Vers una justícia social, cultural i ecològica: el repte del Bon Viure

 

Marco Aparicio Wilhelmi Universitat de Girona

 

L’ús que fa l’economia dels recursos naturals no afecta per igual a tots els éssers humans. Uns se’n beneficien més que no pas d’altres, uns pateixen costos més elevats que d’altres, d’aquí els conflictes ecologicodistributius o conflictes de justícia ambiental. El projecte neoliberal ha tingut –i continua tenint– com a resultat un dràstic increment de la inequitat ambiental. Hi ha autors/es que proposen ampliar l’enfocament i entendre que la justícia ambiental «no té a veure només amb la distribució justa de béns i mals ambientals entre la població humana, sinó també entre aquesta i la resta dels éssers vius amb els quals compartim la biosfera». Per això proposen l’ús del concepte de «justícia ecològica», que no només parla «de comunitats humanes marginalitzades i contaminades, sinó també de les espècies de plantes i animals depredades o exterminades. I d’aquí se’n deriva una conseqüència determinant: no es poden justificar accions que destrueixin la biodiversitat, fins i tot aquelles que apel·len a finalitats socials, econòmiques i culturals que molts compartirien».

            Si traslladem la reflexió al pla jurídic, el sostre de la protecció ambiental i els termes de la ponderació amb altres interessos o drets es modifiquen substancialment en funció de si parlem de justícia ambiental o, en canvi, de justícia ecològica. De totes maneres, també es pot defensar que una noció àmplia de justícia ambiental, sense deixar de banda la seva visió social i antropocèntrica, s’acosta força, tot i que sense assolir-la, a la de justícia ecològica. Això passa si la justícia ambiental també té en compte les generacions futures, és a dir, si incorpora amb claredat tant la perspectiva sincrònica com la diacrònica.

            Les instruccions del Consens de Washington, conscienciosament impulsades pel Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional, i els acords comercials negociats per part dels EUA i la UE, van servir per preparar la «pista d’aterratge» de la inversió estrangera a Amèrica Llatina. Però els seus efectes, lluny de provocar l’anunciat creixement econòmic que anava finalment a revertir en la població (l’anomenat «efecte embassament»), van ser espoli, empobriment i destrucció ambiental. Els beneficis econòmics sorgits dels processos de privatització, mercantilització i latifundització de terres per al desplegament de l’agroindústria, de l’expansió de l’activitat minera i petroliera, de les patents i la biopirateria, de la industrialització maquiladora o de la privatització de serveis abans públics com l’aigua, l’electricitat o les comunicacions, van caure en mans del capital transnacional, amb un cert «embassament» per a les reduïdes elits econòmiques i polítiques locals encarregades d’assegurar les condicions de reproducció del model.

            Davant d’això, han anat apareixent a diferents parts d’Amèrica Llatina nombroses expressions de ruptura, de lluita contra les injustícies socioambientals (i culturals), des de l’evidència que l’explotació sistemàtica, secular i permanent dels recursos naturals no ha aportat més benestar col·lectiu sinó més desigualtat i escassetat.

            Els exemples són innombrables: la «Coordinadora de l’Aigua» de Cochabamba, Bolívia, que va protagonitzar la «guerra de l’aigua» contra la seva privatització; el Moviment de Resistència Maputxe a Xile i Argentina; el Consell de Defensa de la Patagònia Xilena, que s’oposa a megaprojectes hidroelèctrics; la Unió d’Assemblees Ciutadanes (UAC) a l’Argentina, de resistència davant l’avanç de les transnacionals i la destrucció dels ecosistemes; la Confederació Nacional de Comunitats Afectades per la Mineria (CONACAMI) a Perú; la Coordinadora Nacional de Dones Treballadores, Rurals i Indígenes i el Moviment Agrari i Popular de Paraguai, que s’oposen a les plantacions transgèniques de soja; el Consell Regional Indígena del Cauca, a Colòmbia, que lluita pels drets indígenes i contra la impunitat dels actors armats; el «Frente Nacional Guatemalteco contra las Represas»; el «Movimiento Nacional Anti-represas de El Salvador (MONARES)»; la Coordinadora Nacional de Resistència Popular a Hondures, al voltant de l’aigua, la protecció mediambiental, la reforma agrària i el respecte als pobles indígenes i negres; el Consell Cívic d’Organitzacions Populars i Indígenes d’Hondures (COPINH); el moviment Mazahua, encapçalat per dones indígenes a Mèxic pel dret a l’aigua, la Xarxa Mexicana d’Afectats per la Mineria, entre tants d’altres.

