ÉS POSSIBLE LA JUSTICIA CLIMÀTICA INTERGENERACIONAL SENSE CANVIAR LA SOCIETAT?

 

Dani Boix Cassà de la Selva

 

A l’Agenda Llatinoamericana de 2018 vaig escriure sobre com els humans estem reaccionant (o millor dit, com no ho estem fent) davant l’emergència climàtica. Vaig recórrer a un mite clàssic: Dèdal advertia al seu fill Ícar de no volar gaire enlaire, però ell no en va fer cas, les ales se li van desfer en apropar-se al Sol i va caure al buit. La metàfora il·lustrava que la humanitat està ignorant les evidents senyals que reclamen un canvi de model socioeconòmic per disminuir el col·lapse que suposarà la crisi climàtica. Alhora, però, indicava que les generacions més grans aconsellen a les més joves a no prendre decisions forassenyades. Aquesta, però, no és la situació que estem vivint; s'ha capgirat.

Avui dia moviments socials integrats predominantment per gent jove ens diu: “ens esteu robant el futur”. Aquest sentiment de desànim i frustració no és el resultat d’una manca de coneixement de la realitat o d’alarmisme innecessari. Aquesta veu crítica neix de les evidències científiques que s’acumulen any rere any sobre els efectes del canvi climàtic i el fet que els humans en som els responsables. Exemples recents: Un estudi publicat a la prestigiosa revista de ciència mèdica The Lancet evidenciava que una persona nascuda avui té una probabilitat més alta de patir problemes de salut degut al canvi climàtic. Un dels autors considerava com a “persistents i prevalents” els danys a la salut a la primera infància. A aquest estudi cal afegir altres que indiquen un increment en el nombre d’epidèmies víriques. D’altra banda l’IPCC (Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic) va fer públic que els models que relacionaven les emissions de CO2 amb l’increment de la temperatura havien subestimat aquest increment i que calia esperar que la temperatura fos fins a 3ºC superior al que es preveia inicialment. Això implica que els compromisos “no vinculants” de París van quedar molt curts.

La gent jove, amb quin món s'està trobant? Una societat dirigida per governants que menyspreen l’emergència climàtica i la ridiculitzen. Dirigents d’alguns estats que, per molt dubtosa que sigui la seva qualitat democràtica, reben l’aval en forma de vots de milions de persones. Si posem el focus en alguns dels estats més poderosos, veiem que no és estrany trobar-hi líders que, davant de les dificultats que es generen amb la crisi climàtica, les neguen, i davant de la urgència, miren cap a un altre costat. Donald Trump és un clar representant d’aquesta manera d’encarar els problemes. És autor, fins i tot, de frases com: “El concepte d’escalfament global va ser creat pels xinesos per tal que els productes dels USA no siguin competitius”, que fan sentir vergonya aliena. Tampoc és gaire encoratjador saber que diaris com The New York Times han denunciat irregularitats de funcionaris de la seva administració, com ara un del Departament d’Interior que es dedicava a afegir als informes oficials textos enganyosos sobre el canvi climàtic i lloances al benefici de l’increment de diòxid de carboni a l’atmosfera. Hi ha governants com ara Vladimir Putin que, davant el gruix de les evidències del canvi climàtic, no el qüestionen, però posen en dubte que l’activitat humana en sigui la responsable. Fins i tot ha arribat a afirmar que: “Ningú coneix l’origen del canvi climàtic global”. És a dir, simplement ignora els informes oficials de l’ONU, del IPCC o l’opinió de milers de científics d’arreu del planeta. Aquests dos personatges no són el únics líders que intenten menystenir les implicacions ambientals, socials i econòmiques que suposarà l’escalfament global. Malauradament d’exemples no en falten, com ara el president actual de Brasil, Jair Bolsonaro (les seves polítiques estan suposant una destrucció rècord de la selva amazònica) o el primer ministre d’Austràlia entre 2013-2015, Tony Abbott. Europa tampoc no està lliure d’aquesta mena de governants. Serveixin de trist exemple l’actual primer ministre d’Hongria, Viktor Orbán o l’expresident d’Espanya, Mariano Rajoy. I si els convé, no tenen cap problema en modificar el discurs segons l’auditori o les circumstàncies. El senyor Rajoy, per exemple, en una entrevista de l’any 2007 es burlava del canvi climàtic. Però el 2015, unes setmanes abans de la Cimera de Nacions Unides sobre el canvi climàtic, no va tenir cap problema a dir "el canvi climàtic és un problema greu".

