Àfrica en èxode
ÀFRICA EN ÈXODE
Pier Maria Mazzola
Continent de migracions, des de sempre. I de gent en camí: per visitar un amic, per fer petits negocis, per participar en un funeral, per trobar-se amb els parents... “Caminar en parella és medicina”, diuen els macua de Moçambic.
Continent de pobles en fuga, en aquest final de mil•leni: de les guerres i de la misèria. De pròfugs i de desallotjats (té el primer lloc dels refugiats: quatre milions i mig); d’emigrats en petits grups cap a Europa i els EUA (no solament braços, també cervells); de noies deportades – en condicions de veritable esclavitud- a les voreres del sexe en els països del Nord; de pagesos aglomerats actualment com sardines en absurdes perifèries africanes (38% de la població en el 2000), més clavegueres que barris. Com entorn del centre il•luminat profusament de Nairobi:
“A Karogocho viuen mil persones amuntegades unes sobre les altres en poquíssims quilòmetres quadrats. I amb ells crides: Déu meu, on ets? Al vespre – ho explica el P. Alex Zanotelli, que des de fa deu anys viu en una cofurna igual que les altres -, celebrem l’eucaristia en els tuguris dels que moren de Sida. Que veritable ressona la Paraula quan s’escolta en la comunitat de les desferres!... Aquest anys hem resat l’Èxode rellegint d’aquesta manera el nostre camí d’alliberament a Karogocho, amb els ulls posats sobre l’imperi del diner. És una Paraula que ens ha fet somniar. El somni de Moisès. El somni de Jesús”.
Però, quin èxode pot somniar l’Àfrica del 2000? Che Guevara va profetitzar que “Els EUA no tenen colònies en aquest continent, i ara pugnen per penetrar en les zones reservades dels seus socis. Certament a l’Àfrica, en els plans estratègics de l’imperialisme nordamèrica, constitueix la seva reserva a llarg termini”. No en va la primera àrea controlada pels rebels en la guerra del Zaire-Congo (1996-1997) fou un jaciment de niobi, més preciós que el platí. Immediatament apareixeren els interessos nord-americans, sense preocupar-se mínimament dels no menys de dos-cents mil refugiats hutus, assassinats o morts en la guerra d’”alliberament” pel dictador Mobutu.
Després de la caiguda del mur de Berlín, la importància de l’Àfrica per a Occident no resideix ja en el seu paper de peça d’escacs en la lluita est-oest, sinó en la seva renovada apetibilitat econòmica. Els EUA exporten cap a l’Àfrica més que cap a l’ex Unió Soviètica o el continent negre s’ha convertit en aquell del qual els petroliers i la indústria minera esperen més. És també aquell en el qual les inversions estrangeres prometen millors resultats (la mà d’obra és allí la més econòmica i la menys sindicalitzada del món). S’ha posat de moda, en els diaris financers, enaltir els èxits del creixement macroeconòmic dels països africans, com a prova que les receptes sobre l’ajustament estructural són bones. Mentrestant, les elits locals suren sobre la corrupció, i les poblacions viuen aixafades com mai pel pes del deute extern.
Amb tot, existeix una altra Àfrica, que irradia vitalitat. Agricultors que fan firacles en les zones semidesèrtiques de Kènia o Nigèria. I tota una economia informal ( més encara, popular)- entre el do i el mercat, entre tradició i invenció- que permet viure la gent. Allí es verifica la intuïció de la Pobresa riquesa dels pobles que elaborava fa vint anys el benienc Altert Tévoédjrè, en contraposició a la idea occidental de desenvolupament. I ja comencen a funcionar els bancs alternatius, que ofereixen microcrèdits als camperols i a les famílies que no poden donar garanties patrimonials, quasi totes ( el model ja experiment ve de l’Àsia: el Grameen Bank de Blangladesh).
I, a més, hi ha la set de democràcia que ha eclosionat en els anys 90, la irrupció dels drets humans en el llenguatge quotidià, un flux major d’informació, el descobriment del paper deleteri del Banc Mundial i l’FMI, la presa de consciència política que els aglomerats urbans afavoreixen i, paradoxalment, el fet mateix de prolongar-se situacions insuportables. Tot això fa obert els ulls a molts.
Està naixent una nova manera de ser: després de 500 anys (la primera circumval•lació del continent, duta a terme per Vasco de Gama, és de 1498) els africans volen tornar a ser subjectes de la pròpia història. I coprotagonistes de la Nova Història universal, en la qual “cada civilització sortirà dels límits on estava reclosa, no per anar a la conquesta d’altres móns culturals, per eliminar-los (els Inques, els Maies...) sinó per a retrobar-se a si mateixa, en tota la seva plenitud i amb totes les seves promeses en el camí del futur col•lectiu” (Théophile Obenga).
El vent d’orient, que separarà les aigües del mar inventant per al continent un camí de sortida, està bufant fort, especialment sobre la dona. Encara que encara en molts casos segueixin sotmeses a pràctiques discriminatòries i sovint infamants (com les mutilacions genitals de diversos tipus, que afecten 115 milions d’africanes en la meitat dels països del Continent) i encara que siguin les primeres víctimes de les crisis econòmiques i dels desequilibris socials, avui són les dones, les seves veus i experiència, les que perfilen el rostre d’una Àfrica Nova.
“Fins ara han hagut d’obeir sense discutir tot el que la societat els imposava. Avui –exclama la teòloga anglicana keniata Musimbi Kanyoro- les dones africanes inviten les esglésies a avaluar críticament la cultura per veure en quina mesura afavoreix la justícia, la vida, la pau i l’alliberament”. “S’ha acabat el temps de les lamentacions estèrils –li fa eco una altra teòloga, la Gna. Bernadette Mbuy Beya, del Congo -. Les dones han de decidir posar-se dempeus i organitzar-se per realitzar-se junt, dones i homes, en el respecte mutu.”
No són solament desitjos d’algunes intel•lectuals, sinó accions de grups i moviments, associacions i cooperatives. Des de les prostitutes de Korogocho, que s’uneixen per treballar en l’artesania de cistelles i collarets, fins el Moviment de les “dones per la justícia i la pau” de Kinshasa, passant per les caixes de socors mutu al Camerun i els centres femenins per la reconciliació hutu-tutsi a Ruanda i Burundi.
No serà ja Moisès aquesta vegada qui encapçali l’èxode d’Àfrica cap al nou mil•leni. Li tocarà probablement a Maria, la seva germana. Que aquesta vegada no es limitarà a dansar sobre la platja.
Pier Maria Mazzola
Director de “Nigrizia”