ANÀLISI DE CONJUNTURA DEL DRET DELS POBLES

Julio de Santa Ana

---

Caracterització

La situació mundial es pot caracteritzar ara mateix com una gran contradicció: així com hi ha una clara consciència que la humanitat viu un fort procés de transició en múltiples plans de la realitat, que de moment és administrada per forces clarament conservadores, també es pot constatar que a nivell social i cultural s’afirmen els drets i les responsabilitats dels diversos pobles del món.

O sigui, vivim en un moment de la historia en què predominen poders conservadors, però alhora les forces populars s’esforcen a afirmar la seva dignitat, que per desgràcia sovint no és reconeguda pels agents de dominació.

Antecedents

Val la pena analitzar els termes d’aquesta contradicció. Es pot afirmar que, en termes generals, hi va haver un intent que buscava plasmar i concretar un vast compromís històric entre la fi de la dècada dels 40 i la dels 80. Quan va acabar la guerra de 1939-1945 hi havia involucrat una gran part dels pobles del món. No solament hi havia hagut desenes de milions de morts de la guerra sinó que també les atrocitats comeses per les forces totalitàries foren tals que exigien correctius dràstics. Buscant evitar que aquestes infàmies es reproduïssin, es va establir de manera tàcita un cert tipus de coexistència, tensa i alhora continguda, entre forces progressistes i reaccionàries. Aquest “pacte social” es va començar a desfer durant la segona meitat dels vuitanta. Des de llavors, les tendències conservadores sembla que regeixin els processos històrics que ens correspon de viure.

Nous factors

Aquesta constatació acompanya un altre procés important: s’han introduït les noves tecnologies, sobretot en el cmp de les informacions. Aquestes contribueixen a accelerar les relacions socials, com a mínim, de manera virtual. De moment, el control d’aquestes activitats està a mans dels poders establerts. És veritat que els sectors populars progressistes poden utilitzar aquestes innovacions tecnològiques. No obstant això, és inevitable constatar que no en tenen el control. Qui disposa d’aquest poder és el capital transnacional, que, fent gala d’una arrogància insolent, pretén ignorar la importància de les forces i els processos socials.

Les forces conservadores sembla que diguin: “qui no estigui disposat a pagar el preu necessari per entrar en el sistema que nosaltres controlem en quedarà fira”. És a dir: si no es fan els sacrificis exigits pels poders que controlen la situació, es practica la inhabilitació l’exclusió.

Els exclosos són aquells pobres que perden en dret de ser tinguts en compte. Són innecessaris per al sistema. Per això mateix, els agents que administren el poder sistèmic no es preocupen per assegurar el mínim que els pobres necessiten per subsistir. Podria semblar que no hi ha capacitat per advertir que aquesta irresponsabilitat social de les forces dominants és una expressió clara d’una vexació a la dignitat de la humanitat.

La contradicció

Aquesta faceta de la situació present contrasta fortament amb el desenvolupament de la consciència de grans sectors populars de quins són els seus drets i del fet que ells mateixos no han de ser acceptats només en el pla formal, sinó que sobretot han de ser reconeguts de manera concreta, al nivell material. Els especialistes en drets humans assenyalen que hi ha tres generacions d’aquests drets.

La primera, concretada per mitjà de les grans revolucions burgeses de la darreria del s. XVIII i del s. XIX, és la drets individuals. Es tracta d’aquells drets cívics que afirmen l’imperatiu que l’ésser humà sigui reconegut com a persona, i que tots els individus són iguals davant la llei.

La segona generació de drets humans es va reivindicar amb les revolucions socials del s. XX; es tracta dels drets socioeconòmics. Són drets socials que complementen els drets individuals. Per exemple, el dret a la llibertat de consciència i d’expressió cal que vagi acompanyat del dret dels treballadors a formar associacions que defensin i promoguin els seus interessos.

La tercera generació de drets humans es va començar a plantejar durant la segona meitat d’aquest segle; es tracta dels drets dels pobles a mantenir la integritat de llur cultura, el dret al desenvolupament, a la promoció social, a la terra com a part de la identitat col•lectiva, etc.

Tensions

No sempre es pot harmonitzar aquestes tres generacions de drets. No obstant això, no es pot negar que avui dia són afirmades completament: per homes i dones en tant que individus, alhora que en tant que grups socials i en tant que personalitats col•lectives (pobles, cultures, etc.). Les tensions que es plantegen en aquestes tres generacions de drets es poden formular amb la pregunta següent: com es poden afirmar els processos inclusius, que permeten el reconeixement de persones, categories socials i subjectes col•lectius?

Aquesta és una pregunta cabdal, especialment si tenim en compte les tendències dominants a què hem fet referència prèviament, que posen en marxa inexorablement mecanismes d’exclusió social.

Quan s’intenta defensar i complir els drets humans, l’impuls que motiva les persones, les classes i els altres grups socials i també els subjectes col•lectius a actuar en aquest sentit s’ha de traduir en el fet de crear formalitats, instàncies i imperatius socials que tenen la força d’una llei. Això indica que una de les metes per les quals cal treballar en aquest nostre temps consisteix en una tasca que sigui capaç de traduir l’impuls (subjectiu, motivacional) en el pla institucional. Això no es fa sense esforç, sense lluita.

Què es pot fer?

Quines han de ser les orientacions d’aquests impulsos humans? Per dir-ho breument, es tracta de lluitar per una reforma cultural i moral en la vida dels pobles. Una reforma que permeti reforçar, donar poder als humils, posant límits a l’arrogància dels poderosos. En aquest sentit, hi ha tres elements que, necessàriament, donaran substància a aquesta reforma.

Primer, cal que s’afirmin algunes conviccions no negociables. Entre aquestes assenyalem: l’imperatiu que es reconegui els drets humans de les tres generacions. Per exemple, els drets de l’individu s’acompanyen del reconeixement del dret a la identitat cultural i a la deferència.

Una altra convicció no negociable: la necessitat d’un nou pacte social per acabar amb la pràctica de l’exclusió. Es tracta d’una justícia fonamental, que la racionalitat econòmica ni la lògica política no poden ignorar. Això porta a plantejar la necessitat de disminuir les pràctiques de violència: una ètica del do de si ha de prevaldre sobre una moral sacrificial (sobretot quan es tracta d’un sacrifici dels altres). Això porta també a procurar corregir les tendències instrumentals que prevalen en la cultura de les classes dominants.

Segon, aquesta ètica de conviccions no negociables ha de ser respectuosa amb l’altre. El dret a la diferència ha de ser respectat. Si això no es dóna, no es podrà plasmar un diàleg entre cultures, tan necessari per evitar la pràctica de l’exclusió. Respectar l’altre significa, entre altres coses, deixar de pensar que hi ha cultures que són superiors a les altres. Cal que sortim del reclam de la modernitat per imposar un pensament únic, que en realitat significa imposar la raó instrumental moderna com l’única vàlida, cap a un diàleg universal de cultures en igualtat.

Tercer, que quan es tracta de drets, aquests no són tan sols humans. Són els drets de la vida, do de Déu.

La lluita pels drets humans evidencia que aquests no s’han definit una sola vegada per sempre. Tal com passa amb la vida, que està es procés, en evolució, així també ho estan els drets que ens corresponen.