ANÀLISI DE CONJUNTURA DE L’ESTRATÈGIA REVOLUCIONÀRIA

Jordi Corominas

---

Per a molts, la revolució va quedant confinada al discurs d’uns quants militants passats de moda. Si no de mal gust, sí que els sembla almenys fora de lloc parlar de revolució en els cercles polítics i intel•lectuals.

Però malauradament la revolució és cada cop menys una qüestió d’estètica o de literatura. Si alguna cosa ens ensenya l’experiència històrica del nostre Continent en aquest darrer segle és que la força revolucionària no arrenca de les idees ni és primàriament una qüestió de valors. A l’Amèrica Llatina l’origen i la justificació última de les revolucions i els moviments guerrillers, des de Tupac Amaru fins al moviment zapatista, ha estat la injustícia, l’empobriment i l’exclusió de grans sectors de la població.

Més necessària que mai

Si ens atenem als fets, avui la revolució és més necessària que ahir. Després de la fi de la guerra freda l’abisme de la desigualtat a l’Amèrica Llatina i el món ha augmentat de manera esgarrifosa. No cal citar intel•lectuals d’esquerra ni les darreres estadístiques d’un informe terrorífic; les dades són acceptades per tot el ventall de tendències polítiques.

La necessitat de canvis estructurals (revolucionaris) i no de simples “reformes” s’està descobrint com la condició per a la supervivència de la humanitat, fins i tot de les minories opulentes del planeta.

Avui ens adonem que el problema ja no és –com semblava fa unes dècades- un problema (només) de justícia i de distribució. Avui una revolució socialista d’abast mundial que distribuís i fes justícia però no transformés radicalment les formes de vida i la civilització actual, seria insuficient. Fins i tot “l’extermini dels pobres” sense transformacions radicals en els modes de producció i les formes de vida, tan sols serviria per a perllongar l’agonia del món ric. La justificació de la revolució esdevé cada cop més metafísica, més elemental; per tal que els éssers humans del planeta puguem simplement sobreviure (menjar, beure, respirar...) fan falta amb urgència canvis estructurals.

Feblesa estratègica

Es podria pensar que la revolució és tan necessària com es vulgui, però que també sembla més impossible que mai. Cal concedir que les possibilitats de millora per a les grans majories del planeta han disminuït respecte a tan sols fa deu anys. Si l’al•licient i la força dels moviments revolucionaris va ser sempre entreveure un camí factible d’alliberament col•lectiu, avui la seva feblesa residiria en el fet de mantenir una utopia magnífica sense perspectives de realització.

En aquest segle que tanquem l’estratègia alliberadora va consistir bàsicament a intentar conquerir el poder de l’Estat per mitjà d’una guerrilla amb suport popular i aliar-se després amb el bloc de l’Est, com la manera més curta i eficaç per a treure de la marginació i la misèria les grans majories. La impossibilitat d’aquesta estratègia avui fa que la crisi dels moviments i els partits revolucionaris sigui més radical que una simple derrota...

Però la fi d’un camí no és la fi de tots els camins. Així semblen entendre-ho les noves tendències emergents de l’esquerra revolucionària llatinoamericana.

Tendència reformista

El Movimiento de Renovación Sandinista de Sergio Ramírez, Joaquín Villalobos a El Salvador, les reflexions de Jorge Castañeda en el seu llibre La utopia desarmada, etc., exemplifiquen la tendència reformista. Consideren tan difícil la possibilitat de canvis estructurals, que pretendre constituir moviments revolucionaris els sembla més immobilista que res. Segons ells l’esquerra ha d’optar sense complexos pels agents econòmics capaços de crear riquesa, i no tant per les classes més febles (aturats, marginats); i no ha de plantejar-se substituir el capitalisme, sinó temperar-lo per mitjà de polítiques socials redistributives a l’estil de les socialdemocràcies europees.

La principal força d’aquesta tendència resideix en el fet que és possible que algun país pugui oferir alguns avantatges comparatius al conjunt de la població si aconsegueix d’inserir-se adequadament en el mercat mundial. La seva principal debilitat és que avui tampoc n’hi ha prou amb reformes del capitalisme per tal de satisfer les necessitats mínimes de la majoria dels éssers humans.

