Jordi Corominas  Sant Julià de Lòria, Andorra

Una cosa es pot afirmar amb certesa: la continuació de l’estatus quo, del sistema capitalista global tal i com el coneixem actualment, és una impossibilitat ecològica. El capitalisme, per mantenir-se estable, requereix d’una taxa constant de creixement. Una taxa de creixement relativament modesta del 3% anual implica duplicar l’economia mundial cada 25 anys. Per tant, un creixement "saludable" implica sempre un creixement exponencial. Com va assenyalar fa molt temps l’economista Kenneth Boulding, només un boig o un economista podrien creure que el creixement exponencial pot continuar per sempre en un món finit.

            Avui, el decreixement no és una opció, sinó que és una necessitat imposada per la impossibilitat d’un creixement econòmic etern, del qual ja n’experimentem efectes devastadors. Serge Latouche ho expressa amb claredat en el seu lema: "Decreixement o barbàrie". Només pot continuar creixent una part de la humanitat matant literalment l’altra. L’única possibilitat que la humanitat en el seu conjunt té de sobreviure està basada en la frugalitat i l’autolimitació.

            El gran enemic del decreixement és el sistema econòmic i la religió que el manté: el consumisme desaforat i l’obsessió per l’enriquiment econòmic. En un món on els milionaris són envejats i la població queda enlluernada per la lluïssor dels grans luxes, el decreixement no sembla pas quelcom atractiu. No obstant això, nombrosos "estudis de felicitat" verifiquen allò que els ensenyaments religiosos tradicionals sempre han mantingut: més enllà de cert punt, amb més consum no augmenta la felicitat general. Uns hàbits austers i unes altes dosis de solidaritat i empatia millorarien la vida física de la majoria de la humanitat i la vida espiritual de les minories riques. Com afirmava Gandhi: "La terra proporciona prou per a les necessitats de cada home, però no pas per a la cobdícia de cada home". 

            Es diu que és més fàcil d’imaginar la fi del món que no pas la fi del capitalisme i, en efecte, els mitjans de comunicació de masses no paren d’evocar escenaris apocalíptics: III Guerra Mundial, hivern nuclear, virus que maten la major part de la humanitat, entrada en el punt de no retorn del canvi climàtic. No s’hi trobaran esbossos d’un sistema econòmic que ens permeti evitar la catàstrofe, el punt de no retorn. No obstant això, des de la segona meitat del segle XX, quan va quedar clar que el model soviètic de planificació central ja no funcionava, s’han realitzat moltes investigacions sobre aquestes alternatives viables al capitalisme. Les raons per les quals s’han divulgat i conegut tan poc són diverses, la més òbvia és que els privilegiats del sistema actual defensen amb ungles i dents els seus privilegis, però també és cert que sempre és més fàcil destruir que no pas construir, ser endevinaire que no pas dibuixar futurs possibles, deixar-se dur per la por que no pas invertir esforços en la reflexió per tirar endavant.

            Entre els diferents models em sembla molt interessant el de la "Democràcia Econòmica" de David Schweickart, que manté l’eficiència del capitalisme i és compatible amb la sostenibilitat ecològica. Schweickart assenyala que el "mercat lliure", tan venerat pels capitalistes, en realitat està format per tres mercats diferents: mercats de béns i serveis, mercats laborals i mercats de capitals. Schweickart argumenta que hem de mantenir mercats competitius (ben regulats) per a béns i serveis, preservant així els incentius per a una producció eficient, però que la mà d’obra (mercats laborals) s’ha de democratitzar. Les empreses econòmiques no financeres han de i poden ser governades pels que hi treballen i el capital (mercat de capitals) s’ha de democratitzar reemplaçant Wall Street i la majoria de les altres institucions financeres amb un sistema bancari públic.

            En la Democràcia Econòmica, pràcticament totes les noves inversions provenen de fons públics. Per tant, la inversió pot dirigir-se específicament a complir objectius ambientals: energia renovable, ocupació alternativa per als treballadors afectats negativament pel canvi dels combustibles fòssils i d’aquells sectors l’objectiu dels quals és animar els "consumidors" a comprar més i més coses. L’assignació d’inversions pot animar a una producció més localitzada, formes d’agricultura més saludables i ambientalment més sostenibles, etc.

            En resum, democratitzar el capital significa obtenir una mesura de control sobre el nostre futur econòmic i ecològic. Perquè, com ha senyalat l’economista James Galbraith, els mercats són útils i importants, però tenen dos defectes impossibles d’erradicar: els pobres i el futur no compten. I aquest problema només s’ha intensificat amb el domini cada vegada més gran del capital financer. Es dirà, amb raó, que aquest sistema encara no existeix en el món real, o només en germen en algunes empreses cooperatives, i que el temps apressa. I sí, potser sabem que existeixen alternatives sostenibles a l’autodestrucció, però, com ens hi encaminem?

            En primer lloc, hem de realitzar ingents esforços d’enginyeria cientificotecnològica per aconseguir la sostenibilitat. L’economista Robert Pollin suggereix la necessitat d’una inversió massiva i a escala global en energies renovables i pràctiques de consum eficient. Pollin considera que s’ha de prioritzar la reducció dels combustibles fòssils, per davant fins i tot del descens del consum energètic, ja que és responsable de prop del 74% del total d’emissions globals d’efecte hivernacle. En segon lloc, cal una governança mundial i la participació de les iniciatives locals en la planificació mundial a gran escala. Això vol dir avançar en estructures democràtiques des dels llocs de treball fins a les institucions mundials. I, en tercer lloc, com a agents impulsors d’aquests canvis, necessitem un "Moviment Ciutadà Global", un moviment capaç d’aconseguir una influència decisiva, és a dir, el poder polític, en països individuals, sense perdre de vista la naturalesa inevitable del projecte a nivell mundial.

            Per descomptat, que hi hagi alternatives a l’autodestrucció i que fins i tot puguin dibuixar-se camins transitables per a un millor futur no significa pas que no triomfin els escenaris apocalíptics: les forces dretanes (ben finançades) del feixisme postmodern imperant, continuaran defensant els privilegis d’una minoria a costa de les futures generacions. I veiem cada dia la dificultat de resistir al feixisme: per exemple, quan la immigració massiva comença a afectar negativament molts de treballadors i classes mitjanes en els països d’acollida, els partits d’esquerra, si no volen perdre vots, donen suport a quotes d’immigració més estrictes, per por a una reacció feixista encara major, però ¿què passarà si augmenten, com probablement ho faran degut al creixement de la desigualtat i al mateix canvi climàtic, els corrents migratoris?

            Hem de reconèixer que, fins i tot si hi ha milions d’activistes lluitant per la justícia ambiental, només estem parlant d’una petita fracció dels més de set mil milions de persones que poblem el planeta. A més, la probabilitat que el meu compromís personal, per actiu que sigui, causi una diferència significativa en el resultat final del projecte de transformació del sistema econòmic sembla petita.

            Com vèncer, doncs, els incentius permanents per al desànim, la desesperança i el cinisme, l’arma més poderosa del poder? Potser per persistir, fins i tot sota el fracàs i la sensació d’impotència, es necessita quelcom més que una ètica, es necessita experimentar que és precisament en la solidaritat i les lluites compartides per la vida on vencem l’absurd de l’existència i trobem una felicitat incommensurable amb la que proporciona el consum, l’acumulació de béns i el menyspreu pel planeta terra.