Arianne van Andel  Xile

Escric aquesta aportació en temps de la pandèmia del virus COVID-19, i durant la setmana santa del 2020. No tinc imaginació per saber en quines circumstàncies el llegireu quan surti l’Agenda 2021, dedicada a l’escalfament global. Vivim en temps de crisi i de canvis tan grans, que ja no podem predir com ens trobarem l’any vinent. És en aquestes circumstàncies que reflexiono, des de la incertesa, amb més dubtes que no pas certeses, però amb l’anhel de compartir la meva cerca amb la vostra.

            Primer, vull confessar-vos un estrany alleujament que he sentit des que va sorgir la pandèmia. Em dol el profund patiment humà, els morts, i les injustícies del sistema que es revelen en tota la seva cruesa, però tinc la sensació que el món pren consciència per primera vegada de la profunditat de la crisi en la qual estem. Aquest virus només ha vingut a rellevar-la, perquè ja fa temps que estem al llindar del precipici. «La normalitat era l’emergència», va dir Naomi Klein en un webinar, llàstima que el veiés tan poca gent.

            L’alleujament em va arribar pel fet de ja no estar sola amb aquesta sensació de pesadesa i tristor davant la realitat. Durant anys, treballant les conseqüències de la crisi climàtica, he sentit que vivia en un món surreal, on les persones del meu voltant seguien vivint la seva rutina eterna, corrent sense parar, com si no passés res. Tenia la frustració que la Greta Thunberg ha expressat tantes vegades, que no podíem resoldre una crisi que no tractem com a crisi. «Hem de parar el món, i reflexionar cap a on volem anar», he pensat tantes vegades, però el capitalisme semblava imparable. Fins que va arribar un virus, i ens va obligar a parar, i va enfrontar tothom amb la realitat de viure en crisi. L’alleujament és el que sorgeix quan ja no necessites fingir o aparentar, com quan el doctor per fi t’explica què tens, encara que sigui una mala notícia. El virus, tot i que no directament relacionat amb el canvi climàtic, ens ha revelat que no estem bé com a humanitat, i que aquesta és l’única realitat que tenim.

            Però com n’estem, de malament? En converses sobre el canvi climàtic inevitablement surt aquesta pregunta: encara hi ha esperança? I què és aquesta esperança, on la trobem? En els ulls de les persones que pregunten hi veig generalment tanta ansietat, que és temptador suavitzar ràpidament. No vull sembrar desesperança i depressió i per això solc donar aquesta resposta: que hi ha moltes discussions –també en la ciència– sobre en quin grau de perill estem, sobre la probabilitat dels punts sense retorn, i sobre les nostres possibilitats de revertir la situació... que el futur sempre és obert, que per descomptat podem canviar el món. No sé si em surt del tot convincent, però ho dic.

            No obstant això, darrerament m’he qüestionat sobre la pregunta mateixa, i les seves interpretacions en la nostra tradició cristiana. Avui potser preguntaria: què vols dir amb esperança? Què anheles escoltar? No seria que aquesta mateixa esperança és part del problema? No s’equivoquen, per a mi l’esperança ha sigut un concepte fonamental tots aquests anys, però he anat notant que el concepte en la tradició cristiana no sempre és un terme que mobilitza, i en aquesta crisi no hi ha temps per esperar. Quan interpretem «esperança» com una solució garantida en el futur, per nosaltres éssers humans o per Déu, no vull donar-la. Aquesta interpretació d’esperança es nodreix amb altres tendències en el cristianisme, que crec que ens cal revisar.

            Primer, el judeocristianisme és una tradició de caràcter històric, amb una percepció lineal del temps, dirigit cap al futur. D’una banda, aquesta percepció l’ha guardat del determinisme, amb un optimisme davant la possibilitat del canvi i de la conversió: és un plet de llibertat i de crítica a factors socioculturals que ens determinen. No obstant això, aquest mateix tret té el perill de donar més importància al futur que no pas al present. Enfoca la mirada cap endavant, cap a la meta, l’objectiu o fins a la victòria, en detriment del procés o d’allò que estem vivint ara. I fins i tot pot passar, que el present només obté sentit per l’existència d’aquest futur, i que l’esperança s’hi fongui.

