Adama Boiro Senegal i Catalunya

Awa tenia nou anys i aquell dia no va anar a l’escola. La seva mare no es va separar d’ella durant tot el matí. La seva àvia havia estat esperant tot l’any que la dona que mutila les nenes d’aquella zona tornés a tenir l’encàrrec d’altres famílies del poble de venir a mutilar les seves nenes. A l’Awa la van incloure, una vegada més, en el grup de les nenes que mutilaven per primera vegada, tot i que, en el cas d’ella, era la segona vegada que la mutilaven. Encara recordo veure-la caminar amb las cames separades plorant. Plorava perquè l’estaven obligant a anar a fer el primer pipi després de ser mutilada. És com si fos ahir, però d’això fa trenta dos anys. Suposo que la memòria selecciona allò que vol. La primera vegada que la van mutilar tenia tres anys però, segons el parer de les àvies, alguna cosa no va quedar bé. Tinc molt pocs records de l’explicació concreta que van donar, perquè jo, com ella, només tenia nou anys.

La mutilació genital femenina, per desgràcia, no és una pràctica anecdòtica. Desgraciadament aquesta pràctica està molt estesa: Àfrica, Orient Mitjà i Àsia. I, sobretot, al continent africà, on es concentren més països practicants. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) més de dos-cents milions de dones i nenes han patit mutilació genital femenina. Aquesta pràctica tradicional, segons els diferents estudis, es remunta fins el temps dels faraons egipcis. I, tot i la magnitud del mal que arriba a causar, se sol fer en l’àmbit de la màxima privacitat familiar, deixant les víctimes en situació de desemparament i de màxima vulnerabilitat tant en relació a la seva salut física com psíquica.

Waris Dirie, una de les veus més escoltades sobre aquest tema, va fer un discurs davant les Nacions Unides i va pronunciar algunes frases com aquestes:

- «Estimo la meva mare, estimo la meva família i estimo l’Àfrica. Fa més de tres mil anys, les famílies creuen que una nena que no sigui mutilada és impura perquè allò que tenim entre les cames és impur i ha de ser remogut i tancat, després, com a prova de virginitat. La nit de noces s’entrega un ganivet o una navalla al marit, per tornar a obrir abans de penetrar per la força la seva esposa».

- «Una nena no mutilada no es pot casar i, per tant, és rebutjada i expulsada de la seva comunitat i posada al mateix nivell d’una puta. Aquesta pràctica continua tot i no figurar al Al Corà».

- «És ben sabut que les conseqüències d'aquesta pràctica són una sèrie de malalties físiques i psicològiques que afecten moltes dones que l’han patit, tot i que som coneixedors que les dones són la columna vertebral de l’Àfrica».

Crec que l’Àfrica i el món sencer tenim un gran repte, si volem ser coherents amb la Declaració Universal dels DDHH, que proclama la igualtat i la dignitat de tota persona només pel fet de ser-ho, la no discriminació per raó de raça, sexe, llengua, origen, etc. A més de compartir la necessitat de formular lleis i aplicar-les, crec que és totalment imprescindible que tots els homes es facin preguntes serioses sobre les conseqüències de la pràctica de la MGF (Mutilació Genital Femenina): dolor en la menstruació, infeccions d’orina repetides, morts per hemorràgia, morts de mares i fills en els parts, falta de desig sexual...

Ens hauríem d’imaginar la situació d’una dona que sap que, cada cop que ha de parir un fill, corre el risc de morir com a conseqüència d’una practica inhumana que va ser perpetrada per aquells que tenen la responsabilitat de protegir-la. I que, a més, possiblement, ella tampoc pugui protegir aquella doneta que pugui portar a la panxa.

Extirpar els òrgans sexuals de les nenes i dones produeix una ferida que interpel·la la societat que ho porta a terme i també a aquells que fan d’espectadors a l’exterior. L’Organització Mundial per a la Salut no ha parat d’alertar sobre les conseqüències d’aquesta pràctica. Com tampoc ha parat l’advertiment que, actualment en el món, hi ha més de dos-cents milions de dones que han estat sotmeses a la MGF. I que, més de trenta milions de dones, corren el risc de ser víctimes de la pràctica. Àfrica lidera aquesta desgràcia humana. Les xifres, tot i la seva lleugera baixada, encara són esgarrifoses. A Mali un 91% de les seves dones estan mutilades, a Egipte un 92%, a Somàlia un 98%.

