Tariq Baig Vila  ATTAC. Barcelona

L'informe sobre “Els límits del Creixement” encarregat pel Club de Roma al MIT (1972) ja ens advertia que “si l'actual increment de la població mundial, la industrialització, la contaminació, la producció d'aliments i l'explotació dels recursos naturals es manté sense variació, arribarà als límits absoluts de creixement de la Terra en els pròxims cent anys”.

 Des d’ençà, poc o res hem fet al respecte, embrancats en una voràgine economicista, que ha fet somiar amb l’enriquiment tant a rics com a pobres, dins una dinàmica que fa que tant la nostra supervivència com la de la resta d’organismes complexes que ens acompanyen estigui en perill.

 Aquesta “ceguesa voluntària” ens ha portat a canviar en un temps rècord les expectatives sobre els efectes de l'emergència climàtica i passar d'intentar evitar el canvi climàtic a pal·liar els seus efectes per a acabar buscant alternatives per a adaptar-nos, ja que un any darrere l'altre els líders són incapaços d'arribar a acords per a reduir les emissions de GEH (gasos d'efecte d'hivernacle) el que provoca que els pitjors escenaris projectats per l'IPCC (Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic) es depassin indefectiblement. I és que no només no hem reduït el metabolisme de les nostres societats, sinó que l'estem augmentant exponencialment, en una dinàmica “creixentista” que va escurçant cada vegada més el temps de reacció i ampliant la magnitud de les conseqüències derivades de l'activitat antropogènica sobre el nostre medi ambient, activant dinàmiques amb conseqüències de difícil predicció.

 Si fa pocs anys el “quid” era com evitar l'escalfament global fins als 2 graus, ara mateix està damunt la taula com adaptar-nos a escenaris de fins a 5 o 6 graus més a la fi de segle i és que l'activitat socioeconòmica humana ha transformat els temps de processos geològics a temps generacionals.

 L’emergència climàtica és ja una realitat, els riscos de “tipping points” o punts de no retorn són el gran problema que ha d'afrontar la humanitat, però no és l'únic. Si eliminem el factor climàtic, continuem topant-nos amb un sistema socioeconòmic basat en el creixement exponencial il·limitat que porta a l'esgotament de recursos. L'esgotament de matèries primeres, moltes d'elles renovables però convertides en no renovables a causa de la seva sobreexplotació. Problemes de producció i proveïment d'aliments a causa de les futures sequeres extremes, dels monocultius i dels problemes d'accés i gestió de recursos hídrics a causa de la desertificació i de la salinització de les aigües dolces entre altres.

I és que el model de producció lineal “creixentista”, no té en compte les externalitats i esgota els recursos a un ritme que la Terra és incapaç de regenerar (petjada ecològica) a més de col·lapsar o destruir els embornals.

 Recursos→Producció→Transport→Consum→Reciclatge→Residus

(el transport el trobem en diverses fases)

 Tampoc no té en compte les lleis de la termodinàmica i l'entropia, segons les quals, l'energia no es crea ni es destrueix, es transforma, però durant aquest procés l'energia perd la seva qualitat i es degrada, disminuint les seves possibilitats per a l'aprofitament humà (llei aplicable també als materials). A més, necessitaríem cobrir la totalitat de tres planetes Terra de panells solars per a poder obtenir energia suficient per a l'actual nivell de consum i les renovables necessiten materials estranys i escassos, com el Neodimi, el Terbi, el Disprosi, el Tantali, el Liti, el Didimi o el Praseodimi, ens trobem davant la impossibilitat d'aconseguir cap solució, basada en aquestes energies, que permeti el creixement econòmic o, fins i tot, l'economia circular o l'estat estacionari.

 La pauta bàsica a seguir segons l'ONU són els ODS (Objectius per al Desenvolupament Sostenible) mesures, no vinculants, la majoria de les quals es basen en el creixement econòmic, a augmentar la capacitat productiva de l'agricultura, on no hi ha cap esment a la reducció del consum energètic, on no hi ha esment específic a un augment dels tractats lliures d'aranzels o tractats de lliure comerç, pels quals s'atorgaria la sobirania a les grans multinacionals i inversors que únicament tenen interès en el seu propi benefici i que reprodueixen les estructures que estan destruint el nostre suport vital. Parlen també de sensibilitzar als consumidors sobre hàbits de consum, culpant així als individus, quan són les empreses les productores de les majors emissions de GEH amb el seu model productiu. És més, la majoria dels residus no els genera el consumidor, si no que estan generats en la línia de producció.

