ANÀLISI DE CONJUNTURA DE LA SITUACIÓ DE LA DONA

Carlos Gradín

---

En les darreres dues dècades s’ha produït un increment de l’esperança de vida de la dona en nou anys; ha passat de 54 anys el 1970 a 63 el 1992, un 20% més que el corresponent als homes. S’han reduït en un terç les taxes de fecunditat, i les taxes d’alfabetització de dones adultes i l’escolarització de les nenes s’han incrementat notablement (respectivament van passar d’un 54 a un 74%, i d’un 67 a un 86%): s’ha reduït la distància respecte de les taxes masculines sempre més elevades. No obstant això:

1.Cap país no tracta les seves dones també com els homes. De fet, tan sols unes poques societats han aconseguit un considerable avanç respecte de la igualtat d’ambdós sexes.

2.La igualtat en la condició dels dos sexes no depèn del nivell d’ingressos reals. La Xina, amb una cinquena part de l’ingrés de l’Aràbia Saudita, tracta la dona d’una faisó sensiblement superior. Tailàndia es troba per damunt de l’Estat espanyol. Per bé que té la meitat del seu ingrés real.

3.En els dos darrers decennis s’han aconseguit avenços apreciables, encara que queda molt per fer. En els últims 20 anys cap país no ha retrocedit en el camí cap a una major igualtat a més nivells de capacitat.

Malgrat això, persisteixen importants desigualtats. Entre els 900 milions d’analfabets del món, dues terceres parts són dones. En algunes societats pobres hi ha percepció que els nens estan més ben alimentats que les nenes. Així, a l’Amèrica Llatina i el Carib, mentre la taxa de nens amb pes inferior al normal és del 17%, la de les nenes ateny el 31%.

Oportunitats econòmiques

En aquest terreny els avenços han estat molt menors. La pobresa té cara de dona. El 70% dels 1.300 milions de pobres que s’estima que hi ha en el món són dones. En aquest procés coincideixen les societats més agràries amb les més industrialitzades. Si als EUA l’any 1960 ls dones representaven el 40% dels pobres, l’any 1980 passaren a representar el 62%. En aquest país, més de la meitat de les llars menades per dones engreixen les bosses de la pobresa.

La raó de tot això és el menor accés de la dona al mercat laboral i la seva discriminació per un salari mitjà menor. La participació femenina en la població activa era l’any 1990 de tan sols el 39,5% davant d’un 58% de masculina. A més, és sabut que davant la crisi econòmica són les dones les que més sofreixen la desocupació.

Aquesta discriminació té diverses facetes. En el sector agrícola, en què la dona sempre ha tingut un paper fonamental, encara són molts els països en què aquesta es troba amb dificultat per accedir a la titularitat de la terra. Accés del qual majoritàriament ha estat exclosa en les reformes agràries d’El Salvador, Hondures, Mèxic i Nicaragua, en què no van passar de representar entre el 4 i el 25% dels títols de propietat. A Kenya, una dona només pot accedir a la propietat de la terra si té marit o fills vius.

Directament relacionat amb això, les dones són marginades sistemàticament del mercat de crèdit, en no tenir ingressos estables ni títols de propietat. Així, en molts països de l’Àfrica en què representen el 60% del total de producció d’aliments no reben ni el 10% dels crèdits als petits agricultors i l’1% del total agrícola. Les dones estan sobre-representades en el sector econòmic informal, en què les condicions laborals són pitjors. Així, a Lima, durant els anys vuitanta, el 80% de les dones econòmicament actives treballen en aquest sector.

La seva situació excepcionalment dèbil les fa molt més vulnerables que els homes a les temudes polítiques d’ajustament estructural, com mostra el cas mexicà, en què l’enorme pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors mexicans durant el període d’ajustaments entre 1984 i 1992 afectà en gran mesura les dones, que van veure com els seus ingressos queien del 71 al 66% dels ingressos masculins, els quals, al seu torn, sofrien considerable disminució. De la mateixa manera, són les que normalment sofreixen els retalls en subsidis, ajuda alimentària, etc. A Harare, capital de Zimbawe, es duplicà en dos anys el nombre de dones que moriren en el part després d’un programa d’ajustament que incidia especialment en les despeses de salut.

