És tard però és la nostra hora!

 

Com a introducció fraterna

La terrible crisi del COVID-19 ha desfet de manera sobtada la creença que no hi havia alternativa a l’ordre neoliberal, que el 2018 havia fet que 26 persones tinguessin més riquesa que la meitat de la població mundial. La situació era tan desesperançadora que es deia que era més fàcil imaginar el final del món que no pas el final del capitalisme. En la penombra de la manca de reflexió induïda pel somni consumista, molta gent volia pensar que ens trobàvem en el progrés infinit de la disrupció innovadora, quan simplement ens destruíem degut a l’afany depredador dels centres de poder.

            No s’ha d’oblidar aquest fet, quan s’escolta el discurs apressat que el món ha de tornar a la «normalitat». Aquesta «normalitat», com va anticipar algun cop el filòsof alemany Walter Benjamin, havia sigut per als oprimits un permanent estat d’excepció. La situació es complica quan la tecnologia subratlla que moltes persones ja són innecessàries.

            La velocitat dels esdeveniments ha evidenciat que ja no es tracta de resoldre un problema de salubritat. Allò que col·lapsa és un sistema econòmic que havia oblidat les demandes que planteja la viabilitat de la vida humana en el planeta. En una progressió imparable, molts països han mostrat que són incapaços de sostenir una emergència sanitària que podria haver sigut pitjor. De fet, els Estats Units encapçalen la llista dels països més afectats pel virus.

            Però la recerca de nous horitzons per a una època tan dramàtica com la nostra –època de crisi final com pensava Koselleck– suposa assolir una visió més comprensiva de l’Univers. Entrellucar el futur, demana aixecar-se de l’abjecció espiritual que ens lligava al sòl de l’egoisme depredador que era la culminació de l’individualisme. Es fa imprescindible identificar el lligam de la vida humana amb la natura per descobrir que el nostre futur depèn de la solidaritat i el reconeixement joiós de la unitat del món.

            Aquesta pandèmia, i fenòmens com l’escalfament global, patentitzen que vivim en una natura que es resisteix a ser totalitzada com a objecte inesgotable des de les perspectives depredadores del sistema capitalista. La dualitat subjecte-objecte –arquetip fonamental de la modernitat– va fer pensar que la natura era un objecte disponible per a la seva total manipulació per part dels interessos humans. La tecnologia, expressió pura de poder, va fer oblidar que som part del món i que aquesta dualitat no és més que una simple abstracció que impedeix reconèixer el nostre lloc dins de l’Univers.

            La riquesa humana radica en el reconeixement de la consciència dins d’un ordre que inspira respecte. Aquest reconeixement, en un context global, suposa un diàleg intercivilitzacional, en el qual diverses cultures intercanvien perspectives i troben, en el seu constitutiu afecte a la natura, criteris amplis per a una concepció més àmplia de la vida en comú. Aquesta perspectiva mai es pot reconèixer, ni de lluny, en el mode individualista, depredador, enamorat del creixement infinit, amb un horitzó de vida que arriba fins al següent balanç de guanys. 

            Som part d’un tot i el respecte que tenim envers nosaltres hauria d’entendre’s com a consideració del Tot sense el qual no podem viure. Afortunadament, aquestes visions existeixen i es troben presents en cultures que han après lliçons que l’arrogància occidental ha oblidat. La visió del subjecte depredador suposa l’eclipsi de visions del món que, no obstant això, preserven perspectives que van més enllà de l’obsessió manipuladora que distingeix la civilització capitalista, que tampoc és la suma total de les forces espirituals de les cultures occidentals.

            Amb tot, l’esperança és un dels atributs de les societats que han sigut desplaçades de la història. Per tant, és possible trobar-hi nous mitjans i camins per fomentar la humanitat que sembla perduda. Això suposa una tasca espiritual, atès que allò que està en joc és la mateixa relació amb el món i de l’ésser humà amb ell mateix: és la tasca de re-lligar de la qual ens parlen Leonardo Boff i Frei Betto, procés necessari en èpoques de crisi.

            No es pot aconseguir res si l’ésser humà no viatja altre cop vers el centre d’ell mateix i descobreix que l’espiritualitat suposa l’emoció i el sentiment, la connexió de sentit amb l’Univers. La vinculació mostra que el propi esperit és l’àmbit en el qual s’ubica l’ésser humà en el tot interdependent que li dóna sentit al multivers.

            No podem, tampoc, pensar que els canvis s’imposaran per si mateixos. És hora d’elaborar una nova praxi, plural però unificadora. I totes les contribucions d’aquesta nova edició de la nostra Agenda apunten en aquest sentit, serveixen de necessari aliment per aquesta demanda d’horitzons espirituals. Són propostes per guiar els nostres passos en un món que necessita una opció definitiva per la vida i la dignitat de la casa comuna.

 AGENDA LLATINOAMERICANA

 

Nota:  Durant 29 anys en Pere Casaldàliga, en José María Vigil i la xarxa de persones que han col·laborat cada any en el miracle de l’Agenda Llatinoamericana, ens han permès tenir accés a una eina que ens orienta i ens dóna pistes sobre com construir aquest altre món que és possible, des del poble i per al poble.

            En el 30è aniversari de l’Agenda Llatinoamericana ens alegra molt que el miracle continuï essent possible, mercès a una xarxa de persones que posen al servei del poble llatinoamericà i el món, les seves habilitats i dons, la seva força i esperit, i per descomptat, gràcies a vosaltres que l’espereu fidelment cada any... gràcies per permetre’ns dir una vegada més que seguim «al servei de les grans causes».