ANÀLISI DE CONJUNTURA DE LA SOLIDARITAT INTERNACIONAL

Sergio Ferrari

---

Quan el poder “confón”...

El defalliment, quan no eren els dubtes, i la inèrcia, quan no era l’autocensura, han confiscat en aquest darrer lustre part de les energies del moviment solidari que, construït entorn de Vietnam, Xile i l’Argentina, s’havia ampliat fins a l’infinit anys més endavant gràcies a Centramèrica.

Després de la crisi del socialisme real, a la fi dels vuitanta, la derrota electoral sandinista, tot just començada la dècada actual, i la completa sortida negociada d’El Salvador, la solidaritat internacional Nord-Sud, des de feia anys focalitzada particularment en Llatinoamèrica, va trontollar pel tobogan de la desorientació.

En aquesta rebolcada ideològica, les mateixes divisions internes de les forces progressistes centramericanes varen tenir-hi part de la responsabilitat. Havien perfilat una solidaritat verticalitzada, com a reflex de les pròpies concepcions internes, i no era fàcil, a milers de quilòmetres de distància, recrear, des del buit, d’un dia a l’altre, tota la frescor política necessària per respondre als nous temps.

Quasi alhora, el Nord occidental triomfant va començar a metrallar amb nous valors de poder. L’ofensiva que va acompanyar i sostenir el món unipolar, la mundialització i l’ajustament neoliberal no va oblidar res.

Davant del replegament del moviment de solidaritat internacional, també en aquesta esfera el sistema va intentar distorsionar les dinàmiques. De sobte, i com per art de màgia, es va intentar de convertir la “intervenció humanitària” estrenada a Somàlia en la nova forma oficial i acceptada d’exercitar la solidaritat. Intent perillós de buidar de contingut una de les escasses expressions de la convivència planetària autèntica.

Maniobra no aconseguida de substituir l’amistat i el compromís horitzontal entre els pobles per una raquítica concepció assistencialista que no va dubtar a recórrer a la repressió quan els “assistits” van decidir continuar revoltant-se. En poc temps es van provar els límits d’aquest assaig-proveta que pretenia confondre en la retòrica solidaritat amb intervencionisme.

Signes dels “nous” temps

El caràcter cada vegada més polaritzant, elitista i asolidari del model mundial actual no deixa respirar la mateixa quotidianitat del Nord i denuncia les grans fissures de la seva proposta.

En els mateixos països desenvolupats augmenta l’atur; s’evidencia la caiguda abrupta de la qualitat de vida i es constata el retrocés en moltes de les àrees socials més sensible, intocables històricament. La protesta i també l’explosió –com a França a la fi del 95- es comencen a perfilar amb certa vehemència com a vehicle d’insatisfacció creixent.

L’antic Est europeu, insatisfet per les promeses no saldades, recupera les ganes de pensar sense autocensura, i revalora amb distància crítica certs èxits del passat. El nou protagonisme de forces progressistes en molts d’aquests països, només passats cinc anys de la caiguda del mur, no deixa d’afegir un condiment sorprenent.

Alhora, del Sud compromès arriben senyals reactualitzats que indiquen que en aquell bocí de planeta el concepte de rendició no encaixa en els diccionaris. En aquest sentit, a fortalesa i l’originalitat mediàtica del zapatisme de Chiapas per irradiar la seva convicció en la utopia –en moments en què pensar diferent era pecat- reanima l’esperança també al nord de l’equador polític.

Per una nova estratègia

Novament es creen condicions per parlar de solidaritat internacional sense por al ridícul. I si bé el moviment que la va protagonitzar durant la dècada passada no acaba de sintetitzar el balanç de les causes que la varen paralitzar en el seu moment, comença a reprendre iniciatives i a recuperar la pràctica.

Així, es perfila una nova-vella-reactualitzada Solidaritat, inferior quantitativament a la d’abans, però que té possibilitats de superar-la qualitativament. Es dóna la conjunció de diversos actors: el residu de l’antiga militància, els grups –sobretot cristians i organitzacions no governamentals progressistes- que han aconseguit sobreviure millor a la crisi (potser per la seva visió no tant ideologitzada i més universalista) i nous actors sorgits d’una joventut en recerca permanent.

I juntament amb aquest ressorgiment, un munt de noves preguntes que, si es responguessin, redefinirien els eixos claus de la Solidaritat estratègica de cara als. XX:

Diferències, matisos i acords entre Solidaritat i Cooperació sigui oficial o no governamental; com i amb qui es poden impulsar en el Nord?; subjectes i interlocutors al Sud; prioritats (forces, sectors productius específics...?); formes d’expressió i materialització; el camí invers i la imprescindible solidaritat Sud-Nord, la del despertar i la utopia...

És a dir, redimensionar en conceptes i formes tota l’aportació cap al Nord pel que fa a reflexió i pràctica que van generant els pobles del Sud, les seves forces progressistes i revolucionàries, com també les respectives societats civils.

Sense anar en detriment de la interlocució necessària Sud-Sud, reforçant una dinàmica encara “tèbia”, però imprescindible davant del desafiament d’humanitzar el planeta i de redreçar-lo cap a una nova racionalitat construïda des de les majories. Davant la globalització de les cúpules i la concentració dels poders econòmics, reforçar totes les formes d’interlocució entre els diversos “suds2 –existents tant al Sud com al Nord del planisferi mundial- es convertirà en un exercici explosiu i renovador.

Si aquestes preguntes i temes adquireixen una importància clau de cara al nou mil•leni, també seran ben significatius els referits als mètodes d’organització, informació i comunicació,

Un element important és l’ampliació i unificació dels eixos de solidaritat, identificant el conjunt de forces que, en qualsevol lloc del planeta, ratifiquin els compromisos contra el neoimperialisme i les expressions polítiques i militars que li són pròpies; a favor d’un desenvolupament integral, humà, sostenible i equitatiu; i que es mostrin proclius a aprofundir la dignitat i els drets humans en el seu contingut més ampli i estratègic.

Reforçant així iniciatives ja en curs, com les “contracimeres del Grup dels Set”, que s’han anat enfortint en els darrers anus encara que assignats en el futur una major presència crítica i també una més veus al Sud. O promovent noves iniciatives, fòrums i instàncies, desburocratitzades i horitzontals que enforteixin la reflexió i l’intercanvi.

En l’àmbit de la comunicació, l’aprofitament màxim dels canals existents per escurçar distàncies... fins fa poc insalvables, es converteixen en una prioritat essencial. Omplir aquestes rutes de contingut i facilitar el diàleg entre els actors dinàmics de la Solidaritat ´s part del desafiament més immediat. Sense complexes i amb la seguretat que una base tecnològica accessible i democratitzada pot ser un punt de partida essencial per a un nou tipus d’informació planetària.

La “revolució de la informació”, amb moltes noves lògiques d’equilibri, continguts, possibilitats i mitjans, es convertirà en un substracte essencial d’una nova consciència planetària.

Reactivant el concepte, vell però actual, que afirma que no hi ha solidaritat conscient sense una informació veraç.

En un futur immediat, una dinàmica intensa d’interlocució. Exercici necessari d’intercanvi i de camins comuns.

Desenvolupant una nova energia per construir sense complexos. Redimible només a partir d’una nova lògica solidària, el planeta és un i únic i caldrà demostra-ho...!

 

Sergio Ferrari

Argentina, Nicaragua, Suïssa