Esteban Velázquez Guerra

Tot el que diré a continuació són reflexions fetes, sobretot, a partir dels meus set anys a El Salvador durant la guerra de 1980 a 1992.
1. La insuficiència de l’esforç teòric de trobar un codi ètic universal. Necessitat, a més, d’una aliança i una estratègia comunes de les tradicions religioses i espirituals.
No hi ha dubte que ha estat fonamental per la presa de consciència mundial en la direcció correcta cap a la pau i la justícia, l’enorme esforç intel·lectual i conscienciador que generà Hans Küng des de la publicació del seu “Projecte d’ètica mundial” el 1990 i la posterior creació de la Fundació Ètica Mundial.
Però l’Ètica Universal, si s’arriba a aconseguir, serà fruit d’una nova consciència de la societat i de múltiples xarxes i connexions entre pobles i col·lectius. Una nova revolució ètica i espiritual, des de les bases de la societat, complementària a l’esforç d’intel·lectuals i dirigents per establir un Nou Codi Ètic Universal. No com a fruit d’una
conjuntura política determinada ni dirigida per cenacles de polítics, intel·lectuals o líders religiosos amb escassa incidència en la vida quotidiana dels pobles. I probablement serà tasca de no poques generacions.
Aprenguem dels successius fracassos de les Nacions Unides a l’hora d’establir fites (objectiu del mil·lenni, reforma de la mateixa ONU, diverses cimeres mundials...). Els objectius més urgents i més importants mai, o poques vegades, arriben a acomplir-se. No és una de les causes menors d’aquest fracàs el fet que la implementació dels objectius està en mans de governs i no del conjunt de la societat. Governs que actuen en un marc de relacions internacionals controlades pels més poderosos. Crec que només una revolució ètica i espiritual des de les bases socials canviarà l’escenari de manera substancial.
2. Especial referència als plantejaments religiosos davant la violència
Encara que Jesús era un pacifista radical que renuncià a la legítima defensa, en el seu nom i en nom d’altres déus o líders religiosos se segueix permetent “de facto” la violència bèl·lica directament o indirecta. La infraestructura
psicològica de persones i pobles i els seus propis interessos estan en la base de moltes violències i guerres d’abans i d’ara. Urgeix un pacte de les religions a favor de la noviolència i contra la guerra... de tota guerra. Particularment en el cas de l’islam i el cristianisme ja que en els seus temples i mesquites resen molts dels principals artífexs de les guerres contemporànies. No només no hi haurà pau en el món si no n’hi ha entre les
religions, com deia Küng, sinó que tampoc n’hi haurà si les religions no es posen d’acord sobre què entenen per pau i justícia. O, dit en positiu: seria un avenç històric incalculable en el camí de la pau si totes les religions conjuntament desautoritzessin tota guerra. Que diguessin que tota guerra, fins i tot les anomenades legítimes
o justes, no són l’únic ni el millor camí possible per resoldre les causes que provoquen aquella suposada legitimitat.
Hi ha alguna guerra justa? La meva opinió particular és que no (i si fos justa no compensaria) i que els exèrcits no tenen sentit o dret a existir indefinidament com a forma de solució de conflictes (sé de la radicalitat d’aquestaafirmació, però la mantinc). No és ara el moment d’estendrem en aquest punt. Però el que sí diré és que es podria i s’hauria d’arribar a un pacte entre les religions en el tema de la guerra. Un pacte que recollís, si més
no, els següents punts:
a. No anomenar Déu, cap Déu, a favor de cap guerra, fins i tot la considerada ètica i políticament legítima. I, a la inversa, tampoc l’anomenem a favor de postures, com la meva, contràries a tota guerra. O, si més no, abans de dir que Déu està legitimant o beneint una guerra o bé que les nega totes, simplement diguem, perquè ningú ho manipuli al seu favor, quelcom així: Déu “no contesta, no sap” o que “no sabem arribar amb certesa al seu pensament” en aquesta qüestió tan delicada.
b. Si algú aplica la teoria de la guerra justa que l’apliqui amb rigor a totes les circumstàncies que reuneixin les mateixes condicions. No fem legitimació de guerres només quan ens interessa aplicant la teoria amb dues
vares de mesurar diferents segons la pròpia visió o interessos.
c. Si es creu en la necessitat d’alguna guerra justa, que s’esgotin realment totes les vies de diàleg prèvies i alternatives per buscar una solució pacífica. Tot sovint es donen per acabats els diàlegs molt abans d’esgotar totes les seves possibilitats. En alguns casos perquè ja prèviament s’havia decidit la guerra i el diàleg era un requisit o tràmit fet sense convicció.
d. Hem de donar molta més importància en tots els sistemes educatius (formals i no formals, privats i públics, preuniversitaris i universitaris) a l’educació per la pau, la justícia i la solució pacífica dels conflictes. Potser de manera transversal. Les religions haurien de ser una de les impulsores i animadores d’aquesta
planificació. Si tot el que s’ha lluitat en alguns països per mantenir la religió a les aules s’hagués fet també per introduir alguna forma d’educació per la pau, transversal i obligatòria potser ja s’hauria aconseguit l’objectiu que proposo!
L’Institut per la solució pacífica de conflictes de Nacions Unides s’hauria d’enfortir, popularitzarse i reproduir-se en diferents llocs amb el suport entusiasta de les religions.
Escric aquestes línies mentre llegeixo que l’OTAN anuncia que ens hem d’anar mentalitzant sobre la possibilitat que Europa sencera es vegi abocada a una guerra a gran escala contra Rússia. Llegeixo també les últimes notícies del drama de Gaza i les dificultats per un acord entre les parts que vagi més enllà d’una treva temporal.
Em ve a la ment, per un costat, els més de 60 milions de morts de la II Guerra Mundial. I per l’altre costat, una frase de Lao-Tse: “Tota victòria militar és un funeral”.
Crec que només una mentalització en sentit contrari al que proposa l’OTAN (i altres aliances militars) salvarà el món: mentalitzar-nos que és possible un món sense exèrcits o, si més no, sense exèrcits nacionals, de blocs o d’aliances. És la condició i conseqüència d’un món sense guerres.
Sé que proposo una fita molt difícil d’aconseguir. Però els objectius possibilistes proposats fins ara tampoc han aconseguit l’objectiu d’un món en pau i sense guerres.
Les religions poden tenir un paper decisiu si aconsegueixen unir els seus criteris a favor de la desaparició dels exèrcits i contra tota guerra. Però molt em temo que som molt lluny d’aquesta Aliança de Religions (com a part indispensable d’una Aliança de Civilitzacions). Una mostra és la inexistència d’una paraula conjunta (paraules
no conjuntes si que hi són) dels líders religiosos davant l’enorme desastre humanitari i bèl·lic a Gaza. Ni tant sols el Papa Francesc i el Rector de la Universitat de El Caire, un dels principals líders islàmics, ambdós autors fa pocs anys
del magnífic document “Fraternitat Universal”, han pogut dir junts (no n’hi ha prou fer-ho per separat i amb objectius diferents) una paraula de pau i de denúncia de l’horror. Poden més els seus respectius contextos culturals, polítics i religiosos que la seva inspiració a favor de la pau.
Però no ens ha derrotat el pessimisme. Com li vaig sentir dir al gran educador Fernando Cardenal, exministre d’aquella Nicaragua il·lusionant de començaments del sandinisme: “el món està tan malament que és millor deixar el pessimisme per a temps millors”.