Pedro Pablo Achondo Moya

El terme glocalitat sonava amb força fa més d’un decenni. Constituïa una de les consignes de les trobades altermundistes i d’organitzacions socials, que proposaven altres maneres d’actuar, resistir i existir. Moviments lligats als pobles indígenes, sensibilitats ecologistes i cerques polítiques diferents, basades en l’autonomia dels pobles, economies alternatives i maneres de vida oprimides  i invisibilitzades. Tot això emergia amb força a mitjans dels anys 90, acompanyat de fòrums i trobades mundials a diversos països. La globalització era equilibrada a partir d’una mirada local. D’alguna manera, l’occidentalització del món era resistida des dels territoris i les seves particularitats.

 Però la cerca d’alternativa va perdre força amb el pas dels anys, degut a profundes crisis a tot el planeta. Va haver-hi desgast, si més no, en comparació amb l’energia i eufòria dels primers anys. A nivell eclesial, l’arribada de Francesc, va significar sens dubte una injecció d’esperança i renovació; però també s’ha anat esgotant al percebre resistències internes i una pregona crisi d’abusos sexuals, poder i consciència. Sabem que l’emergència dels poders altermundistes corria per un camí diferent al de l’església institucional, però no eren poques les facetes d’aquests moviments que no només integraven cristians i cristianes, teòlegs i teòlogues a les seves bases, sinó que en les seves fonts ètico-polítiques i teòriques descansava el pensament teològic llatinoamericà, en particular el de la Teologia de l’Alliberament. S’hi respiraven, de nou, els seus afluents, lluites, compromisos i esperances. Sobre aquestes cruïlles i fecundacions mútues també s’ha escrit força literatura.

 L’església de demà ha de revisar profundament la seva història colonial, la seva estructura patriarcal i la seva complicitat capitalista. En moltíssims casos, les petites comunitats se n’escapen. Es situen en un altre lloc, transmeten altres missatges i es fan corpòries des d’altres rostres.

 Per tant, l’ètica cristiana continuarà el seu camí còsmic i ecològic. Serà una ètica de la terra, de l’hospitalitat de tot allò que és viu. Una ètica on la trobada i les relacions marquin la pauta. Una ètica del do i el perdó. Molt se’n sap de tot això, fins i tot s’estudia i s’ensenya. Malgrat tot, sembla que primen altres coses, altres interessos.

 El punt de partida és la fragilitat i impotència, des d’on les comunitats les comunitats reprenen la praxi: assumeixen un lloc concret, un locus d’acció. Un espai d’humilitat i senzillesa, lluny d’empreses massa grandiloqüents o projectes amb aspiracions i pretensions massa grans. Es tracta d’una praxi penúltima i comunitària.

 En definitiva, foragitar l’aspiració de poder. I si hi hagués un poder al qual aspirar, aquest seria el poder del servei, de l’amor, de la companyia. Cap altre. Lluny de l’estatus i el confort, i molt lluny de dispositius reproductors de pecat.

 Una ètica a partir d’un diàleg de coneixements i de trobades inter i transdisciplinars es pregunta pel futur. És una ètica eminentment reflexiva sobre les qüestions del futur. Ancorada en el present en crisi i profundament afirmativa d’una esperança, s’entén com una ètica de la llibertat i la promesa. L’actitud i opció ètica que proposem és feminista, ecològica, híbrida, solidària i decolonial. Busca trencar amb la tríada colonial-capital-patriarcal, i busca desjerarquitzar-se.

 Una ètica de l’afirmació i l’esperança que generi i es situi al centre de les noves comunitats pasquals. L’ètica batega en el cor de cada organització, institució o comunitat. Els atorga un horitzó de sentit, un perquè al que. Mobilitza, treu de la inèrcia, impulsa. Dona forma als com. Materialitza les formes. En definitiva, l’ètica és l’aire que oxigena les nostres vides. Dona consistència i raó a la praxis comunitària.

L’article és un extracte adaptat d’un capítol del llibre La Iglesia después de la Iglesia (2023, Buena Prensa, México)