El mal ús de la tecnologia Reflexions al voltant d’una necessària "ecotecnologia"

Reflexions al voltant d’una necessària "ecotecnologia"

Ignacio Dueñas García Polavieja

 

Universitat Nacional d’Educació, UNAE, Cuenca, Equador

Ningú nega els increïbles avantatges de la tecnologia en el marc de la present Revolució 4.0, en què totes les nostres quotidianitats, les nostres mentalitats i fins i tot les nostres emocions s’estan reconfigurant a velocitat de vertigen. Són obvis els avantatges en la medicina, les telecomunicacions, els transports... Només internet, suposarà un canvi infinitament més gran que el sorgiment de la impremta fa uns vuit segles a Xina. Avui, tenir una biblioteca, a diferència de només fa tres dècades, no requereix d’una gran quantitat de temps, diners i espai (ple de pols), per posar només un exemple, sinó que és gairebé immediat, gratuït i no ocupa espai. No obstant això, el pèssim ús i el nul sentit crític amb el qual es fa servir la tecnologia, probablement provocaran la desaparició de la humanitat, per un procés lineal de robotització que ja ha començat, però del que gairebé ningú n’ha pres nota. 

       Probablement, el que s’acaba d’afirmar soni a exageració. Però em temo que el mateix va succeir fa dècades amb les feministes i les ecologistes: que semblaven exagerades. Avui dia, tard i malament, tot el món, al menys en teoria, els dóna la raó. El mateix passarà dintre d’unes altres dècades, si és que aleshores no ens hem extingit. Com deia Chesterton, a cada segle el salva la immensa minoria que s’oposa als criteris de la immensa majoria.

       La tecnologia ha irromput amb tanta rapidesa que amb prou feines hem assimilat el que està passant. I això s’intensifica perquè els seus avantatges són immediats, i els seus desavantatges són tardans i progressius. És a dir, la capacitat de celebrar una videoconferència s’aprecia instantàniament, però la pèrdua de visió o l’escoliosi triguen anys en apreciar-se.

       Així, a dia d’avui, s’han manifestat una sèrie de calamitats truculentes, només superades per com n’és de truculenta la nul·la reacció de l’opinió pública al respecte, i de pensadors, educadors, sociòlegs i filòsofs, llevat de comptades excepcions. D’aquesta manera, ni es coneix ni es pren cap mesura contra el fet que, a països com Equador o Espanya, la meitat de la població pateixi nomofòbia (o addicció a les noves tecnologies), que ja el 2006, el 10% de la joventut patís el síndrome del hikikomori (adolescent que viu a la seva habitació, passant tot el dia a la xarxa, sense vida escolar, familiar ni afectiva); que l’smombie (vianant que creua el carrer mirant el mòbil) ja sigui una pandèmia; o que la primera causa dels accidents de trànsit sigui el mal ús dels dispositius electrònics.

       A més, hi ha ben poques reflexions lúcides sobre com hem cedit les nostres dades a les grans companyies relacionades amb el món virtual mitjançant els nostres moviments i opcions a la xarxa. Per això, els propietaris d’Apple, Amazon, Google i Facebook estan entre les persones més riques del món.

       De la mateixa manera, hem permès, a causa del nostre nul sentit crític i pèssim ús de la tecnologia, que els estats hagin construït un extens sistema de control, totalitari, que pot saber-ho tot de tothom, tan eficaç com subtil, que hem d’agrair a la vida, que Hitler o Stalin no l’hagin conegut.

       Un altre element no menor són els sis milions de nens assassinats indirectament per les multinacionals al Congo, per tal que el coltan (cobalt + tàntal) que s’hi extreu, es compri barat per als nostres mòbils, i puguem canviar de model constantment, generant unes deixalles digitals i un problema ecològic del qual tampoc n’hi ha consciència.

       En l'àmbit individual i col·lectiu, s’està deshumanitzant a marxes forçades la vida quotidiana, s’estan tecnificant i burocratitzant les relacions interpersonals, s’està perdent la imaginació i la creativitat i, en definitiva, estem creant unes persones menys alegres, espirituals i felices.

       Molt poca gent –fins i tot entre filòsofs i pensadors– estan reaccionant, llevat d’excepcions. Marshall Mc Luhan va dir fa 60 anys que la tecnologia es transformarà en el braç virtual del cos humà (però no ha estat només el braç virtual, sinó el cervell virtual, perquè els reals s’atrofien); Ignazio Silone va dir que les màquines, que havien de ser instruments de l’ésser humà, l’esclavitzen; Iván Illich va arribar a crear el terme de tecnofeixisme; Erich Fromm sosté que sovint es recorre a la tecnologia per la simple raó que és tècnicament possible, sense emprar el pensament crític. I Herbert Marcuse, a L’home unidimensional, que la raó tecnològica ha esdevingut raó política.

