Lucas Vázquez

Al planeta actualment se li han extret de la natura de manera desmesurada gairebé tots els elements químics fins gairebé el seu esgotament, prova d’això és que a l’indi li queden uns 20 anys. Davant d’això la mineria urbana, entesa com aquella que s’extreu dels abocadors i no pas dels entorns naturals, neix com una nova alternativa que planteja solucions a diversos problemes, no només ambientals sinó també socioculturals i que podria impactar significativament en el desenvolupament sostenible. Una mostra en seria que el 37% de l’alumini i el 40% de l’acer consumit a Europa no provenen de cap mina sinó de material reciclat.

            Colòmbia ocupa el primer lloc en espècies d’aus i orquídies, és el segon del món en riquesa de plantes, amfibis, papallones i peixos d’aigua dolça; som el tercer país amb un major nombre d’espècies de palmes i rèptils, a més d’ocupar el quart lloc pel que fa a mamífers. Això no obstant, la política nacional no ha enfocat els seus esforços en explotar aquest capital natural. Ben al contrari, s’ha enfocat en la mineria com un dels principals motors de creixement econòmic del país. Però aquest enfocament no ha tingut un maneig adequat i aquesta conjuntura ha generat diversos problemes.

            Les activitats mineres representen el 2% del PIB i la seva contribució equival a menys del 0,8% del pressupost nacional. L’increment de l’explotació minera ha transformat les condicions globals d’extracció i comercialització de les matèries explotades que, a més, evadeixen regulacions ambientals, socials i tributàries del país. Les conseqüències d’això han comportat el desenvolupament de vincles amb tota mena de crim organitzat com el narcotràfic, que vulneren els drets de les comunitats i la població, principalment ètniques i rurals.

            Els experts afirmen que les polítiques governamentals dirigides a la ràpida expansió de l’extracció de recursos naturals a través de la inversió estrangera directa (IED) estan en conflicte amb les polítiques en matèria de protecció d’àrees ecològicament sensibles, vulnerant constantment els drets de camperols, pobles indígenes i afrocolombians, que estan en àrees de restitució de terres i d’espais d’ús agrícola.

            Tot i que semblaria positiva la ràpida expansió de la indústria minera gràcies a la inversió europea a Colòmbia, sumada a la participació activa en la determinació dels principis rectors sobre empreses i drets humans davant l’ONU per part del Regne Unit (RU), tanmateix, al revisar detingudament aquesta política extractiva ens trobem que ha estat promoguda en el context d’un conflicte intern. Prop del 70% de la mineria a Colòmbia és il·legal i per això el govern nacional ha posat en marxa la llei de justícia transnacional, per restaurar aproximadament 2,2 milions d’hectàrees de les gairebé 6,6 milions que han usurpat o bé abandonat les persones degut al conflicte. El problema greu és que l’aparent benefici que porta «convertir Colòmbia en un país miner» s’està duent a terme abans de la restitució de terres, cosa que va en el sentit contrari al de garantir a la població que els siguin retornades les seves terres.

            Els interessos econòmics de la mineria repercuteixen directament en el conflicte. El document afirma que les zones estan militaritzades i paramilitaritzades i que la força pública protegeix la inversió privada i els paramilitars eviten la protesta social i pressionen el desplaçament. El codi de mines va topant amb una sèrie de polítiques nacionals entre les que hi ha les proteccions constitucionals conferides als pobles indígenes i les garanties per al medi ambient, posant en risc prop de 100 grups indígenes.

            Això no obstant, per a l’explotació minera es van atorgar condicions més favorables a les empreses multinacionals sense posar en marxa cap mecanisme de governabilitat sòlid per a la protecció de drets, l’empar d’àrees ecològicament sensibles i la recaptació d’ingressos.

            Prop del 14% dels municipis del país són fortament impactats per l’extracció il·legal, destacant els departaments d’Antioquia, Choco, Nariño, Valle del Cauca, Cauca, Bolívar, Putumayo, Amazonas i Vichada. Els miners han tractat de legalitzar la seva activitat, però els requisits exigits són pràcticament impossibles de complir. Així mateix, en la majoria dels casos el territori ja ha sigut donat en concessió als miners que subsisteixen de l’activitat i no se’ls ofereixen alternatives de sosteniment que els permetin canviar d’activitat garantint-los una vida digna i els seus drets al treball i de seguretat alimentària.  

            Un dels casos preocupants és el de COCOMOPOCA, al Chocó, el qual està format per 43 comunitats negres amb el control de les terres ancestrals i un alt percentatge de biodiversitat natural. Després d’adquirir el títol sobre les seves terres van ser desplaçats forçadament, amenaçats i van patir assassinats massius.

            A més de l’anterior també existeix la mineria informal i artesana a petita escala. Aquesta mineria es fa en una escala antitècnica que no convé al territori, sobretot als llocs d’una fragilitat ambiental molt alta, atès que ens trobem que la mineria es converteix en la causa de molts conflictes socials, ecològics, econòmics i culturals.

            Per la seva part, el codi penal indica a l’article 338 que la mineria il·legal serà delicte. Malgrat que la norma és altament exigent per a la mineria il·legal, s’han estipulat acords dins del marc legal de la mineria on no necessàriament es garanteixen pràctiques ètiques respecte d’algunes empreses multinacionals, que paguen menys del que deurien als seus treballadors. A més de l’evasió fiscal fent-les passar per mineria de petita escala. Segons xifres de l’Agència Nacional Minera (ANM) els minerals més extrets de Colòmbia són el carbó, l’or, la plata, el platí, les maragdes, el coure, el níquel, el guix, la roca fosfòrica i el sofre.

            Per tant, la minera urbana sorgeix com una nova alternativa degut a que en els abocadors urbans s’hi poden trobar metalls i minerals valuosos molt més concentrats que no pas en una mina natural. Tanmateix el present article vol anar més enllà i incitar a que cada individu des de casa seva aporti a aquesta problemàtica. Si a això hi sumem una deguda separació en origen, és a dir que les llars dipositin els seus residus electrònics de manera adequada, podem optimitzar l’extracció d’aquests elements que actualment escassegen. Per exemple, un mòbil actual posseeix un cicle de renovació de 18 mesos i ens permet extreure fins a 50 elements diferents amb una reutilització del 90%, un dels més alts juntament amb els ordinadors portàtils que és del 93%.

            Així doncs, no hem d’abaixar la guàrdia en contra de l’extractivisme. Però hi hem de sumar el generar noves alternatives com la mineria urbana i una bona separació en origen d’aparells electrònics.