            S’ha de subratllar el pes de les mobilitzacions indígenes, les reivindicacions i el protagonisme polític de les quals no ha deixat de reforçar-se, en termes generals, des de la dècada dels setanta fins a l’actualitat. Ara bé, l’horitzó descolonitzador no es queda en l’àmbit de la dominació cultural o civilitzatòria de la societat dominant respecte dels pobles indígenes: la impugnació de les diferents formes d’exclusió i desigualtat s’ha teixit des de diferents sectors que han aconseguit, en part, convergir en un front comú contra el conjunt de polítiques neoliberals desplegades durant la dècada dels noranta i els règims polítics que les han dut a terme. 

            En parlen els processos constituents de l’Equador i Bolívia, que no podrien ser compresos sense parar atenció a la forma en què, de manera prèvia, diferents moviments socials (rurals i urbans; sindicals i comunitaris; veïnals i sectorials; de dones urbanes i de dones camperoles i indígenes; ecologistes, etc.) van aconseguir erigir-se, després d’anys d’«acumulació de lucidesa», en forces destituents. Aquests processos s’han d’entendre com a moviments que cerquen com trencar l’esmentat fil de continuïtat colonial, com a propostes descolonitzadores.

            Respecte de la constitució boliviana, si bé és cert que no comptem amb un punt de partida tan contundent, aquest gir pot ancorar-se en altres previsions: fixa com a funcions de l’estat la consolidació de les identitats plurinacionals i la constitució d’una societat justa i harmoniosa.

            Segurament un dels debats teòrics i polítics més vigorosos, que des del context andí està irradiant al conjunt d’Amèrica Llatina, és el que versa sobre el sentit i abast de la noció «Bon Viure» (Constitució equatoriana) o «Viure Bé» (en el cas bolivià), conceptes que són, respectivament, una traducció de les nocions sumak kawsay (en quítxua) i suma qamaña (en aimara). Això porta a una manera diferent d’entendre la relació dels éssers humans amb la Natura, que no se centra en el model productivista de creixement econòmic continu sinó en una comprensió d’equilibri i respecte mutu; el «viure bé» de tots en comptes del «viure millor» d’uns pocs, com afirma el filòsof aimara Simón Yampara, qui assenyala que allò que cerca no és pas el benestar material sinó l’harmonia entre allò material i allò espiritual en una postura que tendeix a l’austeritat atès que la meta és viure bé, no pas viure millor a costa d’altres o del medi ambient.

            Per la seva part, la Constitució equatoriana aporta la innovadora aposta d’ampliar la titularitat dels drets constitucionals a la Natura. La novetat, la ruptura, és clara: els drets de la Natura o de la Pacha Mama protegeixen la Natura, no pas com a mitjà per satisfer els interessos de les persones, sinó per protegir els seus valors propis, considerats en si mateixos. El canvi de perspectiva és evident, fins al punt de poder parlar d’un «canvi de paradigma des d’una visió antropocèntrica vers una altra de biocèntrica». El «gir biocèntric» estaria doncs apuntant amb claredat cap al cas equatorià mitjançant el reconeixement de la Natura com a subjecte de drets.

            Finalment, el debat es desenvolupa en el vincle, la interacció, entre tres dimensions de la justícia: social, cultural i ambiental. És segurament on es troba la potència més gran dels textos constitucionals bolivià i equatorià. La manera d’entendre les possibilitats de comptabilitzar la generació de riquesa i la seva distribució amb el respecte de les condicions per a la reproducció dels cicles ecològics, està marcant i marcarà el desenvolupament d’aquest projectes. Esperem que a més serveixin d’inspiració a la necessària modificació de les constitucions liberals d’altres pobles per retornar l’equilibri ecològic al planeta i la seva biosfera.

 

 

Article complet i referències bibliogràfiques: https://biblat.unam.mx/es/revista/meritum-belo-horizonte/articulo/hacia-una-justicia-social-cultural-y-ecologica-el-reto-del-buen-vivir-en-las-constituciones-de-ecuador-y-bolivia