Martha Zein

Abans que la vida us ofereixi senders de glòria, els flaixos en les catifes vermelles, l’ostentació de la riquesa, l’elogi de la victòria, les promeses de plaers infinits... Abans que dibuixeu en el mapa el vostre lloc en el món, respireu profundament i poseu la mirada en el vol d’una fulla bressolada pel vent o en aquesta gota de rosada disposada
a precipitar-se des de dalt d’una flor. Trieu un instant ínfim, allunyat de tot el que us empeny, i després torneu al camí que amb prou feines heu començat.
Recordeu que la joventut no és només una energia per estrenar, que no es redueix al vigor en els cossos; recordeu que també és una manera de treure el cap a la vida i de crear vincles on floreix la sorpresa. Portar menys temps en aquest planeta permet asseverar que no s’ha participat en la creació dels problemes que tenallen la humanitat.
És fàcil sentir-se flor davant l’estupor que genera un femer, però la sorpresa és una actitud que es conrea a cada instant, una vegada i una altra. El d’una persona anciana és una flor que ha sabut brollar en la malesa. Ha tingut temps per a entendre que el món és imperfecte, entre altres raons perquè els éssers humans també ho som.
La fragilitat, els errors, les irregularitats són fils que enllacen tot allò viu. Reconèixer que també forma part de la nostra naturalesa ens fa bella i tendrament mortals, éssers en constant evolució, fal·libles malgrat les nostres bones
intencions i amb capacitat per a un constant renaixement. Per prendre consciència d’això no hi ha edat. Quan succeeix, és fàcil que diguem que aquell tabú, aquesta injustícia, aquest conflicte... va sorgir sense la nostra participació i exclamem “no en soc responsable, jo no vaig ser”, no obstant això, és probable que n’estiguem formant part sense adonar-nos-en. És fàcil causar mal i el més sorprenent és que moltes vegades no ho fem amb voluntat d’agredir sinó, ras i curt, per falta d’atenció.
L’impacte de l’atenció amorosa
Descuidem els nostres actes quotidians fins al punt de naturalitzar els nostres errors pel simple fet de no adonar-nos-en, és a dir, per no donarnos el temps ni l’espai necessaris per atendre el que fem. Absentar-nos dels nostres actes permet que els prejudicis, els tabús, les injustícies, les violències, proliferin. Sense temps ni espai és impossible cuidar. Si no hi ha una autèntica presència en el que fem, estem posant entrebancs al fet que l’espiral dels processos de la vida continuï girant.
L’atenció amorosa modifica el nostre pas per aquest jardí que és la vida, en l’existència de la qual participen múltiples éssers, inclosos els insectes, no sols el bon fer del jardiner. Un bosc originari es manté gràcies a la coexistència equilibrada dels éssers que l’habiten. Cuidar el nostre comportament quotidià és una manera
d’expandir l’amor, de frenar la violència, perquè els nostres actes ens posen en relació amb múltiples éssers, als quals ens obrim per a sostenir la vida.
Una llavor no té consciència de si; a diferència de l’espècie humana, una nou en la terra actua només d’una sola manera: la que pugui afavorir la continuïtat de la vida, no sols de la noguera. Per tant, la seva sola existència implica un lliurament absolut, encara que no sigui una elecció. A diferència de qualsevol llavor, els humans podem
afavorir la continuïtat de la vida o de la mort, es tracta d’una elecció que moltes vegades prenem sense adonar-nos-en.
Lluny de les heroïcitats
No és necessari participar en la solució dels estralls per ser virtuosos/es. És evident que matar impedeix que la vida floreixi, però no agredir no ens fa innocents. No cal esperar que succeeixi un enfrontament per sentir que estem participant n el bon viure. No es tracta de desenvolupar estratègies davant una eventual agressió ni de tenir un dispositiu d’alarma interior que salti en cas de perill. La falta d’atenció, de cura, d’amor en el que fem, ens fa partícips dels malestars que ens violenten en la seva dimensió més petita. El mar també és una suma de gotes
insignificants.
