A Sa Majestat Joan Carles I, Rei d’Espanya
amb motiu de la seva visita a Nicaragua
 

José Álvarez Lobo

Managua, Nicaragua, abril de 1991

Majestat,

Els nostres germans Dominics, des dels primers dies de la conquesta de Nicaragua, es van fer presents rebutjant en nom de Déu i de l’amor als homes, els crims que els cristians espanyols van fer en aquestes terres. Fra Bartolomé de Las Casas va predicar contra la conquesta del riu Desaguadero, i els seus germans de León i de Granada es van negar a donar l’absolució als soldats que s’allistaven per a aquesta empresa sagnant i injusta. Per això el governador Rodrigo de Contreras els va fer fora de la província.

El mateix fra Bartolomé, juntament amb el bisbe màrtir de la defensa dels indis, Mons. Antonio de Valdivieso, assassinat pels fills del governador Contreras, escriuen a Gracias a Dios el 1545, que les causes de tots els problemes de Nicaragua tenien l’origen en els espanyols que havien vingut aquí, i que les solucions també eren a Espanya.

De manera semblant, també nosaltres som testimonis a l’actualitat de les darreries del segle XX, que la causa fonamental dels problemes de Nicaragua radica fora d’aquí. El subdesenvolupament, la fam, la guerra i tot el que pateix el poble llatinoamericà, i el nicaragüenc en particular, són promoguts i sostinguts pel primer món, mitjançant mètodes violents en alguns casos i subtils i solapats en altres. Però la riquesa, la llibertat, la democràcia, els drets humans, al costat de les armes més sofisticades per esclafar els que volen de veritat aquests valors per als seus pobles, són només pretextos per facilitar que el peix gros es mengi el petit.

Ens dol saber que Espanya forma part activa, i cada vegada més beligerant, del grup de països rics disposats, costi el que costi, a defensar la seva voluntat d’extreure les riqueses d’allà on sigui i al preu que sigui. Si el pas del feudalisme al capitalisme es va assegurar amb la destrucció d’Àfrica i Amèrica, en benefici dels països europeus, quin paper exercirà Espanya per aconseguir que el tercer món financiï el sobredesenvolupament del primer món? Quin preu exigiran als pobres els defensors de la civilització occidental i cristiana?

Podran comptar els països d’Amèrica Llatina amb Sa Majestat per construir el nou ordre econòmic mundial que necessiten i reclamen els països subdesenvolupats? O se sumarà Sa Majestat als que imposen l’ordre imperial, a l’ombra humiliant d’Estats Units i les seves bombes? Quan han demostrat els països rics que no actuen com uns imperialistes? Vol el rei que els països d’Amèrica segueixin besant els peus que els colpegen i empobreixen?

Ens fa molta por que la celebració del cinquè centenari no sigui res més que un projecte de banquers i especuladors que hi inverteixin per a treure’n uns guanys. Pel que veiem i sentim, semblaria que no té res de solidaritat fraterna amb els pobles d’aquesta Amèrica empobrida per segles de colònia i neocolònia. No es percep per enlloc cap manifestació de que els països rics vulguin canviar la seva actitud cap al tercer món; no hi ha signes de que vulguin deixar de ser privilegiats, extractors de riqueses, opressors. A Nicaragua tenim probes recents de que allò important per als poderosos del món és que els seus projectes no trobin cap rebuig: s’ha d’acabar amb els governs que tinguin com a objectiu prioritari els interessos del poble. Això mateix ho veiem a Panamà, Cuba, El Salvador, Grenada. També els milers d’iraquians massacrats per l’Imperi són un testimoni clar de la voluntat dels poderosos.

Al costat del poble hem conegut les seves reclamacions i els fem nostres. Si el cinquè centenari no significa una opció al costat dels pobles llatinoamericans en pro de la seva sobirania, dignitat i desenvolupament, no tenim dret a celebrar-lo, sinó a lamentar-lo. No es tracta de parlar una mateixa llengua i una mateixa religió, si després les paraules (como ara llibertat, democràcia, sobirania) signifiquen coses diferents i els déus als quals ens dirigim condemnen uns a ser pobres i als altres no els salven del seu egoisme.

Nicaragua, Majestat, és més del que va poder veure. És un poble empobrit, al qual recepten –per a què els rics del món es decideixin a invertir– que passi més gana, que no tingui consciència dels seus drets, que esperi la seva salvació de mans dels que tan sols busquen els seus avantatges. El convidem a solidaritzar-se amb ell. Tan sols és un deure d’humanitat, de justícia, de cristianisme.

Com a servidors del Déu dels pobres, li recordem de quina banda ha d’estar el cristià, el que diu tenir gana i set de justícia: del costat dels pobles empobrits i saquejats. I en contra de les actituds dels que tan sols busquen augmentar les seves riqueses.

Un dominic de Nicaragua.

José Álvarez Lobo, o.p.