Arribats a aquest punt, se’ns poden presentar tres possibles escenaris:

 CONTINUISME (BUSINESS AS USUAL). “Greenwashing”, formes de màrqueting verd per a promoure la percepció dels productes, els objectius o les polítiques d'una organització com a respectuosos amb el medi ambient, a fi de guanyar-se l'opinió pública, amb un marcat tecno-optimisme que clarament seria la vàlvula de fuita, una dura lluita geopolítica i l'ecofeixisme pels recursos, amb un alt gradient identitari, una civilització menys globalitzada. Es crearien poders regionals molt forts però on també s'obriria la possibilitat de sorgiment de petites societats auto-organitzades i sostenibles. Tot i així, la pràctica totalitat, o fins i tot la totalitat de l'espècie humana es veuria abocada a l'extinció davant l'escassetat de recursos, però sobretot als bucles de retroalimentació que haurien activat en els ecosistemes i la biosfera, els quals farien del planeta Terra un lloc no apte per a la vida humana. 

 REFORMISME (GREEN NEW DEAL GLOBAL). Es tractaria d'un Neo-Keysianisme amb un New Deal a l'estil de Roosevelt, però en un àmbit global i amb les polítiques d'estat i les inversions dirigides a mesures “verdes”, com la suposada transició energètica, un millor sistema de reciclatge i reaprofitament, polítiques fiscals sobre les emissions de Gasos d'Efecte Hivernacle, fons per als rescats d'emergència o desastre natural.

Bones intencions, però insuficients, que només ens permetrien guanyar temps per a, tal vegada, trobar alguna solució tecnològica o per a passar directament a l'escenari de l'ecofeixisme ja que aquest sistema continuaria necessitant de creixement econòmic exponencial i infinit per a mantenir les seves “polítiques de benestar”.

 RUPTURISME (DECREIXEMENT). “El decreixement és un corrent de pensament polític, econòmic i social favorable a la disminució regular i controlada de la producció econòmica amb l'objectiu d'establir una relació d'equilibri entre l'ésser humà i la naturalesa”, ja que, com hem comentat, som éssers interdependents i ecodependents que a Llatinoamèrica podria tenir el seu paral·lelisme en el “Bon Viure”, el “Sumak Kawsay”.

 No es tracta d'una marxa enrere, ja que això no és possible ni tampoc desitjable, sinó, com deia Nicholas Georgescu-Roegen, “l'economia ha de ser una branca de la biologia ja que som una de les espècies biològiques d'aquest planeta i, com a tal, estem sotmesos a totes les lleis que governen l'existència de la vida terrestre”.

 Cal recordar que estem parlant de decréixer voluntàriament, ordenada i pausada fins a aconseguir uns nivells de metabolisme socioeconòmic compatibles amb el nostre entorn, potenciant el benestar, adquirint consciència de l'impacte social i ambiental dels nostres estils de vida, treballant per a viure i no vivint per a treballar, dedicant temps a la família i a la comunitat, reduint el nostre impacte sobre els recursos del planeta i deixant de mesurar el progrés personal i social només en termes materials, plaers fugaços i frustrants relacionats amb el consumisme, la possessió i l'acumulació. Per tant parlem d'un canvi de paradigma “decreixentista”, de canvi del model productiu, passant de produir per valor de canvi a fer-ho per valor d'ús.

 Les evidències científiques ens mostren que, ho vulguem o no, decreixerem, possiblement de manera traumàtica en els dos casos a causa del retard en la presa de consciència i mesures que hem acumulat. Però del camí que prenguem i de la rapidesa amb què el fem dependran la nostra subsistència i la dels éssers vius del nostre entorn així com la construcció de societats més justes i igualitàries. O, per contra, la nostra extinció o una lluita fratricida per uns recursos escassos, en un entorn devastat.

 "Necessitem viure simplement perquè altres puguin simplement viure" Gandhi