“Les tecnologies 4.0 són una oportunitat per a millorar la societat, però les elits perseguixen aquell qui gosi posar en perill el seu poder”.

Teresa Forcades i Vila Monserrat. Catalunya

Era el 29 d'agost de 2017 i no estava preparada per al que em vaig trobar. El bell edifici anglès que havia vist moltes vegades als diaris i a la televisió es trobava davant meu, però l'edifici no era l'ambaixada de l'Equador com jo pensava. El porter em va assenyalar una petita porta a l'esquerra de l'escala principal. Un funcionari va obrir la porta de forma bastant furtiva, va prendre el meu passaport precipitadament i després va tancar de nou la porta, deixant-me fora amb la mirada perplexa al costat del porter. Em vaig començar a sentir aclaparada. L'ambaixada consistia només en unes poques habitacions bastant petites, si s'ha de jutjar per les dues en les quals finalment se'm va permetre d’entrar. L'enginyós i dinàmic Julian Assange estava molt pàl·lid i semblava deprimit. Feia molta calor. Em sap greu, però no és possible obrir les finestres. No fa gaire, un home va escalar la paret amb la intenció de matar-me. El van aturar quan ja era pràcticament dins la casa. No va ser el primer intent. Em vaig sentir encara més aclaparada.

La nostra conversa va durar més d'una hora. Originalment havia estat sol·licitada per part meva en nom d'un equip de joves cineastes espanyols interessats en què jo entrevistés a Julian Assange. Assange va rebutjar fer cap entrevista formal, però va demanar de tenir una conversa privada amb mi. Del 25 al 27 d'agost, jo havia estat participant com a ponent en el Greenbelt Festival, un festival cristià anual d'art, fe i justícia que se celebra a Anglaterra des de 1974. És el festival musical més antic d’Anglaterra i aquell any 2017 va tenir més de deu mil participants. Hi vaig passar uns dies d’ambient sorollós i alegre envoltada de cristians anglicans ben intencionats compromesos amb la justícia social. En contrast amb l’ambient del festival, l'atmosfera en la petita ambaixada i la forma tan continguda amb què Assange parlava i es movia se’m feien encara més opressives. Em van impressionar la combinació de tristesa i lucidesa d’Assange i la seva capacitat d'autocrítica: Jo em creia que revelant la informació vital que s'estava ocultant, ajudaria a fer del món un lloc més lliure i més segur. Però ha passat el contrari. Cito de memòria perquè no recordo les seves paraules literals, però sí que recordo vívidament l'efecte que van tenir en mi. No esperava una actitud tan sòbria i modesta i em va commoure.

Jo em creia que revelant la informació vital que s'estava ocultant, ajudaria a fer del món un lloc més lliure i més segur. Però ha passat el contrari. Assange em va explicar que el fet que no s’hagi produït un rebuig massiu generalitzat i efectiu a la vigilància il·legal i a la resta de crims perpetrats pels governs i les grans empreses i denunciats per Wikileaks, ha actuat a efectes pràctics com la seva legitimació. Abans de Wikileaks, nosaltres, els ciutadans de les democràcies occidentals establertes, podíem fingir ignorància. Gràcies a Wikileaks, ara tots sabem sense ombra de dubte que, de forma habitual, persones innocents esdevenen el blanc d'accions militars amb estàndards ètics deficients que estan dirigides per oficials supervisats pels nostres governants; sabem que els nostres governs triats democràticament i les seves principals agències, en particular la CIA als Estats Units, violen la seva pròpia llei de forma sistemàtica no només en l'àmbit internacional, sinó també en el nacional.

L'escàndol hauria d'haver estat majúscul. En això confiava Assange. Però no va passar.

En lloc de la indignació i l’acció col·lectiva decisiva que eren d’esperar, la resposta a les filtracions va ser l’apatia generalitzada i la resignació. Impotència disfressada de prudència. Va ser gairebé com si les revelacions de Wikileaks haguessin proporcionat als responsables dels crims la confirmació probablement sorprenent que una generosa majoria aprova el que fan, sigui quin sigui el grau de violència que requereixi. ¿D’on prové, aquesta resignació, aquesta connivència? ¿Esperem secretament que els crims dels nostres governs i de les grans empreses ens afavoreixin? ¿Pensem potser que sense les accions criminals del nostre govern, la nostra situació social seria molt pitjor? Abans els governs ens defensaven suposadament de l’amenaça del comunisme soviètic o xinès; avui, del fonamentalisme islàmic. Acceptem la retallada de llibertats en nom de la seguretat.

