ANÀLISI DE CONJUNTURA DE L’HORA PSICOLÒGICA DE L’AMÈRICA LLATINA

José María Vigil

---

Esperit, ànims, mística, espiritualitat... expressen un pol de la nostra realitat com a éssers humans. L’altre pol és la matèria, la natura, la carn, el cos. L’esperit motiva, anima, inspira, subleva, aixeca. El cos ens arrela a la carn, a la terra, a la natura. Entre aquests dos pols es troba la nostra psicologia, com un lloc de trobada entre realisme i utopia, en una profunda unitat psico-somàtica.

Som esperits “encarnats”, arrelats en la carn i en la natura. Per això, aquest nostre esperit té els seus moments, alts i baixos, al ritme dels alts i baixos del nostre cos i de la nostra psicologia.

Igual que les persones individuals, també els Pobles –que són persones col•lectives- tenen la seva psicologia, amb moments alts i moments baixos. Ens volem preguntar: quin moment psicològic viu avui el nostre continent? O el que és igual: quin diagnòstic psicològic podem fer de l’Amèrica Llatina ara mateix?

Malalties col•lectives

Una malaltia pot ser física o psicològica. Hom pot estar sa en el seu cos, però malalt en l’esperit. I el mateix ocorre en els col•lectius humans: una comunitat, pot patir també una malaltia psicològica col•lectiva.

L’escola de la psicoanàlisi social va anar al davant en aquest tema. Va mostrar que en cada societat hi ha patrons de conducta que obeeixen a estructures psicològiques de la societat. Cada un de nosaltres es pot sentir autònom i original, però en realitat es troba afectat profundament per patrons de conducta, estructures de pensament, un imaginari social i unes pulsions col•lectives, sovint inconscients, però que ens influeixen pel simple fet de viure en aquesta societat. Quan aquestes estructures estan deteriorades, aquesta societat està malalta, i els que hi vivim participem d’aquesta malaltia pel simple fet de respirar-hi.

Si en els anys 60 i 70 es deia que la malaltia psicològica col•lectiva de la societat moderna occidental era la neurosi, nosaltres sostenim que avui, en els anys 90, la malaltia psicològica col•lectiva de la societat llatinoamericana és la depressió.

Origen de la depressió

Segons el conductisme, la depressió s’origina –tant en la persona com en els animals- quan el subjecte rep durant un període massa llarg una sèrie d’estímuls negatius que no pot controlar o detenir encara que modifiqui la conducta per evitar-los. Quan aquesta situació es perllonga massa, supera un nivell de tolerància més enllà del qual la persona escarmenta i “aprèn” que “no hi ha sortida”, que “faci el que faci” rebrà un estímul negatiu. D’aquesta manera, la persona –individual o col•lectiva- aprèn que és inútil continuar esforçant-se, que és millor no fer res, dimitir, fugir. Aprèn a no defensar-se (indefenssió apresa) com el millor mètode i precisament d’evitar aquesta sèrie de càstigs que ha anat tenint.

I això ho aprèn no amb el cap, sinó a nivell vital: és profund, de l’inconscient personal el que es rebel•la i es nega a actuar. I llavors el subjecte pateix una síndrome, un conjunt de símptomes: cara de tristesa, desig de plorar, pèrdua de l’autoestima, autoacusació, hipocondria, idees de suïcidi, empetitiment del camp de consciència, dificultat de concentració, pèrdua de memòria, mutisme, insomni, trastorns digestius... No es tracta d’una decisió voluntària de la persona; és el nostre cos que decideix per compe propi; es rebel.la; es nega a continuar lluitant; diu “prou”, i ho diu amb tots aquest símptomes coneguts que ens fan diagnosticar una depressió.

En el nostre Continent

El que ha passat en el nostre Continent en els darrers anys és estructuralment el mateix. El nostre Poble porta ja massa anys rebent –“faci el que faci”- el “càstig” immerescut del subdesenvolupament, la pobresa, la fam, la guerra, la intervenció exterior, el colonialisme i el neocolonialisme, la repressió, l’emigració forçada... Els successos dels anys 89-90, el fracàs fàctic d’unes esperances populars que tanta mística –i tanta sang- havien suposat, varen ser la gota que fa vessar el got, el “canvi d’època” que va sobrepassar el límit de la tolerància. Amb allò el nostre Pobre va acabar per “aprendre” la seva indefenssió. Quelcom de molt profund, una veu vinguda de molt endins del nostre cos social va dir “prou!” i va llançar la tovallola. Havia esclatat la depressió col•lectiva en l’hora psicològica del Continent.