Tendència ortodoxa

La tendència ortodoxa, l’encara el castrisme i el nucli dur de les antigues guerrilles. Aquesta tendència pretén separar totalment el marxisme de la crisi del socialisme real. Avui es tractaria de mantenir fonamentalment els mateixos principis i estratègies, amb l’esperança que arribi al poder l’esquerra revolucionària en un estat important (per exemple a l’ex Unió Soviètica); o bé que es puguin sumar les forces de diferents estats. Es suposa encara que el partit revolucionari ha de liderar i conduir les organitzacions de base. Aquesta avantguarda la constitueixen precisament les persones conscients que la revolució és inevitable per una espècie de lògica dialèctica inherent al dinamisme de la història.

La seva força principal són els mateixos exclosos, la seva disposició a les mobilitzacions populars, i la seva oposició sense embuts al sistema vigent. La seva principal debilitat són les seves “protestes sense propostes”, sense alternativa real a curt i mitjà termini, com també la pervivència de massa dogmes i metafísiques que inhibeixen el debat seriós, les anàlisis profundes i la revisió de les categories i els esquemes mentals en ús.

Tendència civil i popular

Es manifesta en moviments feministes, el zapatises, sectors importants de partits d’esquerra tradicionals, moviments cristians de base, organitzacions populars, ONG crítiques amb el sistema, etc. Parteix de la constatació que avui, més enllà dels Estats i la diversitat cultural, estem conformant ja una única societat mundial. En el sistema d’aquesta societat la riquesa i el benestar econòmic d’una minoria implica la misèria i la marginació de la majoria de la humanitat. Per tal que una part del món pugui tenir cotxe, frigorífic, vacances i un salari digne, és imprescindible que una altra part amb prou feines pugui sobreviure. Si abans l’explotació era un element fonamental del sistema, avui, quan ser explotat és un privilegi, és molt més decisiva la marginació.

Des d’aquesta perspectiva, la revolució per a ser-ho ha d’afectar l’estructura del mateix sistema mundial; el que és més decisiu d’aquest sistema. Si deixa intacta la marginació de les grans majories del món no deixarà de ser simple reformisme. Això significa que una simple i banal reforma democràtica d’una institució mundial poderosa (BM, FMI...) pot tenir conseqüències revolucionàries i, en canvi, la millor de les revolucions pensables en un estat afectaria ben poc el sistema mundial.

Aquesta tendència es pren molt seriosament l’amenaça i els límits ecològics del planeta i la importància decisiva de les nostres accions quotidianes. L’única solució a la “paradoxa dels xinesos” (si cada xinès –1300 milions- tingués una moto no podríem respirar, la qual cosa és certa) consisteix a canviar la nostra forma de viure.

Es reconeix la fragilitat de les propostes econòmiques en termes mundials. Es denuncia que el fonamentalisme més perillós i terrorista del nostre temps és el fonamentalisme del mercat. I s’afirma que en principi una orientació de l’economia i el mercat mundial (socialdemòcrata o fins i tot liberal) altera més les arrels del sistema i pot beneficiar més les majories pobres que una revolució socialista en un Estat. S’incentiva la lluita en tots els espais per la democratització de les estructures i la participació democràtica de les persones, des dels grups, ONGs, entitats locals i municipals, fins les grans xarxes i institucions mundials. S’exigeix el reconeixement de la sobirania mundial i s’exigeix com un dret allò que acostumem a deixar a la solidaritat o a la caritat.

La gran força d’aquesta tendència és la de presentar una estratègia revolucionària factible. La seva gran feblesa és el seu estadi germinal, l’articulació encara incipient dels grups, la dificultat ideològica de desempallegar-se d’una multitud ingent d’idees que enfosqueixen les possibilitats reals i permeten al sistema continuar essent el que és. El desafiament es troba a conformar una força social mundial que pugui lluitar i pressionar per aconseguir aquestes transformacions.

Conclusió,

Hi ha continuïtats que són autèntiques abdicacions i canvis que ens permeten continuar essent el mateix. La revolució passa avui per un gran esforç de realisme i per la constitució i unificació de forces socials que puguin estar disposades a lluitar en tots els àmbits (també en el de l’Estat) i a encarnar en els seus actes quotidians no algun somni de la raó sinó alguna cosa perfectament possible avui: un món on cada dona i cada home tingui satisfetes amb senzillesa les seves necessitats bàsiques, com a mínim. L’anàlisi i la claredat teòrica poden aportar alguna llum a l’ombrívol futur que s’albira sobre les grans majories de Llatinoamèrica i del planeta sencer.