Ignasi Riera Gassiot Periodista, Madrid

La relectura d’uns quants números de  l‘Agenda Llatinoamericana m’ha suggerit la redacció, que mai no duré a terme, d’un manual sobre l’aprenentatge de la solidaritat, a l’engròs i a la menuda.  No m’agraden els miralls i sí les finestres. I és per això que assajaré l’elogi de les persones que m’han assenyalat els camins d’altri. Fill de família molt nombrosa i, per tant, sense l’experiència segurament enriquidora dels fills únics, el primer exemple el dec a un matrimoni de la Catalunya interior que, quan s’acabaven de casar, van obrir un ‘colmado’ al meu barri de Vallcarca. Per a nosaltres eren, com els deia tothom: ‘els nuvis’. Amb el temps vaig saber que ell, el senyor Josep, anava cada dia, de matinada, amb un camionet agònic, al Born. Quan tornava amb tot allò que havia pogut comprar, i abans d’obrir la botiga, passava pel pis  d’un home gran que vivia sol i que tenia ja una mobilitat escassa; el meu senyor Josep l’ajudava a rentar-se, llevar-se, li preparava esmorzar, dinar i sopar i, després, matiner,  obria el seu negoci de queviures, en temps d’estretors greus. Ningú no ho sabia, això. Quan el senyor atès va morir, al cap de molts anys, la gent del barri descobríem el misteri...  i com que sabíem que el senyor Josep no acceptaria cap elogi pel seu gest, de tants i tants anys, tot continuava igual. Pocs mesos després, va ser ell qui va haver de plegar. Doncs bé: un dia, en un dels molts programes de ràdio i de televisió on em feien dir la meva, i un dia que es tractava del tema de la solidaritat, vaig explicar l’exemple del senyor Josep. Algú que ens coneixia, però, li va dir. L’endemà un fill del senyor Josep em va telefonar al Parlament: el seu pare estava desesperat. “ Mira que dir de mi que sóc solidari: si jo no he fet mal a ningú’” El vaig anar a veure per aclarir-li que ‘solidari’ no era un insult... Quan va morir, al cap de pocs dies, em van avisar. El rector em va fer dir unes paraules a favor del senyor Josep... per acabar dient que gràcies a ell, que potser no entenia aquell substantiu, jo havia après què volia dir ‘solidaritat’. 

Una altra persona que m’ho va ensenyar va ser l’escriptor Paco Candel. Érem amics de veritat. (El primer llibre sobre ell el vaig escriure jo: Candel, Paco o Francesc). A l’editorial on jo treballava, vàrem editar uns quants llibres de l’autor dels ‘Altres Catalans’. Un d’ells: Crónica de marginados. Un altre:  Los que nunca opinan. Un altre: A cuestas con mis personajes. Doncs bé:  aquell amic entranyable, que poca gent coneix al meu Madrid actual, tot i que va ser senador per l’Entesa dels Catalans, i que va publicar un llibre d’aquella experiència: Un charnego en el Senado, tenia una fòbia, gairebé malaltissa, per la lectura que solíem fer els ‘opiniatres’ i els comentaristes de premsa escrita de les  ‘estadístiques’. Si els ‘massa-media’ publicaven que havia baixat en quatre punts  --del 18 al 14 per cent– el nombre de  pobres, o de malalts, o de desnonats, o de famílies que vivien en estat de pobresa extrema..., i els articles eren optimistes  –‘la cosa millora, el govern (local, estatal, autonòmic) ha fet una bona feina’, el Candel em venia a veure indignadíssim per denunciar que no dèiem res de res del catorze per cent que no havia sortit del forat... Vaig entendre que la seva era la sensibilitat d’algú que havia viscut a les barraques de Montjuïc, que coneixia massa gent que les passava molt magres. El Candel em va obrir els ulls: hi ha massa desigualtats al món... els més fotuts mai no són notícia perquè, com va dir un director de diari important al meu admirat Eugeni Madueño, quan jo presidia la comissió de l’estudi de la pobresa a Catalunya: “Madueño, prou articles sobre la pobresa... que aquest tema no ven”.

