José Arregi  País Basc

L’emergència planetària –ètica, política, ecològica, espiritual– que vivim em porta a rellegir el mite bíblic del Diluvi universal (capítols 6 al 9 del Gènesi). Està inspirat en els Poemes d’Atrahasis i de Guilgameix, escrits mil anys abans en els regnes de Sumèria i Acàdia, avui Iraq, bressol de la «civilització» amb les seves llums i les seves ombres. El mite del Diluvi, com tots els mites, narra allò que mai va succeir però continua succeint. Assenyala les causes profundes dels mals que ens afligeixen, indica els remeis que hem de i podem aplicar, ens mou a segellar junts un gran pacte planetari de la vida. Ens convoca a una nova i urgent aliança. N’ofereixo unes breus pinzellades.

            1. Déu mira la Terra –així és com comença el relat, i la veu plena de mals a causa de l’ésser humà; es penedeix d’haver-lo creat i decideix exterminar per culpa seva tots els éssers vivents (6,5-7).

            Un «Déu» així no existeix, per descomptat. És una forma dramàtica d’expressar la profunditat dels estralls que pateix el planeta sencer degut a la humanitat. I planteja una pregunta terrible: ¿Serà l’Homo Sapiens un «error» fatal de l’evolució, per l’extraordinari poder que li proporciona la increïble complexitat del seu cervell, fruit de la mateixa evolució, un cervell que ens fa capaços de coses sublims i de coses terribles? De nosaltres depèn.

            Ja no podem apel·lar al «pecat original», ni a un «diable temptador» per explicar la nostra incerta condició. Tampoc ens serveixen les categories de la teologia tradicional, per bíbliques que siguin: llibertat, culpa, pecat, «maldat humana» lliure i conscient. Avui no podem parlar així. Som éssers inacabats en evolució. Admirables i paradoxals éssers, condicionats pel cervell, la família, la societat i tota la cultura. «no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria», diu encertadament Pau (Rm 7,19). Experimentem i patim cada dia aquesta íntima contradicció que ens colpeix. La llibertat no és un «lliure albir» incondicionat i sobirà. És aspiració, vocació, horitzó.

            Ningú és dolent. Ningú fa mal lliurement, volent i a gratcient, sinó perquè encara no és lliure, perquè no sap voler ni és plenament conscient. Arribarem a ser lliures i conscients, lliures i bons? Tu pots, va dir Déu a Caïm l’assassí.

            2. Rere la visió panoràmica, el relat se centra en el seu protagonista principal: «Noè era un home just i irreprensible entre els de la seva generació i seguia els camins de Déu» (6,9). Noè és imatge de la dona i de l’home just i honrat. O bo, ja que no pot haver-hi plena justícia i honradesa sense bondat. «Fidel a Déu», és a dir, fidel a la Vida, a la humanitat unida, a la comunitat dels vivents, a la Mare comuna Terra, al pacte de la salvació universal.

            Noè –«pau», «descans», «consol»– és el nom de la fe en l’ésser humà, enmig de tot el seu voler i no poder, o el seu poder i no voler per no saber voler. És l’afirmació que la justícia i la bondat són el seu fons més veritable o la seva veritable i millor possibilitat, que pugna per obrir-se camí, malgrat tot, a través de tots els condicionaments, gràcies a tot.

            Tots som Noè, fins i tot aquells a qui anomenem «dolents», fins i tot el violador, el corrupte i l’explotador dels pobres. La seva bondat és més que tot el dany que provoquen i pateixen. Però només es tornaran bons si creuen en la seva pròpia bondat, o en l’Esperit creador que els anima.

            «Enmig de l’odi –escriu A. Camus– vaig descobrir que hi havia, dins meu, un amor invencible. (...) I això em fa feliç. Perquè això diu que no importa amb quina força el món empenyi contra de mi; dintre meu hi ha quelcom més fort, quelcom millor, empenyent enfora». Aquesta és la fe fonamental, l’essència del Credo, més enllà de la religió. Això és «creure en Déu» més enllà de la figura teista, mitològica de «déu» com a Ens i personatge suprem.

            3. I arriba el Diluvi. «Sobre la terra començà a caure un aiguat que durà quaranta dies i quaranta nits» (7,12). Quina bellesa la pluja! Cada vegada que plou, mansa o torrencialment, és com un miracle. Els antics la veien com a imatge de la benedicció divina que ve del cel. Però «cel» és una forma de dir la transcendència de la nostra immanència. Transcendència significa dues coses: que la terra i tots els seus éssers venim de més enllà de nosaltres –com l’aigua que va arribar a la terra en forma de meteorits de gel fa més de 4.000 milions d’anys, i que som realitat oberta, capaç de ser més del que som. Una altra terra i un altre cel són possibles.

