Una experiència d’ANADA i d’INTEGRACIÓ en el món africà

Josep Frigola. Pare Blanc. Figueres

En la meva experiència de pastoral missionera i social a l’Àfrica, a Burkina Faso i a Níger, vaig haver d’aprendre i lluitar molt per harmonitzar com més millor l’Evangelització i la Promoció Humana. Una colla de missioners i missioneres volíem tenir cura de treballar aquestes dues dimensions i fer-les fecundar mútuament per no sortir-ne malparats, ni nosaltres ni les comunitats.

Vàrem tenir la sort de viure l'embranzida renovadora de les sessions i els documents del Vaticà II. Les encícliques “Populorum progresio” i “Evangelii Nuntiandi” de Pau VIè ens varen encaminar molt cap a exercir una pastoral que havia d’englobar millor “tota persona i tota la persona”. Va ser un veritable cop de timó redreçador per renovar concepEtes de inculturació-integració i de evangelització-desenvolupament.

Sempre m’ha semblat important que descobríssim primer en cadascú de nosaltres el que som realment i que respectéssim la íntima relació entre cos i esperit. Però, això, ens costa molt d’harmonitzar. També ens costa comprendre els altres tal com són i respectar les raons profundes de la seva manera de viure i actuar. I encara ens costa més descobrir-ho i apreciar-ho en persones de ètnia i cultura diferents. D'una banda, mirarem de salvar allò immaterial: els valors ètics, la cultura, religió, costums, tradicions, etc. De l’altra, només fem cas de les necessitats materials urgents o de les situacions d’injustícia flagrant que ens provoquen un xoc. Llavors, quan en el nostre interior es produeix el xarboteig de sentiments, acabem fent gestos caritatius o reivindicatius per sortir del pas. La fraternitat i solidaritat encara no ens surten espontànies, necessiten cops de despertador. Tampoc aquestes virtuts són prou obertes i globals per veure, admirar i acollir els valors de les persones, comunitats i països.

Si volem endinsar-nos en l’existència global de l’altre, hem de prioritzar els seus drets de persona lliure, amb voluntat i capacitat d’expressar-se i d’actuar de manera autònoma. Ens cal una visió ampla i transformadora per lluitar contra les injustícies i les causes de la pobresa. Aquests paràmetres han de guiar molt els compromisos que agafem, l’ajuda i la cooperació que cal fer. Això vol dir, pensar i discernir què hem de prioritzar  i per mitjà de quins organismes ho hem d’encarrilar.

Resumint, he de confessar que la meva integració i inculturació ha sigut l'experiència personal més difícil i transformadora que he hagut de fer. Mai he pretès ser com un d’ells. Un proverbi seu ho expressa de meravella: “Per més que un tronc romangui dins l’estany, mai es convertirà en un cocodril”. M’he esforçat tant com he pogut per viure, conviure, treballar, sofrir i morir amb ells. Entrar en la vida personal i social de l’altre suposa sempre una doble transformació. Primer tu mateix perquè, d’una o altra manera, t’has de despullar tú i revestir-te d'ells.  Pots donar quan has après i acollit coses dels altres. Això demana desaprendre i desempallegar-se de moltes coses conscients o inconscients. És clar, també hi ha d’haver una transformació en els altres, perquè no es quedin aferrats només a la seva veritat, al ‘som així’ de tota la vida.

En aquest camí d’integració i d’adopció d’una vida i costums diferents, no hi ha d’haver mai simulacions ni artificis. Tard o d’hora apareixerà l’engany i es produirà el conseqüent fracàs. No es pot pretendre haver fet un canvi radical de vida dient que ja som “com ells”. Sabem que el terreny de les arrels i de la cultura pròpia està ancorat a un substrat molt profund de la persona humana. Serà sempre molt difícil de poder-hi entrar i comprendre’l. Cal respectar-lo molt abans d‘intentar portar-hi renovació. D'altra banda, les arrels no han de ser mai per ningú símbol ni causa d’immobilisme o de refús d’obertura sinó factors de vida i creixement.

Tant l’anunci de l’evangeli com la cooperació pressuposen una disposició interior i unes actituds de respecte dels drets humans de tothom, dels més pobres i vulnerables en particular. Ens cal molta senzillesa i humilitat, deixant de fer servir només els criteris propis. És indispensable fer una immersió i descobrir un món nou amb ulls, enteniment i cor nous. És una vocació que exigeix un replantejament sovintejat i demana renovar amb freqüència el compromís de vida.