Participació política

El món polític no és sinó un reflex fidel i causa, alhora, de la situació d’exclusió patida per les dones. Sent més de la meitat de la població, solament un de cada deu escons dels parlaments del món són ocupats per una dona. Però la seva participació en els gabinets dels governs nacionals és encara menor, un sis per cent. Només, Suècia o Finlàndia atenyen taxes de participació superiors al quaranta per cert en els gabinets ministerials. El 1995 Suècia oferí al món el primer gabinet de la història amb un cinquanta per cent de dones. Un 30% és necessari perquè les dones exerceixen una influència real sobre els processos polítics. Quant als parlaments, només quatre països, tots nòrdics, superen aquesta taxa: Finlàndia (34%) i Noruega (39%), Suècia (34%) i Dinamarca (33%). En el cantó oposat, els països àrabs a penes si arriben al 4%. Però no necessàriament són els països rics els que presenten una situació millor. Països en desenvolupament com sud-Àfrica, Cuba, la Xina i la República Popular de Corea atorguen participacions superiors al 20%. Països relativament rics com Grècia, Kuwait, Corea del Sud i Singapur estan en el 5% o menys. Afortunadament, la representació de la dona en l’administració local sol ser major que en l’estatal.

Però el problema polític de les dones no és tan sols la seva menor taxa de participació sinó que es reforça amb la persistència de desigualtat en el tracta donat per les legislacions. No és causal que 47 països membres de l’ONU no firmaren o no varen ratificar la Convenció sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona. Altres 43 ho feren amb reserves. Aquestes discriminacions afecten fonamentalment aspectes lligats a l’adquisició de nacionalitat per part d’estrangers casats amb una ciutadana nacional, en països de l’Àsia accidental i l’Àfrica septentrional; a l’administració de béns, en persistir la tutela del marit, a Xile i alguns països del sud de l’Àfrica; al dret dels esposos a restringir el treball de la dona, a Bolívia, Guatemala i Síria; al dret a viatjar, atès que per obtenir un passaport les dones requereixen consentiment del marit en alguns països àrabs; i a la violència que pateix la dona, atès que en gran part de l’Amèrica Llatina la llei exonera el marit que assassina la seva dona si aquesta és descoberta en adulteri flagrant, juntament amb l’escassa protecció davants les violacions, els maltractaments, etc.

El repte: aconseguir la igualtat

Les principals mesures proposades per l’informe del PNUD:

Mobilitzar esforços estatals i internacionals per aconseguir la igualtat jurídica en els pròxims deu anys. Destaca la proposta de crear una organització no governamental, internacional (World Women’s Watch) que vigili els avenços i els esculls en el camí cap a la igualtat en cadascun dels països, com passa amb els drets humans.

Replantejar arranjaments econòmics i institucions a fi que la dona tingui les mateixes opcions laborals que l’home. Facilitar la participació de l’home en les tasques de la llar, flexibilitzar els horaris laborals per facilitar la compatibilitat entre la feina fora de casa i cura dels fills, tal com comença a aplicar a Suècia, alemanya o el Japó. Afavorir fiscalment el treball a jornada parcial, canviar la legislació sobre herències, divorci i propietat per facilitar l’accés de la dona a la propietat...

Promoure, mitjançant programes bàsics, l’educació femenina universal, els millors serveis de salut genèsica i l’augment del crèdit a la dona. Aquestes representen tres barreres fonamentals a les quals s’enfronten les dones per accedir igualitàriament a les oportunitats i als beneficis del desenvolupament i només una acció política decidida pot eliminar-les. Això és més factible del que pugui semblar. Per exemple, garantir la matriculació universal de les nenes a primària i secundaria durant els pròxims 15 anys necessita una inversió d’entre 5 i 6 mil milions de dòlars anuals. Tenint en compte la gran rendibilitat social d’aquesta inversió en tots els àmbits no hi ha dubte de fins a quin punt és urgent.

Afavorir l’accés de tots, però especialment de les dones a les oportunitats econòmiques i polítiques, d’acord amb el que es va establir a la Cimera de Copenhaguen sobre Desenvolupament Social, dedicant el 20% dels pressupostos dels països en desenvolupament i el mateix percentatge dels pressupostos d’ajuda dels països desenvolupats per satisfer les necessitats bàsiques.

L’avenç cap a l’equiparació plena dels sexes es troba al nostre abast, però requereix una forta voluntat de superar els obstacles existents.