Aina Argueta

Quan es parla de colonització generalment es pensa en ocupació de territoris i domini. La realitat és que les conseqüències de la colonització són  presents en el dia a dia de moltes societats, encara que des d'una visió eurocentrista  es digui que s'ha descolonitzat o tot quedi en el passat. La postcolonització o neocolonització són l conseqüències que trobem  actualment en tots els àmbits de la vida, entre ells, l'aspecte físic.

La bellesa i la importància que li donem marquen de sobre manera les nostres relacions socials. Ara ja fa un temps es comença a parlar de "pretty privilege", que es traduiria com el privilegi dels guapos. Explicar que la gent més atractiva per la societat té més facilitats sembla una obvietat. Però a més d'això, ens trobem que la concepció de bellesa està marcada per uns criteris colonialistes blancs. No és casualitat que el guapo i la guapa sempre acabin sent persones amb trets físics molt semblants.

Durant molt temps tot el que no ha entrat dintre de la concepció blanca i occidental de la bellesa ha estat directament lleig. Trets ètnics distintius com el cabell afro, els nassos grans i punxeguts o els llavis gruixuts es consideraven desafortunats i, per tant, condicions de les quals era millor desfer-se. Arran d'això, moltes persones racialitzades van començar a allisar-se al cabell o d'altres s'operaven el seu nas ètnic per un de més caucàsic. A l'Àsia més oriental es van començar a popularitzar unes operacions estètiques per fer-se doble parpella, ja que genèticament la majoria de la població en té una simple. És casualitat que la doble parpella sigui una característica natural dels ulls occidentals? En aquesta regió també són comunes les cremes de sol blanquejants, que aporten una capa blanca a la pell. Un rebuig al color natural de la pell que sembla seguir, un altre cop, una lògica colonialista.

Aquestes pràctiques són el símptoma d'una gran necessitat de la  a humanitat: voler ser acceptat i estimat: voler ser acceptat i estimat. Entrar en els cànons de bellesa establerts dona validació instantània. D'aquesta forma, la indústria de la bellesa es nodreix de les inseguretats de les persones, en especial de les dones. Tot i això, no es pot ignorar que un sector de la població sempre ha estat més lluny d'assolir-los que un altre.

La base de maquillatge més fosca en la gran majoria de marques és més aviat marró fosc i no negre. "No soc guapa, ni em deixen ser-ho", es podria arribar a plantejar algú. D'aquesta forma, ens topem amb tot un sistema que exclou a les persones racialitzades de sentir-se guapes.

Una altra manifestació d'aquesta cultura colonialista és l'exotisme per les persones no blanques. Aquest seria el cas del cabell afro que si no és vist com a lleig i brut, és vist com una atracció de circ. "Puc tocar-lo?" pregunten moltes persones. Com si fos un animalet exòtic que veuen al zoo. El cabell afro és un tipus de cabell que es cuida de forma diferent. Les trenes o les rastes són pentinats funcionals inventats per poder cuidar-lo bé. Encara que en molts contextos blancs es continuen veient com pentinats poc seriosos o informals. L'acceptació de tots els trets característics de les persones racialitzades passa per normalitzar-los.

Potser ningú hauria de buscar ser atractiu. Diran alguns. Però quan un sistema que t’exclou constantment, es genera una relació d'amor-odi. Lluites en contra, però agraeixes que finalment t'accepti. I és que encara que l'espectre de la bellesa s'hagi obert més i moltes persones s'hagin empoderat reivindicant els seus trets ètnics, l'eix d'opressió no ha desaparegut. Un sistema no pot determinar quins cossos, quins trets, quines característiques són atractives. Hi ha colonialisme quan considerem que a un nadó li ha tocat un nas lleig, alhora que hi ha quan veiem informalitat en unes trenes africanes. Descolonitzar la nostra ment és el primer pas per poder descolonitzar el món i la vida.