Una comunitat de base estudiant els llibres de Harari

Comunitat Almofuentes Saragossa, Espanya

«La intel·ligència artificial i la biotecnologia estan oferint a la humanitat el poder de remodelar i redissenyar la vida. Molt aviat algú haurà de decidir com utilitzar aquest poder sobre la base d’algun relat implícit o explícit sobre el significat de la vida» (HARARI, 21 lliçons per al segle XXI, Barcelona 2018).

 Per què llegir Harari a la comunitat

            Per què reflexionar amb l’agnòstic, homosexual i historiador de ficcions futuristes Yuval Noah Harari, i no insistir més en l’Evangeli, i en Pere i Pau, com Déu mana? Està deixant de ser no només cristiana sinó honesta la nostra comunitat? Per a nosaltres tot va començar preparant la trobada de les comunitats de base d’Espanya el 2017. Volíem celebrar la gran història de l’origen del món i de la seva evolució i el gran regal que és la vida, la consciència i la humanitat. Veníem ja molt impactats per la perspectiva dels nous paradigmes, i no trobàvem com resituar el cristianisme i Jesús de Natzaret. Necessitàvem obrir-nos als plantejaments del nostre món.

            Un vídeo de Harari sobre el cervells inorgànics i les mans biòniques ens va deixar astorats. La nostra ment es podia desplegar en multitud de mans robòtiques, com una deessa índia de múltiples braços. Aleshores vam decidir cercar una comprensió millor d’aquest futur que ja és entre nosaltres. Avui els cotxes ja van sols, els algoritmes componen música, l’instrument biomètric informa de la nostra salut, veiem la realitat augmentada i la ment s’enriqueix amb xips de memòria implantada. Ja és possible llegir el pensament d’una altra persona i convertir-lo en veu.

            La nostra generació va néixer en la fe catòlica, en un model dogmàtic i dualista. Els anys seixanta vam convertir-nos a un cristianisme d’alliberament. Van passar els anys i, quan encara no havíem realitzat els projectes de justícia i de democràcia real, apareix un nou repte: el planeta s’ensorra sota la pressió del capitalisme. I quan gairebé no hem ni començat aquesta tasca, una possible dictadura digital, un món fred, de dígits i robots, sembla voler reemplaçar-nos. Per això la nostra decisió de reflexionar sobre les 21 lliçons per al segle XXI.

 Els reptes i les lliçons dels futuristes      

            Segons Harari, estem a punt de convertir-nos en una nova espècie transhumana, l’Homo Deus. Un ésser humà ciborg, modificat genèticament o engrandit per la Intel·ligència Artificial (IA). Si es mira amb perspectiva cristiana, són les antípodes de l’encarnació: no el Déu fet home, sinó l’ésser humà convertit en Déu...

            Harari ens pregunta: «Com es viu en una època de desconcert quan els relats antics s’han ensorrat i encara no ha sorgit un relat nou que el substitueixi?». Com prioritzar les solucions globals i construir una aliança mundial sense caure en una autoritat única o totalitària?

            I la primera resposta ha de ser la superació del catastrofisme. La pèrdua dels grans relats, les armes de destrucció massiva, el col·lapse ecològic i la irrupció de la info i la bio tecnologia no poden fer que ens abandonem en la decepció. La robotització de la feina està creant una immensa massa de gent irrellevant, una «nova classe inútil». Les macro dades processades algorítmicament ens coneixeran millor que no pas nosaltres mateixos, i arribarà un moment en què confiarem més en elles i elles decidiran per nosaltres. Aleshores haurem perdut la llibertat. L’esforçada recerca de la igualtat social s’esmicolarà davant les noves desigualtats arribades de l’enginyeria genètica i de la IA. Com en Un món feliç. «La globalització esborra les fronteres horitzontals però exagera les verticals». Ens caldrà una regulació de la propietat de les dades, quelcom més difícil que redistribuir la propietat de la terra, les indústries o les finances. 