            Però també és possible un Diluvi que extermini la vida. Per als antics, la pluja va esdevenir igualment símbol del càstig diví que ve del cel. Clar que del cel en ve allò que hi va, com la pluja que descendeix en condensar-se el vapor que puja de la Terra. Puja el diòxid de carboni i plou verí, es fon el glaç polar, augmenta el nivell dels mars, inundant les terres dels pobres. No hi ha un «déu» que castiga. Som els humans els que destruïm la vida per la nostra insaciable cobdícia, sense cap altre fruit que la desgràcia pròpia i aliena.

            4. Així s’acabarà tot? No. El mite ho diu bella i expressivament: «Després, Déu es va recordar de Noè i de tots els animals domèstics i feréstecs que eren amb ell dintre l'arca» (8,1). Déu se’n recorda, o dit a la nostra manera: es desvetlla en els humans l’autèntica consciència, la compassió, el sentit de la justícia, el desig del bé, l’esperit de la bondat benaventurada. La veritable llibertat alliberada per al bé. I aleshores es recrea la faç de la Terra. L’Arca és imatge d’una nova comunitat de vida a la Terra.

            5. Hi ha benedicció: «Déu va beneir Noè i els seus fills, dient-los: Creixeu i multipliqueu-vos». Es renova la benedicció originària: «Déu els beneí... Déu veié que tot el que havia fet era molt bo» (Gn 1,31.28). La benedicció és el principi: pensar bé, dir bé, mirar bé, desitjar bé. Fer el bé.

            Però les paraules que continuen en boca de «Déu» resulten inquietants: «Creixeu i multipliqueu-vos». S’haurien d’esborrar o, simplement, posar-les en el seu temps i lloc: potser van tenir sentit en una època, fa mil·lennis, quan l’espècie humana pugnava per sobreviure. Després s’ha multiplicat en excés i vol continuar creixent en poder: heus aquí la font dels pitjors mals que assolen la Terra. L’antropocentrisme és l’error biològic, antropològic i teològic fonamental de totes les religions tradicionals. Les esglésies cristianes difícilment podran inspirar i promoure una cosmovisió i un programa ecoalliberador d’acció planetària mentre no canviï la seva lectura de la Bíblia, la seva imatge del món, de l’ésser humà i de Déu.

            No hi haurà benaurança a la Terra mentre l’ésser humà no aprengui a ser feliç decreixent i compartint.

            6. Heus aquí la solemne promesa de «Déu», de l’Alè vital, de l’etern i originari Esperit que tot ho mou: «les aigües del diluvi no tornaran mai més a exterminar ningú» (9,11). La promesa depèn del nostre compromís. Aquest ha de ser el credo, el culte i el codi de totes les religions, el pacte espiritual i polític universal més enllà de les religions. Sota un Arc de Sant Martí de la pau que uneix la terra amb el seu cel.

            7. És primavera de 2020 a Europa. El coronavirus acapara tota l’atenció: notícies i opinions de mitjans, mesures de governs, missatges de bisbes. Un virus submicroscòpic inunda els països més rics d’histèria i incertesa. Els drames diaris que eren abans i continuaran essent després –l’opressió de Palestina, la guerra de Síria o del Iemen, la multitud de refugiats violentament rebutjats a les nostres fronteres, el poder econòmic especulador i assassí– ja no sembla que existeixin. El canvi climàtic tampoc. Però tot està unit.

            No vull pas dir que l’origen del coronavirus tingui a veure amb el canvi climàtic. Però el remei d’aquesta pandèmia està lligat al del canvi climàtic i al de tantes pandèmies causades a la Terra pel poder humà depredador. Només podrà salvar-nos l’adopció d’un altre model de civilització ecoespiritual global, una altra política i una altra economia inspirades per la Justícia, la Pau i la Cura. Només podrem trobar el nostre bé en el Bé Comú de la humanitat de la Terra que som.

            Ningú té el monopoli de la solució, però tots han d’oferir el seu granet d’esperança activa. També les religions poden i han d’aportar la inspiració més profunda que mogui a  les seves sàvies i savis i que batega en els seus textos fundacionals, a condició que sàpiguen alliberar l’esperit de la lletra.