José María Vigil  Panamà

D’entrada ens costa d’acceptar una forma de pensar "realista", que tingui en compte la previsió de la catàstrofe que s’acosta. No només perquè estem programats per a la supervivència, sinó perquè mai en la nostra història ens hem trobat confrontats amb una expectativa similar de destrucció tan massiva. Per això, cal afrontar la situació amb valentia, decisió i sensatesa, i ponderar la plausibilitat i la versemblança d’aquesta terrible expectativa.

 a) Històrico-biocòsmicament, és possible una catàstrofe climàtica

            El ciutadà comú, dotat d’un optimisme natural, tendeix a pensar que, malgrat les dificultats, la fletxa del temps marxa incontenible cap endavant. No podem acceptar indiferentment informació sobre una catàstrofe propera a curt o mitjà termini; només de sentir-ho anunciat, reaccionem posant-nos en guàrdia, perquè estem programats per a la supervivència.

            D’altra banda, les cosmovisions amb què s’ha dotat la humanitat –precisament per sobreviure– s’han esforçat tenaçment per deixar obert l’horitzó envers la vida, envers l’esperança; no podem romandre indiferents davant la dada de la imminència de la nostra destrucció.

            Però malgrat tot això, l’estat actual de les ciències de la Terra ens parla de la plausibilitat de la catàstrofe. Avui sabem que la vida en aquest planeta té una història agitada, molt atzarosa, amb avenços i retrocessos, plagada de pauses, i d’extincions. L’actual extinció en curs no és pas la primera, sinó "la sisena gran extinció"; tot i que per a nosaltres sí que és la primera, no ens hauria de resultar tan estranya, perquè som nosaltres precisament els que l’estem provocant. Èpoques molt diferents de Gaia se succeeixen les unes a les altres amb normalitat; avui a la ciència no li causa "estranyesa" constatar que estem a la vigília d’una d’aquestes catàstrofes "normals", biocòsmicament parlant.

            James Lovelock representa emblemàticament aquesta postura: hem de veure amb naturalitat, diu, la proximitat imminent d’aquesta catàstrofe climàtica, que destruirà gran part de la vida en aquest planeta, incloent-hi l’espècie humana, que quedarà probablement molt dimidiada; és una eventualitat que hem causat principalment nosaltres, una catàstrofe que no podíem preveure al començament, però que tampoc hem estat capaços d’aturar quan ens hem adonat que l’estàvem causant, i ara ja és massa tard per evitar-la, només podem suavitzar-la. I queda poc temps. Només ens queda, diu Lovelock, obrir els ulls, ser realistes, comptar amb la previsió científicament més probable, i actuar en conseqüència, acomodant-nos amb serenitat de la millor manera possible a allò que ve...

            N’hi ha pocs que comptin amb aquesta expectativa com a marc conceptual per al seu pensament... Es prefereix viure, pensar i fins i tot fer ciència "com si" aquesta previsió no existís: "el mateix que en els temps de Noè", en què els homes vivien, comerciaven i es casaven com si no passés res. Estem en una conjuntura semblant a la bíblica prediluviana, diu aquest científic, amb una diferència significativa: Noè es va poder salvar amb l’arca, mentre que nosaltres aquesta vegada no disposarem de cap arca capaç de salvar-nos.

b) Antròpicament també és possible

            La possibilitat d’un canvi climàtic catastròfic que destrueixi majoritària o totalment l’espècie humana sembla també quelcom incompatible amb el pensament tradicional antropocèntric. D’entrada, subconscientment, ens sembla absurda la simple possibilitat de la destrucció de la nostra espècie humana per un canvi climàtic. No som la raó de ser del cosmos? No constituïm el sentit de la Terra? No som la sageta de l’evolució, que recull en si l’impuls evolutiu de tota la vida sobre la Terra? No constituïm una realitat totalment diferent de les espècies animals, situats com estem en un nivell "ontològic" superior (éssers "sobrenaturals", "creats a imatge i semblança de Déu", amb "ànima espiritual"...), pel nostre origen i pel nostre destí, inaccessible als avatars climàtics o meteorològics als quals puguin estar sotmesos les plantes i els animals?