            A continuació Harari exposa els reptes polítics. El món és cada vegada més homogeni, només va quedant una civilització, la determinada per l’economia liberal i l’omnipresència de les tecnologies digitals. Tantes connexions virtuals poden acabar amb el sentiment de pertinença a la comunitat. Necessitem comunitaritzar-nos, valorar el nacionalisme benigne que ens cohesiona, la fidelitat als hàbitats propers des d’unes lleialtats cada vegada més àmplies. L’ultranacionalisme patrioter, l’amenaça nuclear, el col·lapse ecològic, les tecnologies disruptives, la vida intel·ligent inorgànica, que surfeja per l’espai sense delatar els seus amos... requereixen d’una nova identitat global des d’on ampliar els cercles d’empatia i construir una política i un relat comú.

 Veritat, ficció i cooperació

            Els darrers apartats del llibre se centren en la veritat i en la construcció d’una identitat global. Tots els relats han mort. El liberalisme i el socialisme, les religions i altres alternatives espirituals, i fins i tot l’humanisme secular, són ficcions incompletes i contradictòries. El veritable relat seria el «no relat», però això és també un altre relat. La veritat sense relat se sent en la meditació que ens connecta amb les sensacions corporals. (Harari practica la meditació Vipassana).

            Els relats s’alimenten dels rituals, gestos màgics que converteixen allò abstracte en concret i allò fictici en real. Els relats o ficcions triomfen per la seva inoculació en la infància i la seva institucionalització fins a convertir-se en pesats sostres sense base, només recolzats en el poder moral i polític. El ritual més efectiu és la celebració del patiment. Patir per un relat el fa realíssim. També la redempció pel patiment en el cristianisme és un ritual d’aquesta mena. Però patir per un relat no li dóna validesa.

            Si volem abordar els reptes futurs hem de cooperar en solucions globals, i per cooperar cal creure en els relats que nosaltres mateixos fabriquem. «El poder de la cooperació humana depèn d’un equilibri delicat entre veritat i ficció. Si distorsionem massa la realitat, ens debilitarem, perquè obrarem de manera poc realista», però tampoc assolirem un benefici comú sense deixar-nos motivar per alguna mitologia.

            La cooperació és més factible des de l’humanisme secular. Els valors laics superen les religions i les ideologies: l’ideal laic es compromet amb la veritat científica complementada amb la compassió; sospita de tota jerarquia, ja que el patiment i la veritat són iguals per a tothom; no concedeix autoritat suprema a cap text, institució o líder; és valent davant dels prejudicis i règims opressius; s’aventura en allò desconegut; és autònom sense cedir la seva responsabilitat a un poder superior o emparar-se en un protector omnipotent. Però el laïcisme també té la seva ombra, és un ideal massa elevat per poder-se dur a terme. Davant seu cal ser humils perquè «cercar l’error és la manera d’obrir-se a la veritat».

 Un altre escenari de l’esperança

            Acabem aquestes notes amb la mateixa intuïció del començament: allò que avui sentim a la comunitat ja no se centra en les ideologies i les religions; el nostre moment d’esperança ha relativitzat els relats i veu amb bons ulls la coherència entre l’ideal laic i la nostra esperança. Interpretem la vida humana en el marc de l’evolució còsmica i de la complexitat d’allò real. No estem en una «Història Sagrada», particular d’un poble escollit o església, sinó en la «Gran Història» de tothom, que guarda un misteri universal. Un relat basat en els models de la ciència, en les savieses populars i en els somnis d’esperança.

            S’ha de treure Déu de la Bíblia i trobar-lo com a misteri en la «Gran Història». Alliberar-lo de la seva iconografia arcaica i d’un sentit religiós particular. Som molt probablement resultat d’un Big bang tan misteriós com abans la Creació del no res; d’una successió d’emergències tan sorprenents com la singularitat del relat «Jesús de Natzaret», que va mostrar un amor completament desinteressat després de segles d’antagonisme tribal o reciprocitat calculada. Som un continu renéixer explicant-nos ficcions raonables una i altra vegada per emfatitzar més enllà de les fronteres tribals, commoure’ns amb els dèbils i escoltar els gemecs d’aquesta part d’aquesta terra enamorada que som.

            I no sabem si l’«altra vida» és la «nova espècie».