Quina explicació es dóna per extirpar els genitals de les dones com si aquests fossin un be comú de tota la comunitat? En realitat, en cada comunitat on es practica, hi ha el reflex d’una manifestació molt arrelada de la desigualtat de gènere entre home i dona. Normalment, als diferents llocs on es practica, tot i que siguin les dones les que porten a terme l’acte, els homes no la qüestionen i a vegades, fins i tot estan d’acord amb l’explicació més comuna, la de treure a la dona el plaer sexual per tal de tenir-la controlada, tot i que hi ha altres explicacions com raons d’higiene i estètica o religioses. En tot cas, cap de les explicacions que es donen tenen relació amb la salut de la dona.

El que és indiscutible universalment és l’amor que hi ha entre una mare i un fill/a, un sentiment que amb un intent d’explicar-ho segurament sortirien tantes maneres com paraules hi ha al món. L’acte en si de la mutilació genital femenina la porta a terme una dona, normalment gran, respectada i sàvia de la comunitat. La que entrega la nena per a que la mutilin és la seva pròpia mare i, si continua la tradició, aquesta nena farà el mateix que ha fet la seva mare amb ella. Amb tot això, si fem una reflexió, podem veure què és el que dificulta la seva eradicació.  Les mares que porten les seves filles perquè aquestes pateixin un mal tan gran, en cap moment perceben aquest mal com un mal sinó com un bé.

Al llarg de la història d'aquesta societat patriarcal, els genitals de les dones han estat tractats com un objecte. No fa gaire temps ens va arribar informació que l’Estat Islàmic mutilava dones que tenien presoneres. A Europa Occidental i als Estats Units, a la dècada dels cinquanta, la clitoridectomia es practicava per tractar allò que es percebia com una dolència: la histèria, l’epilèpsia, els desordres mentals, la masturbació, la nimfomania i la melancolia. L’Assemblea General de l'ONU va aprovar per unanimitat una resolució on demanava que es prohibís la mutilació genital femenina, pràctica basada en creences de fa segles, i que controla la sexualitat de la dona.

Cada vuit de febrer, dia mundial per a l’eradicació de la MGF, els diferents països africans es pronuncien contra la pràctica. Aquells que ja fa temps que tenen una llei que la prohibeix, recorden als seus ciutadans que hi ha una llei que intenta protegir les dones i nens del seu país. També és cert que cada any algun país nou se suma a la prohibició de la pràctica. Aquest mateix febrer del 2019 el govern de Serra Leone va prohibir la MGF amb efecte immediat.  El parlament de la Unió Africana va avalar la prohibició de la pràctica en tot el continent.

De vegades em pregunto per què l’Àfrica, amb tot el que ha patit, no ha après? Només fa uns segles que més de sis milions dels seus ciutadans africans van ser deshumanitzats. Avui milers dels seus joves tornen a ser-ho en el mar Mediterrani. Abans eren entrats a Europa a la força. Avui hi ha un mar i unes concertines que no els deixen entrar. Tot això és conseqüència del racisme europeu. Cal que l’Àfrica posi fi a la deshumanització de les seves filles. El continent africà sap perfectament que està en deute amb les seves dones, que són la seva columna vertebral. Les imparables dones africanes cada dia estan creant diferents associacions de dones treballant en xarxa en el mateixos països africans per a generar consciència i protegir les nenes que estan en risc. La tolerància zero a la mutilació cada cop es més evident a l’Àfrica tant en l'àmbit dels governs com en l'àmbit social i això és fruit de les lluites sobretot de moltes dones activistes i mares. Les mateixes dones que són les encarregades de portar a terme la pràctica són les que estan treballant durament per tombar una pràctica inhumana i masclista. Això és el que ens dóna l’esperança de pensar que el lleuger descens que hi ha hagut de la MGF vagi en augment.

Waris Dirie va dir: hi ha un proverbi al meu país «L’últim camell de la meva fila, camina tan ràpid com el primer» que vol dir que el que passi a qualsevol de nosaltres afecta a tots els altres. Pel bé de tots nosaltres intentem canviar el que significa ser dona.