’ha agreujat i va oferir un teoria que posa l’èmfasi en associar tots els desastres amb el creixement.

Taifa mai no ha compartit les teories sobre l’austeritat, ni les de Latouche, en la seva integritat: les observem des d’una òptica crítica. Però la crítica no té res a veure amb les d’aquells que diuen que sense créixer no hi ha riquesa i que el decreixement seria la ruïna. Tampoc compartim la retòrica de les multinacionals que contaminen o saquegen els recursos naturals i prometen una conducta “responsable”.

El nostre Seminari, com fan els teòrics del decreixement, pensa que el model actual de producció i consum és nociu. Si observem la situació global tal com és avui, els objectius de decreixement estan més que justificats: el model no assegura ni l'ocupació, ni una distribució equitativa de la riquesa i malbarata recursos.

Ara bé, creiem que, tal com la teoria del decreixement formula els problemes, no s’arriba al cor de la qüestió. Per fer-ho, hem d’analitzar per què el capitalisme ens aboca a l’actual dinàmica destructiva i veure si es pot o no capgirar mentre domini aquest sistema.

Alguns volen "regular" el capitalisme, reformar-lo, adaptar-lo, per tal de controlar els seus efectes ecològics i fer-lo decréixer. En canvi, nosaltres considerem que els fonaments del capitalisme s'oposen a una regulació duradora i eficaç. Aquest sistema no viu sense el creixement econòmic, de la mateixa manera que no viu sense benefici financer i empresarial i, per tant, sense explotar el treball.

Això no vol dir que reneguem de les lluites per a una millor regulació. Ans al contrari: treballem amb els que volen arrancar millores puntuals i amb els que promouen un ús acurat dels recursos. Però en fer-ho, volem posar al descobert la insuficiència i reversibilitat de tot plegat.

La teoria del decreixement proposa una reducció voluntària del sistema econòmic que suposi menys PIB. Aquesta voluntarietat la veiem conflictiva: és voluntarietat dels individus? de les empreses? de l’estat? o de tots plegats?

Les "voluntarietats", individuals o organitzades, poden ser beneficioses. Però sovint es limiten a decisions puntuals de persones (benestants, en la majoria dels casos) que opten per un model de consum al que la gent desfavorida difícilment pot accedir o sobre el qual, no té informació. Aquest consum selectiu no pot garantir per si mateix una desacceleració de l’economia, tot i que, ho emfatitzem, té efectes saludables i l’hem de potenciar.

Pel que fa a l’acció voluntària de les empreses i de l’estat, alguns han ideat "un keynesianisme verd” i un pacte “ecològic i social”. Se’ns diu que això permetria un creixement econòmic per "contenir l'atur" a través de la inversió pública en tecnologies i infraestructures verdes. Per tant, l’objectiu inicial no és el decreixement sinó una modificació de patró, mantenint el sistema de relacions socials. Per fer-ho compatible amb el decreixement, els seus defensors afegeixen que l’empenta inicial seria puntual. Un cop s’arribés a l’ “eficiència energètica” caldria una frenada. El problema és que en el supòsit improbable que les empreses hi optessin de forma voluntària, això no eliminaria la competència empresarial ni la contínua innovació, recerca i expansió que l’acompanyen.

D'altra banda, algunes propostes s’enllacen amb l’austeritat que suggeria el PCI temps enrere. Ens venen a dir que un incentiu pel decreixement seria la disminució de les hores de treball, amb una disminució proporcional de salaris, cosa que comportaria menys producció i consum. El problema és que, com ja va passar als anys setanta, mentre es demana que els treballadors s’estrenyin el cinturó, es vol superar l’atur incentivant el consum. Aleshores ens ubiquem en un bucle. Mentrestant el capitalisme estira els tentacles.