            Segon, la nostra tradició és inherentment provida (en el seu sentit ampli). Diferent d’altres religions, mostra una lluita contra les forces de la mort, i representa la mort –especialment la mort prematura, o per injustícies– com una realitat que pot tenir la darrera paraula. És inconcebible que la mort pugui guanyar-nos al final d’aquest camí, que la humanitat es pugui extingir. Comparteixo des de les meves entranyes aquesta creença en un Déu de la Vida, però m’estic adonant de l’altra banda. Fàcilment sublimem la mort, tractem de vestir-la amb imatges del cel, de vida eterna, de resurrecció. Una amiga entranyable aquesta Pasqua em va suggerir que hauríem de donar més pes al Dissabte Sant. Que sublimar la mort no sempre ens ajuda a assumir-la, a encarar-la, a parlar-hi, i així també donar el valor real a la vida en aquest planeta, que és absolutament única i irreemplaçable.

            Tercer, la tradició cristiana és antropocèntrica, el que certament dóna una responsabilitat especial als éssers humans. Ens visualitza com a imatge i cocreadors de Déu, però degut a les nostres imatges molt espiritualitzades de Déu, això ha creat un dualisme en què hem subvalorat les professions que s’ocupen de sostenir i tenir les cures bàsiques de la vida: les persones que cuiden els malalts, els nostres nens i adults grans, que conreen la terra, netegen, recullen les escombraries, enterren els morts. Moltes són dones. No podem afrontar la crisi en la qual estem si no superem aquests dualismes i comencem a reconnectar-nos amb la terra, començant pel que ens sosté cada dia. Si seguim cercant l’esperança només en la nostra part racional i solucions que surten del nostre intel·lecte, hi ha poca esperança.

            Prenent seriosament aquestes tres trampes de la nostra tradició, convido a omplir el concepte des de tres conceptes diferents: coratge, confiança i comunitat. Una científica del clima va dir-me una vegada: necessitem més el coratge que no pas l’esperança. Coratge per romandre en Dissabte Sant i assumir la tristesa i el dol de les tremendes pèrdues que ja significa el canvi climàtic, i les que vindran. Coratge per mirar i sentir les ferides del present, sense voler saltar a la solució d’immediat. Coratge per aguantar el «no saber», i la vulnerabilitat de fons. També coratge per poder fer els canvis que haurem de fer, en l’àmbit col·lectiu i individual. El canvi sempre costa i demana coratge per afrontar allò nou, i més quan alguns d’aquests canvis signifiquen pèrdues, adaptació, i sacrifici de les comoditats que semblaven estables. Coratge a més per revelar i denunciar tot l’egoisme, l’avarícia i la injustícia que ens des-espera.

            El coratge s’acompanya de confiança. La confiança, més que no pas l’esperança, brolla, avui, en les relacions interpersonals. Quan estem més connectats al present, i a allò que valorem avui, podem confiar en que brollaran les intuïcions per als canvis. Confiança és una pedra fonamental per a la construcció en conjunt, per poder fer la teva part i deixar la resta a d’altres persones. Confiança també sorgeix quan descobrim que no totes les possibilitats i oportunitats estan en el meu horitzó, i que per això, poden ocórrer coses in-esperades. La confiança ajuda a creure que cada acció que faig té un efecte indeleble, i és de summa importància avui, com va recordar-me una mestra holandesa aquests dies.

            Coratge i confiança s’aprenen en comunitat. En temps de crisi aprendrem com mai com ens necessitem en la nostra gran i misteriosa interdependència, i de com ens podem acompanyar en dolor i alegria. En els temps de crisi que són i seran, només ens podem cuidar en comunitat, i podem construir dia rere dia una altra realitat. Ho he vist els darrers mesos, a Xile, en l’esclat social, i ara en la pandèmia: coratge, confiança i comunitat creixent. Això és ara: «faré una nova gesta, que ja comença a despuntar. No us n'adoneu?» (Isaïes 43,19).