Havíem posat en marxa, a molts parlaments autonòmics, grups a favor de la Pau al Sàhara. Viatjàvem sovint a Tinduff, on els saharauis havien hagut de desplaçar-se perquè España havia decidit ‘tocar el dos’ de la colònia  africana dels fosfats i dels espais privilegiats de pesca. En una de les zones més inhòspites d’aquell desert, s'hi va instal·lar tot un poble, que les autoritats del Marroc volien sotmetre. Els supervivents vivien en un dels deserts més pobres d’Algèria, esperançats, malgrat tot, per  la promesa d’un referèndum que havia anunciat, categòricament, l’ONU  –han passat els anys: i de referèndum res de res!--  i aleshores en guerra permanent contra el Marroc. A les ‘wilaies’ i ‘jaimes’, les dones s’havien de fer càrrec de tota l’organització de la vida quotidiana, inclosa l’escolarització de les criatures. Nosaltres havíem promogut unes colònies d’estiu, amb una finalitat no declarada:  que els oftalmòlegs catalans visitessin les carències de visió d’aquells fills del desert. Doncs bé: allà vam descobrir que la prioritat d’un poble que vivia en condicions tan precàries era l’atenció als més vells, a la salut i a l’educació de les criatures i l’atenció especial a les persones amb discapacitats psíquiques. Lliçó: quan el principi de solidaritat és la prioritat, no hi ha fronteres.

El 1988, amics xilens  –alguns d’ells descendents dels catalans republicans que havien arribat a l’exili gràcies al ‘Winnipeg’, el vaixell que havia promogut Pablo Neruda, ens van demanar suport:  el sinistre Pinochet havia decretat un referèndum, fora de l’abast dels recursos de molts xilens (que havien de pagar per poder votar), per perpetuar-se en el càrrec.  A la delegació que havia volat des de Madrid hi havia pintors, actors, cantautors i músics, escriptors, professors universitaris i sindicalistes. La gent, empobrida, s’havia organitzat en ‘poblaciones’, menjaven en una ‘olla común’ i trobaven espais on reunir-se, de nits. A l’aeroport m’havien requisat tots els llibres de poesia de Pablo Neruda. Com que portava còpies manuscrites d’un grapat de poemes, a les cases on anava a dormir, tota la família es passava la nit  –i jo, ronca que roncaràs!– copiant aquells poemes.

Encara vull fer esment de dues figures que m’han ensenyat per què havíem de ser solidaris, si preteníem ser persones:  el bisbe Casaldàliga i el fotògraf Joan Guerrero. Tinc al davant el llibre de tots dos:  Los ojos de los pobres. A la portadella del llibre llegim: “En la Amazonia del Mato Grosso se le conoce como Dom Pedro. (...) Su divisa es ‘no poseer nada, no llevar nada, no pedir nada, no callar nada y, de paso, no matar nada’... Ha sido el apóstol de los excluidos...” De Joan Guerrero: “Nací en Tarifa en 1940. Me marcó profundamente el viento de los dos mares que se juntan en el Estrecho. Soy un árbol transplantado que echó raíces en Cataluña”. Si primer va viure al barri del Poblesec –a l’escala, per cert, on també vivia Joan Manuel Serrat--, va anar a parar a Santa Coloma de Gramanet, antic poble rural, reconvertit en espai bigarrat, símbol d’aquella transformació especulativa que va suburbialitzar l’entorn de Barcelona. Ens diu: “He sido un tipo con suerte y he intentado aprender siempre, incluso en las situaciones más dolorosas”. En una foto d’un vell, de Joan Guerrero,  amb ulls estàtics, però serens, aquests versos de Pere Casaldàliga:

Tienes toda la razón,

toda la verdad del mundo,

toda la vida a cuestas.

Puedes plantarte de cara

y mirarnos frente a frente,

desafiándonos...

Una altra lliçó de solidaritat, una lliçó que val molt més que un Màster (sense trampes, ai las!) sobre les víctimes del franquisme. Quan vaig coordinar el llibre Memòria de la negra nit, els exemples de solidaritat a l’interior de les presons, malgrat la vigilància bèstia  dels botxins, et trenquen el cor. I encara més els de les dones dels presos que, a més de fer créixer els fills, s’ajunten per poder recordar als empresonats que elles són allà, que elles els estimen, que elles estan, potser sense saber-ho, també empresonades sense que cap jutge els ho hagi dit.

La lectura de les memòries, que acaben d’aparèixer, dels primers trenta i tants anys de Lluís Martí Bielsa, t’impressiona: perquè una persona que viu la misèria a la infància, als camps de concentració francesos, a la clandestinitat, a la guerrilla, a diferents presons... posa com  a  títol al seu llibre: Uno de tantos. I només lamenta, quan recupera la llibertat (bé que sota vigilància de la Guardia Civil), que la gent del seu entorn de cada dia sigui tan mal parlada.

Acabo, amb un agraïment: en temps de fatxendes, de cínics, de mentiders en nòmina, els exemples de la gent solidària, anònima, són, potser, la darrera esperança que ens queda. I que, com ens deia Miquel Martí Pol: “Que tot està per fer i tot és possible”.