Per a fer del món un lloc més lliure i més segur. ¿No hauria de ser aquesta la primera prioritat dels governs d'un món que fa menys de cent anys va experimentar els horrors de dues guerres mundials consecutives? Fins ara, el Papa Francesc sembla ser l’únic líder mundial que gosa parlar obertament de la Tercera Guerra Mundial, no com un malson possible en un futur pròxim, sinó com una realitat ja existent. Francesc va parlar-ne per primera vegada l’any 2014 i ho va repetint amb major freqüència des de 2016: Li diuen inseguretat global, però la paraula real és guerra. Avui dia hi ha més conflictes armats oberts, més refugiats (60 milions a tot el món), més comerç d'armes, més violència militar i més militarització de les societats civils que durant la Primera i la Segona Guerra Mundial. Amb una diferència crucial. Durant la Primera i la Segona Guerra Mundial, la visió d'un futur millor inspirava i animava els responsables militars i la majoria dels combatents de tots dos bàndols. Avui, en canvi, la principal motivació per fer la guerra sembla ser l'interès privat o la voluntat d’evitar un mal pitjor, quan no la mera supervivència. En aquest tercer mil·leni, els únics que encara gosen defensar una visió utòpica, la seva particular versió d’un futur millor, semblen ser paradoxalment els grups terroristes que, en nom d'un Islam ideologitzat, estan disposats a matar de forma massiva i indiscriminada. Els anomenats terroristes globals estan disposats a matar innocents i a restringir la llibertat de les persones d’una forma que –a desgrat de les revelacions de Wikileaks, que ens haurien d’haver obert els ulls, la majoria dels occidentals seguim creient que els nostres propis governs democràtics mai gosaran intentar. El cas és que són precisament aquests governs els que sistemàticament promouen el terror en països menys afavorits.

Wikileaks ens va ajudar a adonar-nos de quantes decisions es prenen diàriament que van en contra de les normes de justícia i respecte per la dignitat, la llibertat i la vida dels éssers humans que les democràcies establertes d'Occident defensen de forma oficial. A l’Amèrica Llatina, als països àrabs, a Europa, als Estats Units, han sorgit en els darrers anys moviments populars pacífics i utòpics (la revolució bolivariana, les primaveres àrabs, l’Occupy Wall Street, el moviment dels indignats) disposats a enfrontar-se a aquests poders falsament democràtics i a les seves mentides. Aquests moviments han estat font de gran esperança i donen testimoni que la capacitat de resistència popular segueix en peu.

Assange es troba en els moments d’escriure aquestes línies en mans de la policia britànica que ha entrat amb permís del govern de l’Equador a l’ambaixada que li havia ofert refugi i l’ha detingut. Els Estats Units demanen la seva extradició. Si Assange hagués atacat a un polític o a una empresa aïllats, potser hauria estat més fàcil per al públic en general prendre’s seriosament les seves revelacions per tal d’obligar les autoritats a portar els autors davant la justícia. Però Wikileaks no es va centrar en un sol individu, ni en un grup reduït; va revelar una corrupció criminal generalitzada existent en els més alts nivells de govern i poder. ¿On són, doncs, les "autoritats" disposades a exigir responsabilitats als assenyalats per Wikileaks? ¿On és la instància de poder que no hagi estat acusada per les filtracions i pugui demanar comptes?

Més aviat ens trobem que l’opinió pública s’està girant contra els individus com Assange que, arriscant el propi futur, la pròpia llibertat i fins i tot la pròpia vida, han gosat dir que l’emperador va nu i han revelat de forma concreta la corrupció del poder. Més aviat ens trobem que la reacció general està essent el menyspreu de la democràcia i dels valors occidentals de llibertat individual. Observem avui un gir polític generalitzat cap a l’autoritarisme que fa que proliferin els grups d’extrema dreta. Ens cal analitzar a fons el perquè d’aquest fenòmen i què es pot fer per continuar treballant constructivament per a un futur més lliure i més segur. Mentrestant, organitzant-nos a tot el món no només per a impedir l’extradició d’Assange, sinó per tal d’obtenir la seva absolució i el seu alliberament, estarem defensant no només la seva dignitat i la seva llibertat, sinó també la nostra.