I també varen sobrevenir els símptomes, els mateixos que en el cas individual, però viscuts socialment: decepció, pèrdua d’autoestima, autoacusació, desmobilització, desorientació, desorganització dels moviments populars, dispersió dels militants, despolitització, fugida cap als espiritualismes, pèrdua de la memòria, mutisme, trastorns psicosomàtics...

I això, com en la depressió individual, no va ser racional, una decisió convençuda, sinó una síndrome que s’apodera d’un en contra de totes les seves conviccions: una rebel•lió del cos.

Ja ben entrada la segona part de la dècada dels 90, com es troba aquesta depressió? Quina conjuntura actual travessa? Quin diagnòstic cal fer-ne?

Una depressió reactiva

Hi ha dues classes fonamentals de depressió: l’endògena, que ve com de dins de la persona (individual o col•lectiva), i la reactiva, que ve provocada per quelcom exterior. La primera té una base constitucional orgànica en la persona; la segona obeeix a quelcom conjuntural que ha interferit en la seva vida.

Diferentment del que es pugui donar en altres continents, la nostra depressió és clarament reactiva. Té una datació fàcil i precisa en el temps. Ha aparegut quasi simultàniament al “canvi d’època”, a un esfondrament d’esperances populars, d’unes conseqüències psicològiques que no són difícils d’interpretar.

Depressió greu o lleu?

En principi, la depressió reactiva no és tan greu com l’endògena, perquè no respon a estructures constitucionals de la persona, sinó a episodis conjunturals en el seu historial. La nostra no és, en efecte, una depressió que posi en evidència un tarannà psicològic continental estructuralment depressiu.

Contràriament, el nostre continent és alegre i festiu, ple de rebel•lia i utopia, amb una gran creativitat per afrontar els problemes i carregat de bon humor fins al punt de saber-se riure sanament de si mateix.

No es tracta tampoc d’una depressió que provingui d’un procés multisecular que hagi pogut anar corcant les estructures psicològiques fonamentals del nostre esperit continental. El nostre Continent és el que se sent més fortament a si mateix, el que més senyals d’identitat pròpies emet i, tot això, fins als nostres dies.

Depressió llarga o curta?

Si la història s’accelera constantment, avui, en el temps de màxima comunicació i intercanvi continental, podem compartir i madurar en pocs anys més vivències continentals (reflexió, empatia, reelaboració de consciència...) que les que abans processàvem en dècades o segles. Qui pot negar que aquesta conjuntura no pugui ser “digerida” ben aviat?

Gràcies a no ser “constitucional”, la depressió reactiva sovint es frena espontàniament: un dia, el nostre cos, que ja ha estat obeït (per força) en els seus requeriments, reacciona, s’acomoda a la nova situació i recupera el to vital perdut. Torna a la normalitat. Fins i tot sense una teràpia especial: el temps tot ho cura. Qui dirà que no pugui ser aquest el cas de la nostra depressió llatinoamericana?

Depressió patològica o sana?

Pot semblar estrany, però podem parlar de “depressions sanes”. Estudis psicoterapèutics moderns ho enfoquen així: la depressió no fóra sinó un procés psicològic desencadenat per una reacció de l’organisme davant d’una situació que se li fa intolerable i que des del seu instint vital intenta interceptar. El nostre cos, així, ens envia un missatge que, en un principi, sembla disfuncional, la depressió. Però tal disfunció, només ho és a curt termini. En un termini més llarg, la depressió es descobreix com l’únic mitjà de què el cos disposava per obligar-nos al replantejament global de la situació, que ens impedia continuar etzibant puntades de peu contra la paret. Al final, la depressió (sempre dins d’aquest caràcter reactiu i en un nivell de no gaire gravetat) és una jugada del nostre instint vital per recuperar la salut i “tornar a la càrrega”.

N’hi ha que s’han mantingut ferms, incommovibles, inassequibles al descoratjament i a la depressió, i són els nostres profetes llatinoamericans , anònims, amagats en els barris, en el camp, en el moviment popular, feminista, indígena, negre, sindical... Ells, com sentinelles, han passat la nit en vetlla, a la intempèrie, sols, i ens ajuden a processar, a digerir, a curar les ferides, amb l’esperança certa que l’aurora no faltarà a la cita. Apuntarà el dia.