            Les ciències de la Terra i de la Vida avui dia ja no ens donen la raó en aquest punt. No som aquests éssers absolutament diferents i superiors que hem cregut ser. Som una espècie biològica que és producte del mateix procés evolutiu que ha donat origen a la resta d’espècies en aquest planeta. Per això, no tenim drets absoluts sobre seu, que són producte d’aquest mateix procés evolutiu. Naixem enmig de la comunitat de la vida d’aquest planeta, i a ella pertanyem. No venim de dalt (el cel)... ni de fora (una creació ex nihilo), sinó de sota (humus de la Terra) i de dins (del procés biològic evolutiu, les petjades del qual es deixen veure fins i tot en el nostre propi cos). Compartim la mateixa condició natural bàsica, el mateix hàbitat, i en la nostra mesura, el mateix destí. 

            No portem la guia de l’evolució, tot i que en aquest moment siguem –fins on ens sembla saber, l’espècie més "avançada" (només en algun sentit). La força evolutiva de la vida va molt més enllà de nosaltres mateixos, i pugna per evolucionar des de molts fronts biològics, i podria sobrepassar-nos i arrabassar-nos la nostra actual primacia. Potser la crisi climàtica, fins i tot amb les seves conseqüències més traumàtiques, pugui ser l’ocasió ambiental necessària per a l’"emergència" d’una nova etapa de Gaia, d’un canvi radical nostre o, eventualment, d’una(es) nova(es) espècie(s) que passi(n) a "liderar" l’evolució en aquest planeta. 

            Així doncs, des d’un punt de vista ampli, cosmo-bio-antròpic, la catàstrofe ecològica, inclosa la possible extinció de l’espècie humana, no significa un desastre absolut, com quan es percep des de la perspectiva humana habitual (antropocèntrica), encara vigent. És quelcom molt més assimilable. És una perspectiva realista, amb la qual és possible reconciliar-nos i conviure, una opció molt més probable que l’expectativa triomfalista i predestinada amb la qual solem comptar inconscientment.

c) I des del punt de vista de les religions?

            Les religions, companyes íntimes de l’ésser humà durant els darrers quatre mil·lennis, es troben tan sorpreses com l’espècie humana en general. Comparteixen el mateix desconcert. Havien aventurat els més variats apocalipsis per al final del nostre (petit) món (humà): només la ira d’algun déu celestial irritat, o d’algun daimon malèvol sorgit de l’infern (ubicat al centre del planeta), podria acabar amb l’ésser humà, en un acte extern totpoderós; era inimaginable que aquest món acabés no per una intervenció divina, sinó per l’acció ignorant de l’ésser humà, que ha estat destruint des de fa mil·lennis els òrgans vitals de recuperació del sistema Terra. La catàstrofe apocalíptica final no serà pas cap càstig diví, com havien pensat sempre les religions, sinó un "ecocidi" plenament humà. 

            Que el món sigui etern, o que hagi d’acabar-se quan Déu en el seu arcà designi decideixi que passem tots a l’eó celestial definitiu de l’eternitat a la qual tota la història humana ha estat encaminada, era la previsió dels monoteïsmes abrahàmics. Que tot el "Pla diví de salvació" programat per Déu, es vegi truncat per un efecte simplement "climàtic", o per una limitació astronòmica, serà difícil d’acceptar per aquestes religions, atès que implica el trencament de doctrines importants fins avui presentades com a part de la Revelació de Déu, usufructuada en exclusiva per elles. Només els fonamentalistes continuen proclamant que Déu Omnipotent hi serà per salvar-nos de qualsevol catàstrofe astrofísica (ja no pas divina, sinó antropogènica).

            ¿És possible una religió que sigui capaç de reconciliar-se i acceptar aquesta perspectiva que les ciències de la Terra ens presenten avui sobre la crisi climàtica en curs? Les religions occidentals, les seves institucions, estan encara a anys llum de poder assumir aquesta perspectiva. Però la possibilitat teòrica existeix, i de fet molts creients occidentals –no només teòlegs d’avançada, sinó comunitats cristianes despertes, i creients inquiets per lliure– tenen assimilada aquesta perspectiva; aleshores si alguns ho han aconseguit, és que es pot. El budisme, per la seva banda, reconeix oficialment que manté bona relació amb la ciència, que es veu obligat a acceptar les investigacions i troballes científiques, i declara que no té cap problema amb la ciència.