A quinze anys: Monsenyor Romero
A quinze anys: Monsenyor Romero
María López Vigil
Ara podria estar fent prèdiques en assemblees o conferències amb un solideu vermell al cap, com a cardenal de la Santa Església Catòlica. Amb la seva trajectòria d’ortodòxia fidel ja tenia comprades quasi totes les paperetes perquè el premiessin amb aquest càrrec.
Però està enterrat en el sòtan d'una atrotinada catedral d'un pobre país d’Amèrica Central, en el Sud oblidat, amb un tret a l'alçada del cor.
Són pocs els éssers humans que es treuen ells mateixos el terra de sota els peus quan ja són vells. Canviar seguretats per perills i certeses forjades amb els anys per noves certituds és una aventura per als més joves. Els vells no canvien. Es llei de vida.
I és llei de la història que, en la mesura que una autoritat té més poder, més s'allunya de la gent i més insensible se li torna el cor.
En el cas d' Óscar Arnulfo Romero –el més universal dels salvadorencs, pastor, màrtir i sant de la nostra Amèrica Llatina- es van transgredir aquestes dues lleis. Es va "convertir" als 60 anys. I fou en ascendir al més alt dels càrrecs eclesiàstics del seu país quan es va acostar de veritat a la gent i a la realitat. En la màxima altura i quan els anys li demanaven repòs, es decidí a entendre que no hi ha altra ascensió que cap a la terra. I caminà cap allà. En aquella hora onzena va escollir obrir-se a la compassió fins al punt de posar en joc la seva vida. I la va perdre. Això no passa a gaire gent
Volia ser sacerdot de molt petit, quan era un simple aprenent de fuster, ajudant del seu pare telegrafista i afeccionat a tocar la flauta i a ficar-se sota la carpa de qualsevol circ que aparegués pel seu poble. Va néixer el 15 d'agost de 1917, el segon de vuit germans, a Ciudad Barrios, San Miguel, el Salvador. A 13 anys va entrar al seminari i amb 26 s'ordenà sacerdot.
Durant 23 anys (1944-67) fou rector a San Miguel, dedicat les 24 hores del dia, amb tenacitat inimitable, a una pastoral de misses i llargues sessions de confessionari, rosaris, novenes, catequesis, confraries i classes de religió en col•legis catòlics. Molt amic dels rics i dels pobres, va voler ser alhora pastor de bens i de llops. I aconseguia almoina dels rics per donar-ne als pobres: així alleujava els problemes dels pobres i la consciència dels rics.
Bisbe auxiliar de San Salvador durant 7 anys (1967-74). En aquells temps intensos i gloriosos de Medellín, el bisbe Romero es comportà - també amb inimitable tenacitat- com un petit inquisidor dels sacerdots més compromesos i progressistes, que participaven en les contradictòries lluites d'un país en ebullició, i de les comunitats de base, que iniciaven una nova forma d'evangelització i de compromís social. Es va anar fent cada vegada més odiós per a l'Església de San Salvador, una de les més avançades del continent en un dels països més conflictius del continent. El Salvador: el país més petit i el més poblat, el de "les 14 famílies" propietàries de tot. El país on el 1932 hi va haver una matança de 40 mil camperols en una setmana i on els responsables d'aquella carnisseria publicaven en els diaris dels anys 70: "En vam matar quaranta mil i hem tingut quaranta anys de pau. Si n'haguéssim mort vuitanta mil, haurien estat vuitanta anys."
Actuant com a inquisidor, Romero aconseguí que el nomenessin Bisbe de Santiago de María. En aquella rica zona de cafetars i cotó va viure 3 anys (1974-77). I encara que va seguir sent molt amic dels rics terratinents, fou allà on començà a ser bufetejat per la realitat. La dels miserables jornalers que tallaven cafè en les hisendes dels rics i la dels pobres transformats en Delegats de la Paraula, predicadors de la bona noticia de l' evangeli als seus companys de misèria.
Els mèrits acumulats en tants anys de sacerdoci exemplar i "neutral" van fer que militars i oligarques el proposessin al Vaticà com a Arquebisbe de San Salvador el 1977, quan el país vivia en la més profunda crisi -la que desembocaria quatre anys més tard en la guerra civil-, amb el desvetllament massiu dels pobres exigint democràcia, justícia i vida i la intransigència criminal dels rics negant-los-les. El país estava en ebullició i els rics confiaven que Romero apagaria el foc dels pobres.
Al cap de 15 dies de rebre el càrrec i la carrega arquebisbal, es produí un dels fraus electorals més grollers de la historia salvadorenca en favor del partit dels militars-, seguit d'una matança al centre de San Salvador contra el poble que reclamava. El foc esdevingué incendi amenaçador. Un mes després, paramilitars al servei dels terratinents assassinaven a Aguilares el jesuïta Rutilio Grande, el sacerdot salvadorenc més prestigiós del moment. Desbordat per aquella marea ascendent, Monsenyor Romero va viure en els dies que van del 12 al 20 de marc -entre l'assassinat de Rutilio i la missa a l'aire lliure que li dedicà, a la qual van assistir cent mil persones- un turmentós i singular "camí de Damasc". I a partir d'aleshores va canviar, no va tornar mai més a ser aquell sacerdot tímid i obsessionat per la llei i la institució. Tot el seu esforç el posà des d'aquell dia al servei de l'Esperit i del poble.
