Xarxa Mexicana d’Afectades/ts per la Mineria REMA, Mèxic

A qualsevol país del món aspirem a tenir marcs reguladors, lleis, normes, protocols d’actuació davant de desastres, etc., com a prominents generadors de millors condicions de qualitat de vida en el seu sentit ampli. La conservació, la protecció, la restauració i el bon maneig i aprofitament dels béns naturals són part, des de fa dècades, d’un puixant llenguatge jurídic. El contrari ha passat amb el discurs i les lleis relacionades amb el desenvolupament sostenible, el qual ha quedat totalment desbordat, incloent els drets humans, avassallats per la imposició global d’una política decidida per si mateixa a la mercantilització de la natura, sense importar-ne les conseqüències. Actualment no hi ha cap dubte que les seqüeles i agreujants que tots vivim, i que han empitjorat de manera accelerada durant les darreres dècades, tenen per causa el capitalisme neoliberal. Els productes que consumim a casa provenen de sistemes de producció depredadors dels béns naturals. Aquests sistemes, a més de crear dependència econòmica i suplantar sistemes productius i de governança locals, s’associen a l’ús indiscriminat de químics, tòxics, hormones i bactericides, entre d’altres. En conjunt, no només tenen repercussions nocives per a l’ambient i la salut, sinó també solen tenir fortes expressions en la implementació de l’espoliació i desplaçament forçat de la població sota la protecció de polítiques i processos de «competència comercial i un suposat interès comú».

El model és tan aclaparador que no hi ha ni un sol país que no hagi transitat per canvis constitucionals i reformes estructurals que hagin desregularitzat lleis i reglaments, moltes de les quals van abonar la degradació dels drets col·lectius, van facilitar l’abandonament de les funcions socials de l’estat i van incrementar les asimetries entre les relacions de competència i la productivitat basades en l’enfocament comercial.

Des dels estats i governs s’ha promogut l’abandonament del camp que no només es relaciona amb la pèrdua de sobirania alimentària, sinó també amb l’abandonament d’estructures socials. Aquesta descamperolització ha repercutit en el debilitament de les resistències contra l’embat de les empreses que desitgen els béns naturals relacionats amb l’acumulació per espoliació. Això, alhora, ha generat l’aglomeració o mobilització poblacional cap a zones urbanes per convertir-les en centres de consum –massius i homogeneïtzats– creant una alta dependència dels serveis privats els quals, cada vegada més, ens són imposats a través de conceptes que imputen com ara el freqüentment utilitzat: «és per la teva seguretat».

            Aquesta política fa dècades que s’elabora i instrumentalitza des de les institucions financeres internacionals, encapçalades pel Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial (BM) o el Banc Interamericà de Desenvolupament (BID) per esmentar els més comuns. Aquestes institucions, amb la finalitat de pal·liar el procés d’espoliació, envien als seus òrgans executors marcs reguladors amigables, sostenibles o responsables socialment. No obstant això, sempre són de caràcter voluntari per, al final, funcionar com a administradors de l’espoli, alhora que regulen o legalitzen els conflictes.

És el mateix que passa amb organismes com ara l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO), l’Organització de les Nacions Unides (ONU) i altres instàncies que proposen i disposen marcs normatius, alguns audaços, altres depriments, en la majoria dels casos «marcs mínims», però de qualsevol manera, amb ben poques possibilitats d’aplicació en el seu sentit ampli que els meni a retre comptes.

            Un cop l’estructura financera i administrativa dicta el rumb, els governs de cada país ajusten submisament el marc normatiu que legalitza i facilita el saqueig. De vegades, a causa de les rebel·lions i resistències que troba, els matisa i els presenta adequats i aparentment sostenibles, sense moure en realitat el fons vinculat al projecte del consum global. La desregulació significa convidar la societat, per exemple, a través de consultes, a discutir si estan disposats a canviar la qualitat de vida que tenen (aigua neta, aire net, menjar sa, bona salut i convivència comunitària) per diners, feina i aspiracions materials.

