Canviar per romandre fidel

 

Frei Betto São Paulo, SP, Brasil

El baró de Lampedusa va dir que "cal que tot canviï perquè tot resti com està". De fet, hi ha canvis i canvis. És òbvia l’accelerada innovació tecnològica que imposa nous paradigmes a la humanitat. Es produeixen, ara, avenços inimaginables en àrees com intel·ligència artificial, biotecnologia, nanotecnologia, carrera espacial... Prometeu ha aconseguit desencadenar-se, i fa l'efecte que els humans poden superar tots els límits. Sí, anhelem fins i tot la immortalitat. Aquí en aquesta Terra, ja que no se sap què hi ha a l’altre costat –excepte el que en diuen les religions– sense cap comprovació científica.

       Així, una fabulosa indústria es mou per assegurar, a qui ho pot pagar, l’elixir de l’eterna joventut: medicaments que prometen retardar l’envelliment; gimnasos; cirurgies plàstiques que disfressen l’avançament de l’edat; i fins i tot el congelament del cos de morts en l’expectativa que la ciència vingui a descobrir com reanimar-los.

       Passa, però, que tot aquest encantador món de la joventut perenne està reservat a la minoria rica capaç de gastar fortunes amb l’esperança de posposar allò inevitable: la mort. Encara que s’inventin recursos rejovenidors, la mort sorprèn. No sempre arriba en forma d’envelliment. De vegades irromp com una malaltia incurable (Steve Jobs); accident (Ayrton Senna) o violència (John Lennon). Cap dels tres podia imaginar que el final de les seves vides s’esdevindria tan precoçment. Tenien el món als seus peus. I no obstant...

       Les innovacions tecnològiques i els avenços científics són positius i, poc a poc, s’amplia el nombre de persones amb accés, per exemple, a la telefonia mòbil. A molts països el nombre de mòbils ja supera el d’habitants.

       Hi ha, no obstant, un factor que impedeix afirmar que estem en camí del millor dels mons: la desigualtat social. En especial a Amèrica Llatina i el Carib, on és més accentuada que a d’altres continents. Llatinoamericans i caribenys conviuen amb un gran contingent de persones a les quals els manquen les condicions mínimes per a una vida considerada digna. Segons la CEPAL (2018), 184 milions de llatinoamericans (10,2% de la població del continent) viuen en la pobresa, i 63 milions en la misèria.

       Als països desenvolupats, sobretot a l’Europa occidental, quan em pregunten com és la lluita pels drets humans al nostre continent, sovint replico: "Drets humans? Això és un luxe. Encara lluitem per conquerir drets animals: protegir la cria, alimentar-se...".

       Thomas Piketty, en el seu clàssic El capital en el segle XXI, va demostrar que la concentració de la riquesa mundial en mans de poques famílies (84 persones físiques disposen de la renda equivalent a la que tenen 3.500 milions de persones, la meitat de la humanitat, Oxfam-Intermón) es deu a l’augment de l’especulació financera, agreujat per un injust sistema de transmissió d’herències.

       François Bougnignon, a La globalització de la desigualtat, reforça la tesi de Piketty. L’augment de la precarització del treball (tercerització, desindicalització, etc.) i la reducció de sous, sumats al fet que l’economia / globocolonitzada / no obeeix normes internacionalment acceptades (hi ha paradisos fiscals, veritables coves d’Alí Babà!), fan que disminueixi l’elit que s’apropia de la riquesa i superi la fantasia de Walt Disney en crear la milionària i avariciosa figura de l’oncle Garrepa.

       Fa vint anys, demostra Bourguignon, el nivell de vida a països com França i Alemanya era 20 vegades  més alt que a la Xina i l’Índia. Avui, només 10 vegades. El lector dirà: "Que bé! Menys desigualtat!". De bo res. El creixement de la Xina i l’Índia segueix els mateixos paràmetres de França i Alemanya, el voraç i piramidal capitalisme. I això són tres mil milions de persones que sobreviuen al món, amb menys de 2,5 dòlars per dia!

       Pel que fa a les mesures adoptades com a positives a Amèrica Llatina, com les privatitzacions i la reducció de despeses socials del govern (vegeu l’ajustament fiscal al Brasil), l’autor conclou: "Moltes d’aquestes reformes gairebé sempre van tenir efectes de desigualtats. De fet, entre 1980 i 1990, va haver-hi un augment substancial de la desigualtat en els països més afectats per aquests programes: Argentina, Mèxic, Perú, Equador i fins i tot Brasil".

       I les privatitzacions? Llegiu què en diu: "La transformació de monopolis públics en privats, amb regulació insuficient, va permetre el sorgiment de nous rendistes i, en alguns casos, l’acumulació d’immenses fortunes".

       Als EUA, on la suposada democràcia política en res coincideix amb la manca total de democràcia econòmica, la caiguda real del sou mínim entre 1980 i 1990, i la debilitat dels sindicats, van causar un augment del 20 al 30% en la desigualtat social. La fortuna del 10% més ric va créixer del 64% al 71% entre 1970 i 2010.

       Segons Jason Hickel, els països en desenvolupament passen anualment més de 125.000 milions de dòlars a les nacions riques (i els paradisos fiscals emmagatzemen, per any, 170.000 milions de dòlars). El 2012 (darrera actualització de dades), els països perifèrics van rebre, en ajudes i inversions, 1.300 milions de dòlars. I, el mateix any, van remetre als rics, 3.300 milions de dòlars! És a dir, 2.000 milions més del que van rebre. Del 1980 al 2012, l’extorsió va ser de 16.300 milions de dòlars, el que correspon al PIB dels EUA.

       Per tant, és una equivocació que Amèrica Llatina i el Carib centrin la seva atenció en les innovacions tecnològiques i els avenços científics. La prioritat és enfortir els moviments socials, l’apoderament popular, per aturar la submissió política i econòmica dels nostres països davant les nacions metropolitanes. Davant la crisi dels governs progressistes al nostre continent, és urgent avaluar autocríticament els errors comesos i reprendre els vincles orgànics amb les classes populars que cerquen una alternativa al capitalisme.

       En suma: o concentrem la lluita política en la reducció de la desigualtat social o ens n’anem tots a fer punyetes (fam, migracions, criminalitat, terrorisme, guerres), mentre que la diminuta elit que tot ho comanda festeja a l’illa del privilegi i la cobdícia.