Felipe Portales  Santiago de Xile, Xile

Cap a finals del segle XIX tot indicava que el món s’encaminava vers una catastròfica conflagració bèl·lica global. Les grans potències europees s’enfrontaven de manera creixent en una insaciable competència imperialista per l’adquisició de colònies a ultramar i per conquerir l’hegemonia en el continent europeu mateix. Les amenaces de guerra i els conflictes efectius sorgien arreu i la cursa armamentista terrestre i naval es generalitzava. S’imposava a dolls una cultura de creixent nacionalisme, xovinisme i militarisme; i, alhora, les elits mundials disputaven en triomfalisme i en una actitud de total irresponsabilitat davant dels molt probables desastres que portaria una gran guerra europea i mundial. 

            Malgrat que va generar-se un creixent moviment antibèl·lic en les organitzacions sindicals europees i en els partits polítics de caràcter socialista, la dinàmica generada pels imperialismes rivals no va poder ser revertida; i, com és sabut, el món va caure en una gran catàstrofe bèl·lica. A més a més, va ser seguida per una segona guerra mundial, més universal, mortal i desastrosa, ja que va combinar-se amb una guerra ideològica entre el comunisme i el feixisme.

            Avui estem en l’àmbit mundial davant d’una nova catàstrofe imminent. Es tracta del veritable desastre climàtic que ja estem patint, però que d’acord a les previsions científiques pot arribar a destruir virtualment la civilització humana. Ja veiem com els increments mitjans de temperatura i l’enorme i progressiva contaminació atmosfèrica i del planeta estan provocant gegantescos desastres naturals: sequeres inèdites, desertificació de regions senceres, monumentals pèrdues de glaceres i despreniments de gels polars, profusió de tempestes de sorra, de pluges intenses i calamarsades, d’inundacions i al·luvions, i d’huracans i tornados cada vegada més grans; disminucions de boscos i de la quantitat de l’aigua, extrema pol·lució de l’aire, terra, rius, llacs i oceans, extinció d’espècies animals i vegetals, gran mortalitat de bestiar, perillosíssima acidificació i augment del nivell del mar; etc. I tot això ja està duent a nombroses pèrdues de vides humanes; a la inseguretat creixent de poblacions; migracions massives per les noves situacions de misèria consegüents, i al risc cada vegada més gran que pateixen milions d’éssers humans que viuen en zones costaneres i, fins i tot, en illes virtualment condemnades a desaparèixer. 

            «Precisament, el darrer informe de la Taula Intergovernamental del Canvi Climàtic (IPCC) de les Nacions Unides, en base a milers d’investigacions oceàniques, conclou que el desglaç dels gels i l’augment del nivell del mar ja són irrefrenables» (El Mostrador, Marco Fajardo; 26-9-2019); i la seva portaveu, la científica Lisa Speer, assenyala que «si no canviem, podem afrontar un futur apocalíptic», recalcant que «tota la vida depèn de l’oceà; si perd la seva capacitat de sostenir-nos estarem ‘fregits’» (Ibid.).

            Així mateix, el darrer informe de l’Organització Meteorològica Mundial (OMM), va destacar que «el quinquenni 2015-2019 va camí de convertir-se en el més calorós que s’hagi registrat mai; que la quantitat de gel que es perd cada any del mantell glaçat de l’Antàrtida es va multiplicar per sis, com a mínim, entre 1979 i 2017; que des de l’inici de l’era industrial, l’acidesa dels oceans ha experimentat un creixement general del 26%; i que el 2017 la concentració de CO2 a l’atmosfera ha assolit el 146% davant de valors preindustrials (anteriors a 1750)» (El Mostrador, Marco Fajardo; 30-9-2019).

