Sergio Silva G. SS. CC.

Santiago de Xile

A peu com a vianant, entre el trànsit de la ciutat, tinc més llibertat de moviment que l’automobilista; però he de renunciar a la comoditat de ser dut pel cotxe a més velocitat. En la societat actual, el desenvolupament tècnicocientífic, creixent en gran nombre d’àmbits de l’existència, tendeix a empresonar-nos en una atapeïda xarxa, anàloga a les restriccions que s’imposen al trànsit vehicular. Em sorgeix la pregunta: ens volem alliberar d’aquesta xarxa? I en cas afirmatiu, podem? com?

            Dono unes pinzellades damunt d’aquesta xarxa. Cada un de nosaltres consumeix cada dia productes elaborats amb els mètodes productius dissenyats per investigadors en tecnociència. Aparentment, som lliures per consumir-los o no. Però aquesta llibertat està restringida per un altre producte tecnocientífic altament eficaç: la publicitat.

            Així mateix, els productors –siguin grans empreses o pimes– no són lliures de produir com vulguin, perquè si apareix un altre procés productiu més eficient des del punt de vista monetari (això és, més barat) els traurà del mercat. Es veuen obligats a utilitzar el procés productiu de darrera generació, que ara és la robotització.

            Per la seva banda, els investigadors en tecnociència tampoc poden escollir què investigar, perquè necessiten finançament. Com que aquest augmenta cada vegada més, per la creixent sofisticació dels instruments necessaris per investigar, la major part de la investigació tecnocientífica la fan les grans empreses i els estats; les universitats s’estan associant cada vegada més a aquests capitals. I els inversionistes esperen recuperar la inversió, i amb escreix, de manera que allò que s’ha d’investigar és com obtenir nous processos o productes que es puguin vendre a bon preu per recuperar-ne la inversió i tenir un bon marge de guanys.

            Finalment, la mateixa tecnociència imposa restriccions. Només s’accepta com a investigació tecnocientífica la que procedeix «científicament», és a dir, amb mètodes quantitatius que estableixen hipòtesis verificables (o falsificables) mitjançant l’experimentació. Aquí veig un problema crucial. Aquest mètode no té cap altra restricció fora del caràcter logicomatemàtic de la formulació de la hipòtesi i l’èxit de l’experiment. Per això, el mètode tecnocientífic actual no inclou el respecte a la natura, ni als treballadors que produiran, ni als ciutadans que consumiran... ¿No serà aquest un factor decisiu –no pas l’únic– de la devastació del planeta, del patiment de tantes persones descartades o afectades de malalties mentals per l'estrès al que es veuen sotmeses, i dels conflictes entre grups, pobles, nacions i blocs?

            Podem pensar en un canvi de rumb? El desastre és el que estem provocant en el conjunt dels éssers vius, però també una creixent devastació de les persones i dels pobles.

            Entre els que prenen consciència del problema crec veure-hi dues postures extremes. Uns confien en la fugida endavant; és a dir, creuen que la tecnociència (que ha creat el problema) el resoldrà en el futur, cosa que els permet continuar vivint com fins ara, sense càrrec de consciència. Altres, en canvi, escometen –de vegades amb violència– contra el sistema, però sense proposar camins viables. Crec que haurem de cercar un camí alternatiu, anàleg al que va trobar, en el darrer quart del segle XX, E. F. Schumacher, que va impulsar una tècnica «intermitja» entre l’artesania tradicional dels pobles i la producció industrial moderna a gran escala. El seu camí va consistir en aplicar coneixement científic a alguns processos productius artesanals per potenciar la seva eficiència, però mantenint l’estructura social dels pobles artesanals, de manera que els artesans continuaven essent amos del procés. També va aconseguir reduir la mida de processos productius moderns –ja de per sí enormes, com una fàbrica de ciment, de manera que poguessin ser posseïts i controlats per petites comunitats.

            ¿No s’haurà de donar un pas més i cercar també una ciència alternativa a la tecnociència moderna, que incorpori –com?– el respecte a la natura, la persona i els pobles?