En els tres anys al capdavant de l'Arquebisbat de San Salvador neix, creix i es desenvolupa la personalitat profètica de Monsenyor Romero. Eren temps d'una creixent organització popular. I en resposta, d'una cruel repressió governamental contra el poble i, específicament, contra membres i institucions de l'Església. No hi ha cap Església a l’Amèrica Llatina amb un rècord de martiri més extens i prolongat que la salvadorenca en aquells anys.
Les homilies que diumenge rere diumenge Mns. Romero pronunciava a la Catedral esdevingueren aviat la paraula més lliure, més encertada i més autoritzada del país. De portes endins i de portes enfora: la figura de l’Arquebisbe s'engegantia internacionalment i les seves homilies el transformaren en l'altaveu del poble salvadorenc en lluita. Va aconseguir que els ulls del món i la solidaritat de molts cors es giressin cap al seu país com mai havia succeït.
Són homilies llarguíssimes -fins de dues hores o més- i molt denses teològicament. Són una catequesi permanent. I també són un "diari setmanal": no hi va haver fet de la vida nacional, no hi va haver senyal de violència o símptoma d'esperança que quedés fora de la seva valoració de pastor. La Catedral de San Salvador s’atapeïa cada setmana per escoltar-lo. Els seus missatges alimentaven l'esperança col•lectiva.
Era la seva paraula. I també la seva presència. Visitador incansable de les comunitats, tenaç celebrant de confirmacions i de misses, conseller públic i privat de dirigents populars i de personalitats polítiques, mitjancer en vagues i en tots els nombrosos conflictes d'aquells anys, Monsenyor Romero semblava tenir temps per estar a tot arreu a la vegada.
El seu canvi i el seu compromís i el seu protagonisme creixents esdevingueren cada vegada més intolerables per al sistema. Campanyes de difamació, l'assassinat dels seus sacerdots, amenaces, pressions eclesiàstiques: ho intentaren tot. Però, la mà ben ferma a l'arada, no va mirar mai enrere. Des del gener de 1980 -fracassada la fórmula política de la junta cívico-militar que havia pres el poder uns mesos abans- va ocupar el primer lloc en les llistes dels esquadrons de la mort.
Mons. Romero mai va tenir cura de la seva seguretat personal i jugà fins a l'últim moment amb totes les cartes descobertes. Tenia plena consciència que volien matar-lo. I no volia morir. "Mai he tingut tant d'amor a la vida, vull una mica més de temps, jo no tinc vocació de màrtir" , digué a un amic en les últimes setmanes.
El diumenge 23 de marc es va reunir per darrera vegada amb el seu poble a la Catedral i en acabar l'homilia va llançar una apassionada i històrica crida als soldats i als guàrdies perquè no disparessin contra els seus germans del poble, perquè desobeïssin les ordres de matar que els donaven els oficials.
L’endemà, 24de marc de 1980, quan la tarda es consumia i mentre posava punt i final a l'homilia d'una missa per a una senyora difunta, a la capella de l'hospital de cancerosos i davant d'un petit grup de fidels, va arribar la seva hora. Un pistoler al servei de Roberto D'Abuisson, fundador del partit ARENA, li disparà de una bala explosiva que li travessa el cor. Va caure als peus de l'altar i al costat de la vida.
El poble recollí el seu cadàver i el plorà com es plora el pare i la mare. Van ser vuit dies de dol i d'orfandat. El Diumenge de Rams de 1980 els salvadorencs l'acomiadaren en una cerimònia multitudinària, que fou interrompuda per trets calculats i per bombes llançades pels cossos de seguretat apostats als punts estratègics de la plaça. Hi va haver 40 morts i centenars de ferits. La missa quedà interrompuda i l'enterrament va haver de fer-se a corre-cuita.
Trencats els dics i ultrapassats els llindars del respecte i la compassió amb el seu assassinat -que ha restat impune fins avui-, ferit el pastor i disperses les ovelles, aquell any 1980 va ser tràgic. Torrents de sang vessada injustament amararen tots els racons del país. L'any següent esclata una guerra que duraria dotze anys llargs.
La sang d'Oscar Romero, barrejada per sempre més amb la del poble que va estimar i servir, no ha deixat de ser fecunda. L'1 de març de 1992, quan s'acabà la guerra a el Salvador, una enorme manta col•locada al cap damunt de la Catedral acompanyava la multitud que celebrava el primer dia de la pau i la llibertat. Deia: "Monsenyor, avui has ressuscitat al teu poble".