            El model global posa com a esquer la mateixa precarietat generada pel propi capital, i ho fa emprant un fort desplegament mediàtic, publicitari i polític, amb regles financeres i comercials que atrapen la població en allò quotidià. Amb altres paraules: sota el concepte de «participació social» se cerquen fórmules per legitimar l’espoli. Per descomptat que en aquests processos també apareixen grups organitzats de la societat civil, alguns acadèmics, institucions i organitzacions, els quals, utilitzant la bandera dels drets humans, impulsen accions per defensar els pobles i la natura, però no confronten el sistema polític capitalista, sinó que se centren a establir processos d’ajustament, de gradació i solucions, sempre parcials i incompletes, utilitzant com a criteris «la lluita per la pau» o «és millor tenir marcs reguladors amb mínims a no tenir res», etc. Pugnen ben poc per lleis més fortes i robustes, més justes, més igualitàries, més horitzontals, més participatives i més democràtiques, i molt menys per lleis que evitin l’espoli del model extractiu. 

            A Amèrica Llatina ha esdevingut una fase del neoliberalisme a partir de suposades obertures i conjuntures polítiques per a la participació social en marcs normatius, des de la regulació de consultes fins a la participació social en lleis verdes per a temes significatius com ara l’aigua, els minerals, la biodiversitat, els hidrocarburs, els boscos i selves, les energies verdes, etc. Els resultats els tenim a la vista. Centenars de conflictes han hagut de ser traslladats fora de les nacions per dirimir-se en els tribunals internacionals, on les comunitats són instrumentalitzades o manipulades, es divideixen més i més fins a quedar a la deriva i amb l’esperança d’assolir la justícia potser al llarg dels propers deu anys, però totalment a expenses d’instàncies que finalment dirimiran el seu destí.

Mentre passa això, el model global avança sense misericòrdia; al planeta continua incrementant-se la temperatura, les terres van morint mica en mica per l’ús dels agrotòxics, l’aigua per una banda s’esgota i per l’alta es contamina, la gent emmalalteix de manera irreversible per habitar extenses regions contaminades per tòxics que arriben a la gent per contacte, ingesta i inhalació, així com creix la desigualtat i es produeixen més i més desplaçaments forçats. 

            El model energètic del món sencer, principal motor del capitalisme, no és sostenible, ni verd, ni just, ni responsable socialment, ni tampoc aguanta l’aplicació dels més alts estàndards internacionals, perquè és en si mateix un model que atempta contra la vida en el seu sentit ampli. Fer-nos creure que des de la llei es pot regular «adequadament» el saqueig, l’espoli, els danys irremeiables i les morts de persones entre d’altres barbaritats, ens sembla totalment desproporcionat i encara pitjor, somiador. És creure que l’estat, el govern actual o el que segueixi, i els amos d’empreses depredadores reconeixeran els danys i atendran la població i el medi ambient sense reduir o afectar els seus guanys.

            L’extractivisme, i en especial la mineria, és una amenaça per a les comunitats perquè atempta contra les formes d’organització política i social, elimina els seus referents socioculturals, mercadeja amb falses promeses la permanència de les activitats per a la subsistència econòmica, amb la qual cosa també s’evapora l’autonomia alimentària i, en conseqüència, desterra l’existència de factors subjectius, emocionals i afectius, que són un pilar en l’afectivitat, la comunalitat i la solidaritat dels pobles. És una burla i un despropòsit parlar de «beneficis» en un context de mort, malaltia, desplaçament forçat i amb impactes ambientals irreversibles que posen en risc la vida de tot allò vivent. Pitjor encara és reduir, a la retòrica de les consultes, allò que es considera «just» per imposar i legitimar la destrucció de la vida de les comunitats. Mentre aquest model econòmic persisteixi, no hi haurà mai condicions ni d’equitat, ni d’igualtat, per tant, en conseqüència, les asimetries continuaran incrementant-se i per descomptat no millorarà amb nous marcs reguladors.

La nostra estada en comunitats que conviuen amb empreses mineres ens permet tenir contundència en els arguments. Amb gust ho compartim amb els qui vulguin mirar des de dins aquesta experiència, aspirant a que aquestes vivències els ajudin a reflexionar, amb més seriositat, sobre la temàtica a aquells que pugnen per «regles justes» elaborades en contextos asimètrics. Necessitem lleis i marcs que acabin amb la impunitat, que protegeixin els pobles, i no pas lleis que legitimen l’espoli amb el clàssic llenguatge que s’imposa des de les multinacionals o l’ONU.

            Des de la Xarxa Mexicana d’Afectades/ts per la Mineria expressem el nostre desacord en continuar apostant a mecanismes de simulació i a processos de consulta que legitimen l’espoli. Fem una crida a legisladors/es, organitzacions, acadèmies i altres actors a repensar i replantejar el seu paper i a prendre una postura seriosa envers els pobles i comunitats en resistència; pobles que viuen les atrocitats de la mineria.