¿Significa això que hem de frenar la innovació tecnològica? No! La tecnologia pot ser beneficiosa. Ara bé, el que cal és veure en mans de qui està, quines són les necessitats i intencions d’aquells que la dominen i  si això pot o no apropar-nos al decreixement. El perjudici no ve de la màquina, ve de l’ús capitalista que se’n fa!

El capital no té moral ni consciència. El gestionen minories que s’apropien del territori i tenen recursos financers per controlar-ho gairebé tot i, d’una manera especial, el procés de treball. El capitalisme no es pot "domesticar”. No pot actuar sense explotar el treball ni causar danys irreversibles al planeta. Però com que és un sistema de relacions socials entre explotats i explotadors, els explotats poden arrancar concessions, amb la seva autoorganització i lluita.

Atès que l’Agenda Llatinoamericana ajuda al desenvolupament del Sud, no volem deixar d’assenyalar un dels aspectes il·lustratius de certes propostes sobre decreixement.

Latouche diu: [el decreixement] s’ha d'aplicar tant al sud com al nord (...). Els països d'Àsia han d'escapar de la seva dependència econòmica i cultural del nord i redescobrir les seves pròpies històries, interrompudes pel colonialisme, desenvolupament i globalització, per establir diferents identitats culturals indígenes ... Insistir en el creixement al Sud, com si fos l'única sortida de la misèria que el creixement va generar, només pot conduir a una major occidentalització.

La proposta és seductora. Però, com assenyala John Bellamy Foster, hi falta una anàlisi de l'imperialisme i de l’abisme entre rics i pobres. Aquí Latouche redueix el problema a l'autonomia cultural i a la mistificació del creixement occidentalitzat i recomana als empobrits que no es desenvolupin. Considera que tots els mals venen dels augments de productivitat. Teoritza com si els empobrits no estiguessin subsumits en un món mercantilitzat on el sobirà és el capital. Ho presenta com un debat filosòfic on tothom tingués lliure capacitat d’elecció.

Quin balanç presenta Taifa en aquesta tasca?

Des del nostre punt de vista, l’anàlisi que Marx fa del capitalisme continua sent vigent. Malgrat el pas dels anys, no hi ha cap altra anàlisi que expliqui millor com funcionen les economies actuals. Les nostres activitats pretenen aclarir algunes qüestions bàsiques: Què és el capital? Què és el capitalisme? Quina és la dinàmica essencial del funcionament intern del capital? Com es relacionen aquestes dinàmiques amb les crisis socioecològiques? Què són i com es reprodueixen les relacions socials?

Recuperar l'herència de Marx té avantatges: 1) Ofereix un marc teòric sòlid per relacionar el nociu creixement econòmic actual amb la llei general de l’acumulació de capital. 2) Permet pensar "alternatives reals" i aprofitar situacions puntuals per organitzar la resistència i el canvi. 3) Posa de manifest com i per què les estructures capitalistes dificulten l'aplicació de les alternatives de decreixement. I 4) és una teoria explicativa dels conflictes socials.

Si volem evitar un creixement cec, el desenvolupament econòmic hauria de girar al voltant l‘autorealització de les persones i la sobirania dels pobles. L’ecologisme no ha de tenir com a finalitat el decreixement en abstracte sinó, més concretament, la lluita contra l’acumulació del capital. En el seu lloc ha de posar la necessitat de construir una nova societat dedicada a les necessitats comunes de la humanitat i la terra.

La regla del capital és "acumular i  acumular”, ja ho va anticipar Marx. Posar al descobert les entranyes del capitalisme (la llei del valor, la plusvàlua i la llei general de l’acumulació) permet no només sortir d’aquesta visió mono causal en què cauen alguns teòrics del decreixement, sinó també situar qüestions més àmplies i generals sobre els canvis del sistema.

Tots aquells i aquelles que optem per una nova societat ens hauríem de preocupar: un ús adequat dels recursos, garantir ingressos i oci suficients a tota la població del món i satisfer la necessitat humana d'un treball útil, creatiu i no alienat.