ALLIBERAMENT I DECOIONIALITAT

Rolando Váquez

---

L’anomenada “opció decolonial” porta intrínseca una idea d’alliberament que conjuga l’entendre les formes històriques de dominació i la dignificació de les alternatives que han estat silenciades. Planteja que la globalització del capital, de la lògica del guany sobre la vida comença amb la conquesta europea d’Abya Yala, els territoris que el conqueridor va anomenar ‘Amèrica’. Aquest procés de conquesta marca el naixement de la modernitat, és a dir del projecte de civilització dominant centrat a Europa, a ‘Occident’.

Des d’aquesta comprensió de la història s’entén d’una banda, la continuïtat del sistema de dominació des de la conquesta fins al capitalisme global dels nostres dies. L’opció decolonial ens diu que no hi ha modernitat sense ‘colonialitat’ (A. Quijano, E. Dussel i W. Mignolo). Això vol dir que en el món dominat pel model occidental, no hi ha hagut progrés sense violència, desenvolupament sense destitució. La ‘colonialitat’ ens anomena el costat fosc de la modernitat. Aquest nom ens permet veure que els processos de destitució, d’empobriment, d’extracció no són aliens al model històric de la modernitat occidental, sinó que el constitueixen. En el naixement del mercat mundial a la colònia veiem que l’esclavitud colonial afirma la lògica del guany sobre la vida humana. En altres paraules, l’esclavitud colonial mostra amb tota la cruesa el procés de deshumanització i mort al servei del guany. Mentre la modernitat occidental s’autoproclama la defensora de la igualtat, aquesta mateixa modernitat ha dut a les seves entranyes la colonialitat, la destrucció de la vida.

S’esdevé el mateix en la relació amb la natura. El model de l’economia mundial moderna se sustenta en l’extracció, una forma en la qual la natura és entesa com un objecte, com un recurs per a l’explotació. La lògica d’extracció centrada en el guany la tenim també des de l’origen de l’economia colonial fins als megaprojectes del neoliberalisme dels nostres dies. Tornem a dir que no hi ha modernitat sense colonialitat.

La devastació de la natura i l’empobriment de les comunitats vénen acompanyats pel descrèdit, per la denigració dels sabers i les formes de relacionar-se amb el món que no pertanyen a la modernitat occidental. El coneixement occidental és part fundant del model de dominació. La ciència moderna anomena els altres coneixements ignorància, les arts modernes anomenen les altres folklore, i així successivament. Mentre la modernitat afirma el seu coneixement com el monopoli de la veritat, la colonialitat esborra i denigra els altres coneixements.

Anomenar la colonialitat ens permet reflexionar sobre la denigració i la destitució com a part integral de la modernitat amb els seus models de desenvolupament i utopies de progrés. Així la colonialitat fa que ens preguntem per allò que s’està perdent. ¿Quines són les formes de vida, les formes de relacionar-se amb el món que està violentant la globalització de la modernitat occidental? La pregunta per allò que s’està perdent és crucial en el camí vers un alliberament que cerca obrir alternatives plurals en què s’escoltin les veus silenciades.

Vers això apunta l’Opció Decolonial. Decolonial perquè busca com alliberar-se de la colonialitat. Opció perquè no pretén afirmar-se com una nova universalitat. Alliberar-se de la modernitat/colonialitat significa valorar les múltiples formes de relació amb el món que han estat denigrades. Veiem aquest alliberament en el creixement de les autonomies, com en el cas de les comunitats zapatistes a Chiapas, Mèxic. L’opció decolonial no busca un model únic de futur, una utopia en el sentit modern de la paraula, sinó un món intercultural en el qual se celebri la pluralitat de sabers i formes de vida.

Pensar des de la colonialitat, significa pensar des del patiment i l’experiència viva dels que han estat denigrats i violentats per la modernitat. Pensar des de la colonialitat també significa pensar des de la contextualitat històrica dels processos de destitució i extracció de la vida. Aquí veiem els vasos comunicants entre l’opció decolonial, la teologia de l’alliberament i la filosofia intercultural. Tots ells són pensaments que busquen fundar-se i fer visible l’apressant realitat històrica, la realitat encarnada en la vida de les comunitats violentades, silenciades, empobrides pel model de civilització dominant. En l’experiència i pensament encarnats hi trobem la veu més clara, la crítica més profunda i l’esperança. La Teologia de l’Alliberament en el seu reflexionar ha mostrat el valor d’un pensament contextual, històric i arrelat en l’experiència viva dels qui han estat marginats. Els zapatistes, com tantes altres lluites, ens ensenyen que la dignitat i l’autonomia són el camí de l’esperança.

