Guillermo Kerber  Uruguai-Suïssa

Els mitjans de comunicació presenten cada dia situacions alarmants que reflecteixen la crisi ecològica que viu el planeta: la contaminació de l’aire de les grans ciutats, de l’aigua dels rius i oceans, la desforestació de l’Amazònia i d’altres regions, la desertificació, la contaminació a causa de les deixalles industrials o familiars, etc. A onades de calor sense precedents s’hi sumen pluges torrencials, sequeres persistents, signes inequívocs del canvi climàtic. 

            Davant d’aquesta situació podem preguntar-nos: què hi puc fer jo? De què serveix la meva acció davant d’una crisi que té dimensions mundials i que condueix, inexorablement, a un cataclisme sense precedents?

            El teòleg brasiler Leonardo Boff titulava un dels seus llibres: “Ecologia Grito Da Terra, Grito Dos Pobres” (Atica, 1995). A l’encíclica Laudato si’ (LS) el papa Francesc convida a escoltar el clam de la terra i el clam dels pobres (LS 49).

            Sabem que, tot i que sentir i escoltar aquests dos crits és molt important, amb sentir no n’hi ha prou. Hem d’actuar. Perquè la terra i els pobres criden a causa de la injustícia que viuen. Una injustícia que no és recent, sinó que tenim de fa segles. Per això des de fa anys, com una de les formes de respondre a aquesta situació, es parla de justícia climàtica. "Fer justícia" als pobres i a la terra és un imperatiu en la situació actual. Per què? Com fer justícia?

            Un primer pas, tal com ho veig jo, és reconèixer que el canvi climàtic que viu actualment el món és producte de l’acció humana. Els informes al llarg de diverses dècades del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (GIECC) de l’ONU, format per més de sis-cents científics de 130 països, han mostrat les causes i els efectes del canvi climàtic i la responsabilitat que hi tenen els éssers humans. En particular, l’emissió dels anomenats gasos d’efecte hivernacle (GEH), i d’entre ells el CO2, han contribuït substancialment els darrers dos segles a l’escalfament del planeta.

            Els informes del GIECC mostren que el canvi climàtic no afecta tothom per igual. En els informes el terme "vulnerabilitat" s’empra per referir-se a les comunitats que més pateixen avui i que més patiran en el futur els impactes del canvi climàtic. Les comunitats vulnerables són aquelles que viuen en algunes determinades zones geogràfiques, per exemple, a zones costaneres o illes petites, i també les comunitats que tenen menys recursos econòmics per respondre als efectes del canvi climàtic. Com diu un dels informes del GIECC "les comunitats pobres podrien ser especialment vulnerables, en particular les que es concentren en àrees d’alt risc". Hi ha altres grups que són presentats com a més vulnerables: les comunitats indígenes, els nens, els ancians. 

            És important constatar, a més, que no pas tothom ha contribuït de la mateixa manera al canvi climàtic. Els que més pateixen i més en seran afectats en el futur són aquells que menys han contribuït a les causes del canvi climàtic. Que no és una injustícia, això? La justícia climàtica subratlla que els que més han contribuït a la crisi climàtica tenen una responsabilitat envers la Terra i els més afectats.

            Aquesta responsabilitat és reconeguda en els Principis de Rio, que són el marc de tres convencions internacionals (sobre el canvi climàtic, sobre la diversitat biològica i sobre la desertificació) adoptades a la Cimera de la Terra celebrada a Rio de Janeiro el 1992. L’any vinent commemorarem els trenta anys d’aquestes convencions.

            La Convenció sobre el Canvi Climàtic, per exemple, reconeix la responsabilitat històrica dels països industrialitzats, atès que "tant històricament com en l’actualitat, la major part de les emissions de gasos d’efecte hivernacle del món han tingut el seu origen en els països desenvolupats". Degut a aquesta responsabilitat històrica, els països industrialitzats no només han de reduir dràsticament les seves emissions de CO2 (mitigació) sinó contribuir financerament a que els països en desenvolupament afectats puguin respondre als efectes del canvi climàtic (adaptació). En trenta anys, no obstant això, els diferents fons internacionals creats per ajudar els països més vulnerables només han aconseguit col·lectar quantitats irrisòries davant les necessitats.