La TORNADA demana especial comprensió i l’acolliment dels migrants i refugiats.

Al tornar de l’Àfrica vaig optar per integrar-me de nou a la meva diòcesi d’origen, Girona. Aquí intento canviar, també, el sentit de l’acció missionera “ad extra”;  però de manera que el retorn conservi el mateix impuls que l’anada. Que l’experiència apresa i els valors adquirits puguin ser compartits ara en el món d’origen. L’intercanvi de riqueses ens ha de fer una mica més humans a tots plegats, més solidaris d’una causa comuna: un benestar per a tothom fruit de la pau i de la justícia que anem construint tots i cadascú. És un aprenentatge que no s’acaba mai.

A la tornada, tenia dos objectius: agrair a familiars, amics i comunitats tota la cooperació i ajuda rebudes a l’Àfrica durant cinc dècades  i aportar cap a casa la riquesa de valors i vivències obtinguda allà. D'altra banda, pensava poder contactar amb els africans que viuen i treballen aquí, acompanyar-los, fer trobades amb ells si calia, buscar camins que els ajudin a sortir del pas, a integrar-se, a millorar les condicions de vida. Ho he intentat vàries vegades amb suport d’altra gent i, de moment, no ho he aconseguit. Es fa difícil perquè n'hi ha que ja es conformen de viure en petits cercles. D’altres, els més joves, pateixen una situació inestable, amb precarietat de treball i d’habitatge, sense papers, deambulant esmaperduts. Molts viuen sotmesos a la temptació del món de la droga o dels robatoris. Aquesta missió resta una assignatura pendent per a mi. Malauradament, crec que és el conjunt de la nostra societat que no aprova l’assignatura del respecte dels drets humans i el mínim d'humanitat que hem de tenir envers els estrangers, refugiats i migrants.

Per més que els estudis i les estadístiques surtin periòdicament, per més que se sentin crits d’alerta punyents, per més morts que s’amunteguin en camps de refugiats, en mars i deserts, sembla que només hi ha un gran abocador d'indiferència. Ni les situacions d’extrema urgència ni els problemes humanitaris cabdals com la fam, la set, les pandèmies, les guerres i les catàstrofes naturals, remouen els cors i les consciències seriosament. Notícia darrere notícia, oblidem ràpidament, acabem endormiscant-nos i fent el sord.

Això sí, sempre estem a punt de trobar culpables per preservar la nostra consciència i tapar la nostra falta de compromís. Quan no són els grans organismes internacionals són els estats nacionals, quan no són les autoritats locals són els mateixos forasters, passants i migrants. Arribats a aquest punt, el nostre propi egoisme ens bloqueja i no deixem cap escletxa oberta al canvi. 

Tot i que sembli poc raonable, il·lusori  i gens estratègic que una sola persona s’afronti al món per mirar de canviar-lo, és també cert que la percepció dels problemes d’aquest món i la molta o poca contribució per arreglar-los han de ser, en primer lloc, personals. És hora que canviem el registre de fer valer només els nostre drets, de saltar-nos els nostre deures i d’orientar totes les acusacions cap als febles. Si volem canviar el món, comencem pel nostre entorn, el món de la gent i de la societat en la qual vivim.  És necessari i urgent que acceptem de canviar-nos nosaltres mateixos,  les nostres maneres de pensar, les nostres actituds i comportaments.  Hem d’anar sortint de les nostres bones intencions, de  les activitats tapaforats que ens poden deixar momentàniament tranquils, però que no arreglen gaire res i allarguen les situacions inhumanes i deshumanitzadores.

Amb aquesta perspectiva de canvi personal, haurem d’anar mirant, acció per acció i compromís per compromís per valorar el que aportem i com ens transformem mirant de transformar. La cooperació, per exemple, sembla que més aviat ens convida a sortir, aportar, col·laborar i organitzar coses pels altres de fora i de lluny. Però, quan la presa de consciència és més fonda, quan ens fiquem dins la problemàtica, també ens impliquem a respectar, acollir, integrar i posar  mostres de solidaritat que tenim a l’abast envers les persones que vénen de fora i desitgen establir-se en el nostre país. Totes, sens dubte, han arribat cercant treball, allotjament, poder guanyar-se millor la vida.

La responsabilitat de ser sers humans i creients com cal ens exigeix lligar bé els dos caps: la sortida generosa i solidària cap enfora per cooperar i la tornada cap a casa per acollir, respectar, valoritzar.