L’opressió de la modernitat, del capitalisme global, és una opressió que passa per la fragmentació dels móns de vida. És un model que només reconeix i reprodueix una mena de subjecte, el subjecte econòmic, el subjecte que cerca el guany personal. Aquest subjecte econòmic s’ha convertit en la mesura d’allò humà. És un subjecte individualista que cerca el seu propi benefici i que està en competència amb els altres. El seu reconeixement, el seu sentit de superació està construït a través de la propietat, a través de l’apropiació, del consum. Qui no és capaç d’accedir o d’acréixer les seves formes de consum, ha d’enfrontar-se a l’estigma i al rebuig social. Així aquest sistema anomena pobres tots aquells que no són homes econòmics, tots aquells que no són individus consumidors. Els qui viuen en autonomia davant les mercaderies dels mercats globals, són vistos com a pobres, els seus coneixements són desacreditats com a ignorància i es planteja que han de sotmetre’s a projectes de desenvolupament que els integrin al mercat mundial i els converteixin en homes econòmics: en consumidors. Per al sistema modern/colonial el consumidor és l’única mena de subjecte plenament reconegut.

Hem de preguntar-nos què és allò que s’està perdent en la imposició del model de l’acumulació tant a nivell de la corporació, de l’Estat i de l’individu que busquen acumular. Pensem que allò que s’està perdent són les relacions. El subjecte exemplar dels models de desenvolupament, el subjecte individualitzat, l’individu consumidor, és un subjecte que ha estat escindit, desarrelat, que ha perdut les seves relacions. L’individu consumidor és un subjecte aïllat, separat de les seves relacions amb el món, amb els altres, amb la natura i amb ell mateix. La seva relació al món ha quedat limitada a una relació de propietat; per a ell, el món és una sèrie d’objectes dels quals se n’ha d’apropiar i consumir. És un món sense arrel, sense memòria.

La modernitat/colonialitat se’ns presenta aleshores com l’època de la pèrdua de les relacions, la pèrdua de la relacionalitat. I aquí estem escoltant el pensament dels pobles originaris que en la seva noció del Sumak Kawsay, de la vida en plenitud, ofereix una profunda filosofia de la relacionalitat envers els altres, envers nosaltres mateixos, envers la natura i el cosmos. Davant la racionalitat del pensament modern i el seu fonament en la separació subjecte-objecte, el pensament d’Abya Yala ens planteja la relacionalitat. Així, quan ens preguntem què és allò que està en risc, podem dir que és fonamentalment el pensament i la pràctica viva de la relacionalitat. Avui dia a les lluites socials, particularment en les dels pobles originaris, s’està vivint el pensament de la relacionalitat com a autonomia, com una guia per a l’alliberament.

El model de dominació modern/colonial ha marcat una llarga època de destrucció de la relacionalitat. D’una banda hi ha la pèrdua de la relació del nosaltres amb els altres, on la comunitat és la base del subjecte i no la individualitat; on la relació home-dona no està basada en la separació i la dominació, sinó en la relacionalitat. La justícia dins de la relacionalitat és també l’horitzó dels anomenats “feminismes indígenes”. D’altra banda, hi ha la pèrdua de la relacionalitat amb la natura, on la natura no pot ser vista com a objecte i molt menys com a mercaderia. I finalment tenim la pèrdua de la relació interior amb nosaltres mateixos. Aquests tres nivells de la pèrdua de la relacionalitat, en conjugar-se, revelen la pèrdua de la relació de l’ésser humà amb la seva cosmologia, una relació en la qual el subjecte ja no és el centre del món, sinó que se sap arrelat i pertanyent a una comunitat i a una memòria, a una natura que l’alimenta, que l’abriga i que el precedeix, i a una espiritualitat que l’enllaça i li dóna plena consciència d’una vida interior en relació amb la memòria comunal i la natura que el precedeixen.

L’individu consumidor, model d’allò humà en la modernitat capitalista, és el subjecte desarrelat que ha perdut el nosaltres, la relació viva amb el món i que sobreviu en la superfície del desig, sense interioritat i sense cosmologia.

Vist així, l’alliberament és la lluita per dignificar el viure en relació.

 

ROLANDO VÁZQUEZ

Mèxic