No és necessari un acte heroic per avalar la nostra manera de ser activament no violents/es: es tracta d’habitar l’amabilitat fins el punt que pugui sorprendre’ns la lleugeresa d’una ploma. Ella i nosaltres formem part de la xarxa de la vida i conseqüentment, som interdependents. Aquesta lleugeresa també ens constitueix, de la mateixa
manera que formem part de la fortalesa de les sequoies. La xarxa a la qual pertanyem també ens constitueix, la nostra espècie gaudeix del privilegi de la consciència, que també forma part de tot el que hem viscut, conreem-la. Un comentari nociu, una intervenció oral que generi discòrdia, abusar de les paraules per ocultar el que ens incomoda, poden semblar-nos fissures per les quals mai podrien passar els grans combois del capitalisme
patriarcal. No considerem que dissimular les nostres faltes sigui un acte de violència, ens diem que abandonar-nos en l’atordiment que provoquen unes certes diversions és innocu, creiem que menjar en excés no afecta l’equilibri del planeta... però en el fons sabem que generen mal, entre altres raons perquè ens allunya de l’atenció, la cura, l’amor necessari per a sostenir una vida lliure de violències.
Abans que les ferides facin mal
Sembla que necessitéssim que la mort ens hagi d’arrasar per a assumir el seu impacte i mentre això no ocorre ens permetem continuar filtrant les silencioses violències del sistema, entre altres raons perquè ens hem acostumat al mal, perquè sentim que podem sostenir-ho, perquè assumim que és inevitable. Això explica perquè una ideologia com la del capitalisme patriarcal no desapareix tot i que els valors que la sostenen (egoisme, individualisme, abús, competitivitat, mentida...) siguin nocius. Abans que el mal ens toqui i les ferides facin mal, abans que la lluentor ens encegui i naturalitzem les petites manifestacions de la violència, practiquem la
cura. Abans de caure en els paranys d’aquests éssers insaciables, morts en vida, que creuen que lucrar-se del mal i del dolor aliè els donarà un lloc privilegiat en la trama de la vida, atenguem les nostres fissures. Abans que la por a la nostra pròpia fragilitat ens porti a voler formar part d’un món basat en victòries i derrotes, recordem la nostra interdependència amb tendresa. Abans que l’odi creixi al nostre jardí interior aprofitant la nostra absència, contemplem els jocs de la llum en les branques del fonoll.
Davant de l’explotació, la dominació i la submissió, conreem la generositat, l’equanimitat, l’entusiasme i des d’aquí enfortim els vincles amb el nostre entorn, amb tots els éssers que l’habiten.
Estimem de manera radical
Cuidem el nostre jardí interior com qui cuida un lloc sagrat, com els pobles originaris cuiden les seves muntanyes, els seus rius, els seus llacs: en relació amb tots els éssers vius. Trenquem la frontera del dins i del fora, del personal i el polític, declinem els verbs des de la primera persona del plural. Nodrim els nostres vincles, aquest “nosaltres” que ens constitueix. Tinguem fe en els nostres semblants, la vida succeeix en aquest constant i impermanent trobada amb “l’altre”. Arrenquem la confiança de les urpes dels senyors de la guerra, perquè així cauran les seves torrasses, construïdes amb maons de sospita cap als altres (el potencial enemic), cap a nosaltres mateixos (no som prou...) i cap a la trama de la vida (escassetat). Practiquem i compartim l’alegria de formar part del teixit de la
vida (que no és més que el que succeeix en cada trobada) des dels nostres jardins més íntims a espais tan clars i comuns com l’exigència d’acabar amb les despeses militars i els conflictes armats.
Que el nostre compromís sigui ferm i contundent sense necessitat d’heroïcitats. Espantem la por amb mil celebracions minúscules. Agustí d’Hipona ho va resumir en una frase que avui entendríem com un eslògan: “Estima i fes el que vulguis”. Estimem de manera radical.