            Un altre principi afirma: "Les Parts (que firmen la Convenció) haurien de protegir el sistema climàtic en benefici de les generacions presents i futures, sobre la base de l’equitat i de conformitat amb les seves responsabilitats comunes però diferenciades i les seves respectives capacitats". En al·ludir a les generacions presents i futures, prenem consciència que el problema que avui vivim no és només quelcom que ens afecta a nosaltres, sinó que té conseqüències per al futur. És el que s’anomena justícia intergeneracional. La justícia climàtica implica, doncs, superar una mirada egoista i de curt termini i assumir el deure de llegar un planeta amb condicions de vida almenys similars a les que ha rebut la nostra generació. El principi esmenta també l’equitat, que des de la perspectiva de la justícia climàtica és fonamental, tenint presents les desigualtats en la responsabilitat i els efectes en relació amb el canvi climàtic.

            Val la pena continuar analitzant els principis i convidem el lector a fer-ho, però la manca d’espai ens obliga a acontentar-nos amb aquests dos.

            Els Principis de Rio ofereixen perspectives summament riques per comprendre què significa la justícia climàtica. Trenta anys després d’haver-se proclamat hem de reconèixer que la comunitat internacional ha fet molt poc per dur-los a la pràctica. Per exemple, les Conferències d’Estats Part de la Convenció sobre el Canvi Climàtic celebrades anualment han arribat a acords que no responen ni tan sols mínimament a les conseqüències que avui experimentem. I hi ha països que boicotegen aquests instruments internacionals. Els Estats Units, per exemple, s’han negat a ratificar el Protocol de Kyoto de 1997, l’instrument vinculant de la Convenció sobre el Canvi Climàtic i s’ha retirat, sota l’administració Trump, de l’Acord de París de 2015, que, tot i que insuficient, proposa alguns compromisos per lluitar contra el canvi climàtic.

            Juntament a diversos països que en la seva política interna i externa neguen el canvi climàtic, moltes empreses multinacionals per a les quals el lucre és el criteri preponderant, continuen amb polítiques extractores i d’explotació de recursos naturals que perpetuen la destrucció de la natura i dels humans que habiten les regions més vulnerables. El recent Sínode Panamazònic en el seu Document Final (DF) reconeix que "una de les causes principals de la destrucció a l’Amazònia és l’extractivisme predador que respon a la lògica de l’avarícia, pròpia del paradigma tecnocràtic dominant" (DF 67). Una vegada i una altra el document fa una crida a la cura de l’Amazònia com a expressió de la cura de la "casa comuna", expressió presa de Laudato si’. A l’encíclica, en reiterades oportunitats el papa afirma el "valor en si mateixes" de totes les criatures (LS 69), és a dir que no estan subordinades a la utilitat que puguin tenir per a l’ésser humà. Segons aquesta perspectiva, la justícia climàtica no ha de considerar-se només en funció de la injustícia feta als éssers humans sinó a tots els éssers creats. Té sentit doncs, parlar d’una justícia de la terra, atès que ella, com els pobres, són les víctimes de l’acció humana depredadora i excloent.

            Davant de la gravetat de la situació i la insuficiència de les polítiques ambientals, la temptació és de deixar-se vèncer per la desesperança i respondre a les preguntes que plantejava al començament per la negativa. No podem fer res, no serveix de res el que cadascú pugui fer.

            No obstant això, en aquest context de crisi climàtica la frase de la carta de Sant Pau als Romans "esperar contra tota esperança" (Rom 4,8), adquireix una altra dimensió. Tenint en compte el que ens diu la ciència, reconèixer que els petits gestos quotidians de cura de la creació tenen sentit, perseverar en la incidència política en l’àmbit local, nacional i internacional malgrat els fracassos i els magres resultats, apostar per experiències comunitàries d’economia social i solidària, són alguns dels signes de vida i esperança que el món necessita imperiosament.