ANÀLISI DE CONJUNTURA DELS MITJANS DE (IN)COMUNICACIÓ

Eduardo Galeano

---

El món d’aquest final de segle, que funciona per a pocs i en contra de molts, està fortament marcat per una doble paradoxa. Primera: l’economia mundial necessita un mercat de consum en perpètua expansió, per tal que no s’esfondrin les seves taxes de guanys, però que al mateix temps necessita, per la mateixa raó, braços que treballin a baix preu en els països del sud i de l’est del planeta.

Segona paradoxa, filla de la primera: el nord del món dicta ordres de consum cada vegada més imperioses, dirigides al sud i a l’est, per tal de multiplicar els consumidors, però que en més gran mesura multiplica els delinqüents. La societat de consum emet missatges de mort.

La vareta màgica dels emprèstits, el deute extern que s’engreixa fins explotar, permet embotir de noves coses inútils a la minoria consumidora, i la televisió s’encarrega de convertir en necessitats reals les demandes artificials que el nord inventa sense pausa i que projecta exitosament sobre el món.

Ara estem tots obligats a comprar passatge en el creuer de la modernització; però s’esdevé que en les aigües del marcat abunden més els nàufrags que els navegants. Per aquell qui sàpiga quants milions de joves llatinoamericans condemnats a l’atur o a sous de fam, la publicitat no estimula a la demanda, sinó a la violència. Els anuncis proclamen que el que no té no és: qui no té automòbil o sabates de marca no és ningú, escombraries; i així la cultura del consum dicta classes per al multitudinari alumnat de l’Escola del Crim. Creien les ciutats i, en aquestes, i més que aquestes, creixen els delictes.

La injustícia, inqüestionada

El codi moral d’aquest final de segle no condemna la injustícia sinó el fracàs.

Recentment, Robert McNamara, que fou un dels responsables de la guerra del Vietnam, escrigué un llarg penediment públic. En el seu llibre In retrospect (Times Books, 1995), reconeix que aquesta guerra fou un error. Però aquesta guerra causà la mort de tres milions de vietnamites i de 58.000 nord-americans, fou un error perquè no es podia guanyar, i no pel fet de ser injusta. El pecat rau en la derrota, no en la injustícia.

Segons McNamara, el govern dels EUA ja disposava el 1965 d’aclaparadores evidències que demostraven la impossibilitat de la victòria de les seves forces invasores, però va continuar actuant com si la victòria fos possible. El fet que aquestes forces invasores estiguessin aniquilant un poble, i arrasant-ne la terra, per tal d’imposar al Vietnam un govern que el Vietnam no volia, és inqüestionat.

En un sistema de recompenses i càstigs que concep la vida com una carrega sense pietat entre uns pocs guanyadors i molts perdedors, la derrota és l’únic pecat que no té perdó.

Ordre biològic, potser zoològic

Amb la violència s’esdevé el mateix que amb la pobresa. Al sud del planeta, on habiten els perdedors, la violència rarament apareix com un resultat de la injustícia. La violència quasi sempre s’exhibeix com el fruit de la mala conducta dels éssers de tercera classe que habiten en l’anomenat Tercer Món, condemnats a la violència perquè aquesta els és connatural: la violència correspon, com la pobresa, a l’ordre natura, a l’ordre biològic o potser zoològic d’un submón que és així perquè així ha estat i continuarà essent.

Un bany de sang ignorat

Al mateix temps que McNamara publicava el seu llibre, esclatà un escàndol que tingué repercussió en l’opinió pública nord-americana i mundial. Un coronel de l’exèrcit de Guatemala, que era a més funcionari de la CIA, fou acusat de l’assassinat d’un ciutadà dels EUA i de la tortura i la mort del marit d’una ciutadana dels EUA. Els mitjans de comunicació varen difondre una abundant informació sobre el cas, donaren poca importància al fet que la CIA hagués finançat i financés assassins i posés i tragués governs a Guatemala des que al 1954 organitzà, amb el vist-i-plau del general Eisenhower, el cap d’estat que va abatre el govern democràtic de Jacobo Arbenz. El president Clinton encarregà una investigació oficial sobres les responsabilitats de la CIA en els dos casos denunciats, però no féu investigar la responsabilitat de la CIA, i d’altres òrgans del seu govern, en la llarga i sistemàtica carnisseria que ha costat la vida a almenys cent mil guatemalencs, majoritàriament indígenes.

El bany de sang de Guatemala que sempre ha estat considerat natural i que gairebé mai no ha cridat l’atenció dels mitjans de comunicació que fabriquen l’opinió pública, va adquirir així una rellevància sobtada. Això va servir a la causa dels drets humans de Guatemala, que per una vegada no ressonà al buit, però també confirmà la discriminació racista que impera en la desinformació mundial.

En el mateix sentit, no resulta casual que el crim d’Oswaldo Letelier, una excepció a la norma d’impunitat a Xile, hagi desembocat en la condemna a presó de dues altes figures de la dictadura del general Pinochet. Letelier fou assassinat amb la seva secretària nord-americana, a la ciutat de Washington, que és com dir el centre del món. El seu cas va commoure els mitjans polítics i periodístics dels EUA, fet que li donà transcendència internacional i contribuí a l’eficàcia del treball dels militants de la causa de la justícia, que com a mínim per una vegada no foren decebuts.

Cal preguntar-se què hauria succeït si Letelier hagués caigut en alguna ciutat llatinoamericana, com esdevingué amb el general xilè Carlos Prats, impunement assassinat amb la seva esposa, també xilena, a Buenos Aires, el 1974.

Un mirall amb parany

Els amos de la informació en els temps de la informàtica anomenen comunicació el monòleg del poder. La universal llibertat d’expressió consisteix en el fet que els suburbis del món tenen el dret d’obeir les ordres que el centre imposa. La clientela de la indústria cultural no té fronteres de dimensió mundial, on s’exerceix el control social a escala planetària.

Aquest és el mirall amb parany que ensenya als nens llatinoamericans a mirar-se a si mateixos amb els ulls que els menyspreen, i els adoctrina per acceptar com a destí la realitat que els humilia. Segons dades de la UNESCO, les hores de televisió dupliquen les hores d’escola en la vida dels nens llatinoamericans. Això diu la mitjana.

Però, en quants casos les hores de televisió són les hores d’escola? L’educació pública ha estat la més castigada per la desintegració de l’Estat a l’Amèrica Llatina. La salut pública i l’educació han estat desmantellades per l’huracà del neoliberalisme. Actualment, l’educació és, més que mai, el privilegi d’aquells que la poden pagar: de la resta se n’ocupa la televisió.

L’avassalladora escomesa d’aquesta incomunicació no fa sinó destacar la dimensió del desafiament que afrontem, en la lluita desigual però més que mai necessària, ara que la moda del final de segle ens exigeix dissuadir-nos de l’esperança com si aquesta fos un cavall cansat.