       El mateix papa Francesc, en la seva celebrada Laudato Si (document més que revolucionari, contracultural), va escriure al respecte un fragment lúcid però que tristament ha passat desapercebut: No es pot pensar (...) servir-se de la tècnica com un mer instrument (...) sense ser dominats per la seva lògica. Va esdevenir contracultural escollir un estil de vida que pugui ser, almenys en part, independent de la tècnica.

       Ara bé, si ens preguntem cap on ens encaminem, la resposta no és afalagadora. Noah Harari, en el seu Homo Deus sosté que en dues generacions la intel·ligència artificial haurà superat la humana. Que passarà aleshores? El que ja va apuntar Stephen Hawking anteriorment, sobre el perill real que les màquines se’ns escapin de les mans... i prenguin el control del món. Per evitar-ho, Bill Joy, fundador de Sun Mycrosystem, va proposar abandonar la cursa tecnològica (per evitar) l’extinció dels éssers humans en un parell de generacions.

       Davant de tot això, urgeix una reflexió calmada i lúcida. I no hi val la simplicitat de sostenir que no es pot anar en contra de la tecnologia, quan des d’aquest article es pretén el seu ús moderat i crític, no pas la seva eliminació. És a dir: contra el seu abús, la moderació. A ningú que lluiti contra l’alcoholisme se l’acusa de voler imposar l’abstèmia; al que va contra la promiscuïtat, d’imposar la castedat; al que va contra la gola, d’imposar la desnutrició.

       I, sobretot, no és lúcid dir que atès que és aquí i l’estem utilitzant, no la podem enfrontar, sinó que hem de pujar a l’onada. Com si al capitalisme (que també el tenim aquí) no se l’hagués de combatre, per més que utilitzem prestacions útils (la targeta de crèdit) o necessàries (els diners).

       Reflexionem bé sobre tot això anterior, i advertirem que el perill de la tecnologia (que si es fa servir bé ja s’hagués eradicat la fam, la pobresa i gairebé tot el dolor físic), referent a la desaparició de la humanitat mitjançant un procés lineal de robotització –del qual encara n’estem a les beceroles, és un problema no menor que el de la fam, el col·lapse ecològic, la guerra nuclear o qualsevol altra amenaça contra l’espècie. La diferència és que sobre la tecnologia no s’ha generat la més mínima alarma, en instal·lar-se en les nostres quotidianitats d’una forma massiva, vertiginosa i amable.

       Ara bé, què es pot fer contra tot això? Anar a la causa del problema, que és la següent: la tecnologia, magnífic complement, s’ha transformat en un pèssim substitut. És a dir, retornar-la a la seva funció de medi, deixant de ser la fi per se que avui és, a la pràctica. Per tant, tot allò que puguem fer sense massa esforç, hem de fer-ho sense la tecnologia (caminar 20 minuts, rentar els plats...).

       D'altra banda, s’hauria d’aplicar un protocol a l’hora d’emprar el pensament crític a cada nou dispositiu o prestació. Aquest protocol seria el de respondre a les següents preguntes, i només després prendre la decisió del seu ús o no ús:

       1. És realment útil i necessari? 2. Quins són els seus avantatges, tant a curt com a llarg termini? 3. És possible i convenient la seva prescindibilitat? 4. És possible i convenient un pla B? 5. La novetat obeeix a meres estratègies comercials? 6. El seu ús possibilitarà un major control totalitari per part dels estats? 7. El seu ús matarà gent per tal que baixin els preus de cares al consumidor? 8. Generarà deixalles digitals que impliquin un problema ecològic addicional?

       Davant de tot això, urgeix generar grups de reflexió i acció. Convido tot individu o col·lectiu a començar a pensar i actuar. La qüestió social va tenir un marxisme, la qüestió religiosa va tenir una teologia de l’alliberament, la qüestió ecològica va tenir un ecosocialisme, la qüestió de gènere va tenir un feminisme. Urgeix –anem tard– generar una reflexió i una praxi sobre el que se’n podria anomenar l’ecotecnologia, consistent en adaptar la tecnologia a les necessitats de l’individu, la societat i la Pachamama, en sentit holístic i integral, per fer que deixi de ser un fi i torni a ser un mitjà. Com va dir Hélder Câmara, els audaços d’avui preparen les actituds quotidianes de demà.