Altres governants ni són tan fatxendes ni obvien el coneixement científic en les seves declaracions. Per exemple, Xi Jinping ha manifestat la necessitat de realitzar esforços significatius per disminuir el canvi climàtic. Així el 2017 a la seu de Nacions Unides a Ginebra manifestava: “Totes les parts han de treballar juntes per implementar l'acord de París. La Xina continuarà prenent mesures per afrontar el canvi climàtic i respectarà plenament les seves obligacions". És cert que el dirigent xinès ha acompanyat paraules amb algunes promeses, com ara la suspensió de 101 projectes de carbó a tot el país per un valor de 430 mil milions de iuans per tal de reduir les emissions i desenvolupar una economia més ecològica. Ara bé, no cal ser ingenu perquè, alhora, finança megaprojectes faraònics de construcció d’infraestructures de transport (principalment carreteres, però també ports o metros) arreu del món, com a Pakistan, Etiòpia o Sri Lanka. Tots aquests corredors transcontinentals suposen un increment molt gran de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, moltes vegades superior a la reducció que comporten les mesures que anuncia el president xinès. La Unió Europea també manté el discurs de la necessitat de mesures urgents davant l’emergència climàtica però, de moment, no hi ha la voluntat real de canviar la situació. Així, mentre s’enorgulleix de les accions que està duent a terme en la lluita pel clima, l’anomenat Pla Verd que vol aprovar el 2020, no fa la dotació necessària de recursos. Els estudis científics de la UNEP (Programa pel Medi Ambient de l’ONU) i de l’IPCC calculen que la inversió hauria de ser d’uns 3,4 bilions d’euros per a la dècada 2021-2030. De moment, però, el Pla Verd només preveu mobilitzar-ne 2,6 bilions (és oportú recordar que per rescatar la banca els governs europeus van invertir 4,2 bilions d’euros en el període 2009-2018). El més decebedor és que la proposta d’inversió pública es limita a 1 bilió d’euros (el 29% del que es reclama per als estudis científics), ja que la resta es pretenen obtenir mitjançant la inversió privada. A més, alguns dels representants polítics europeus, com ara el cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell, no només no és conscient del mal que l’egoisme de la seva generació (i també la meva) ha generat i està generant, sinó que, fent apologia de la irresponsabilitat i de l’estupidesa, se’n burla i menysprea públicament els joves activistes. Ell que és un dels representats de les institucions que fan bandera de la lluita contra la crisi climàtica (quin despropòsit de personatge!).

Davant d’aquest panorama les noves generacions tenen una finestra molt estreta per a l’esperança. Mentre la societat manifesti un grau d’egoisme com l’actual, una ceguesa com la present i una sordesa com la d’avui dia, només cal pensar que la crisi que haurem d’entomar, o millor dit, HAURAN D’ENTOMAR, serà de dimensions impensables. Cada dia que passa ignorant aquesta realitat, o no actuant decididament per canviar-la, fa que les dificultats que trobaran les noves generacions siguin majors. Així el 2010 es va posar sobre la taula que en 30 anys s’havien de reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle a la meitat. La realitat, però, és que, actualment, amb un terç menys de temps, s’hauran de reduir quatre vegades més aquestes emissions per assolir els objectius proposats el 2010, ja que: (1) les emissions han augmentat, (2) la rapidesa de l’augment és major al considerat el 2010 i (3) els nous compromisos climàtics dels països són insuficients.

 

Per tant, si el mite d’Ícar hagués de ser una metàfora vàlida, Dèdal hauria d’haver arrossegat a la força el seu fill cap al sol per a després precipitar-se tots dos al buit. Que lluny queden idees com les del fundador de l’escoltisme Robert Baden Powell: “Deixeu aquest món una mica millor de com l'heu trobat”; i que preocupantment certes es tornen les de l’escriptor Antoine de Saint-Exupery: “Pel que fa al futur, no es tracta de preveure’l, sinó de fer-lo possible”. Sembla que les noves generacions no trobaran justícia climàtica en aquesta societat, només els (i ens) queda canviar-la.