            I el cap del Programa Mundial Climàtic de Dades i Monitoratge de l’OMM, Omar Baddour, va especificar que «l’augment del nivell del mar s’està accelerant; això significa que el risc d’inundació d’àrees de terres baixes està augmentant amb el temps (el que significa un perill per al 20% de la població xilena que viu en àrees costaneres)» i que «la combinació d’augment del nivell del mar fa que les tempestes siguin més devastadores a les àrees costaneres, danyant els ports, instal·lacions pesqueres i habitatges dels pescadors». Va afegir que «l’escalfament dels oceans ja ha causat greus danys a la flora i fauna marina, com ara els coralls», i que «això té dramàtiques conseqüències en la reserva i diversitat de peixos. La reducció del nivell d’oxigen a l’oceà i l’acidificació del mar afecten la vida marina com un tot» (Ibid.). Baddour va concloure assenyalant que «aquestes no són bones notícies per ben res», tot i que va afegir que «una dràstica reducció en l’emissió de CO2 i una ràpida transició a una economia descarbonitzada ajudaran a estalviar temps i disminuir els riscos dels escenaris més devastadors». Va assenyalar, també, que tots podem contribuir significativament a evitar la catàstrofe:

            «L’única manera de revertir la tendència és disminuint la demanda de carbó abans d’assolir el punt d’inflexió de molts indicadors climàtics, que es troben en nivell taronja, si no és que ja estan en vermell». I que «l’electricitat i la calefacció contribueixen amb un 25% de les emissions de CO2, el transport entre el 14% i el 25%, i la indústria en un 20%, per tant la gent comú pot optimitzar l’ús d’aquests factors» (Ibid.).

            Evidentment que el factor de fons d’aquest nefast procés el constitueix el model de desenvolupament d’un productivisme extrem i de maximització il·limitada de guanys privats que els grans poders econòmics han aconseguit establir mundialment des de la Revolució Industrial. Ha sigut tal el poder polític i l’hegemonia cultural que han aconseguit, que, malgrat que des de fa dècades hi ha hagut creixents evidències científiques del progressiu desastre ecològic d’aquest model de desenvolupament, s’ha mantingut virtualment incòlume, conduint-nos al llindar de l’apocalipsi planetària.

            Per cert, no serà gens fàcil salvar la civilització. La tendència dels que acumulen poder i privilegis és de mantenir-los per qualsevol mitjà i tendiran a convèncer-se a ells mateixos que les evidències científiques no ho són o que, al menys, són molt exagerades; fet pel qual consideraran que amb canvis menors dins de la conservació del mateix model de desenvolupament n’hi haurà prou per evitar el desastre i permetran que la humanitat continuï amb el creixent progrés material experimentat efectivament des de fa dos segles.

            D’altra banda, cercaran com desacreditar els científics acusant-los d’exagerats i, especialment, els que lideren una lluita per fer efectiu com abans millor el canvi de model econòmic vigent. Ja estem veient com ha començat una despietada campanya de desprestigi en contra de la veu mundial més connotada en aquest sentit: la de l’adolescent sueca Greta Thunberg, que s’ha guanyat l’admiració mundial pel seu notable lideratge en la matèria. I, per cert, en la mesura que s’enforteixi un moviment mundial pel canvi del model, les resistències dels principals controladors del poder i les riqueses augmentaran significativament.

            A més a més, en els darrers dos segles s’ha consolidat un pensament, pretesament científic, que ha atribuït a la recerca de maximització del benefici personal –per sobre de qualsevol altra consideració– una excel·lència dogmàtica. Fins al punt que aquesta recerca egoista redundaria misteriosament en el màxim bé comú obtenible. Aquest pensament liberal-individualista s’ha volgut fer passar amb notable èxit com una ciència, com «la ciència econòmica». En això va tenir-hi un paper fonamental el considerat pare d’aquesta disciplina, el pensador escocès Adam Smith (1723-1790).

            Però encara és més greu: els darrers temps hi ha hagut una tendència global en l’àmbit del «centre-esquerra» a anar acceptant cada vegada més aquesta visió liberal individualista. Esperem que, com a mínim, de la terrible pandèmia que avui pateix el món, en traguem la lliçó que hem de substituir ràpidament el model econòmic que ens està duent a la catàstrofe de la civilització. Per a l’escalfament global no hi haurà cap «vacuna» que ens salvi. Estarà només en mans del nostre lliure albir.