ANÀLISI DE CONJUNTURA DE L’ORGANITZACIÓ D’ESTATS AMERICANS

Plinio Arruda Sampaio

---

La reforma de la Carta de l’Organització d’Estats Americans (OEA) per dotar la seva Assemblea General de la facultat de suspendre la representació d’un país membre, quan en aquest ocorren “fets que causin la interrupció abrupta o irregular del procés polític institucional democràtic o de l’exercici legítim del poder per un govern elegit democràticament” (Res. 1080) és quelcom sobre què cal reflexionar per comprendre en profunditat l’hora que viu l’OEA.

Curiós! Després de més d’un segle d’existència i de més de cent cops, pronunciaments i dictadures militars i civils en tots els països membres situats al sud de Río Grande, l’OEA s’adona que l’existència de règims arbitraris amenaça la seguretat continental... Qui es pot oposar a l’aplicació de penes a cops com el de Pinochet a Xile o el dels generals brasilers, argentins o uruguaians que varen decapitar governs elegits democràticament en aquells països, en els anys 60 i 70? Qui no es va indignar quan un goril•la de la CIA, Cedràs, va fer caure el president Aristide d’Haití?

Però, alerta: res no indica que la reforma apunti a solucionar aquests casos. Fujimori va tancar el Congrés peruà, va dissoldre el poder judicial, va dissoldre el poder judicial, va censurar la premsa... però s’asseu impertèrrit a l’OEA, perquè va muntar unes eleccions mig fraudulentes i va complir el ritual de “govern democràtic representatiu institucional”. Pinochet malbarata arrogància i bloqueja l’adjudicació de responsabilitats dels assassinats comesos durant la seva dictadura, perquè els demòcrates xilens saben que la CIA desestabilitzarà el país si el president Frei s’atreveix a cessar-lo.

No ens enganyem. L’objectiu real de la reforma no és el d’impedir cops d’Estat contra règims democràtics, sinó el de proporcionar una justificació jurídica més clara perquè l’OEA intervingui quan hi hagi amenaça de destrucció de les “democràcies plutocràtiques” muntades a partir dels anys 70, que s’han mostrat més dòcils als interessos dels EUA que els imprevisibles dictadors llatins.

Amb tot, hi ha quelcom d’intrigant: quina necessitat hi havia d’aquesta reforma en aquest moment?

Els EUA han fet centenars d’intervencions econòmiques o militars en desenes de països llatinoamericans sempre que ho han volgut. Avui mantenen un bloqueig econòmic contra Cuba des de fa més de 30 anys; van destituir el president Jacabo Arbenz quan aquest desapropià terres de la United Fruit a Guatemala; van impedir la presa de possessió del president electe Juan Bosch; van finançar vagues i atemptats destinats a desestabilitzar el govern constitucional d’Allende; van mantenir a sang i foc dictadures sanguinàries a El Salvador i a Guatemala. Quina necessitat hi havia, per tant, d’incloure a la Carta de l’OEA una regla que els doni la facultat de fer el que ja han anat fent sistemàticament?

Com que no es pot suposar que els astuts ambaixadors que varen cuinar aquesta reforma desconeguin la història de la política externa continental, cal formular una hipòtesi d’explicació racional del fet. Els canvis que s’estan donant en l’ordre polític internacional i en el sistema econòmic del capitalisme proporcionen alguns elements aclaridors pe a aquesta anàlisi.

Una de les primeres conseqüències d’aquests canvis va ser l’envestida contra l’autonomia i fins i tot contra la sobirania dels Estats nacionals. El principi de la “no intervenció” d’altres països o de les organitzacions internacionals en els assumptes interns de cada nació, que va ser consagrat en la Carta de l’ONU, ha estat objecte d’un sistemàtic atac en diversos congressos i reunions polítiques internacionals en aquests darrers anys. Són mocions, recomanacions, apel•lacions, relatoris, informes tècnics que, amb el pretext de la protecció del medi ambient, la defensa dels drets de la dona, la garantia dels drets humans, el combat a la pobresa, la prohibició de les armes nuclears, la protecció de la propietat intel•lectual ... busquen obrir escletxes en el principi d’autodeterminació dels pobles –precària defensa de les nacions dèbils contra la ingerència de les poderoses en els seus assumptes interns.

Més enllà de les declaracions hi ha fets reveladors. Els EUS varen autoritzar al seu FBI d’actuar en qualsevol país per defensar els seus interessos: van segrestar ostentosament un mexicà, a Mèxic, i el van conduir als EUS per jutjar-lo.

França prepara el seu exèrcit per actuar en qualsevol punt del planeta: en el futur –va dir el president Chirac- caldrà ser capaç d’actuar on s’orgeixin problemes econòmics. Per castigar els cubans que varen fer esclatar una avioneta pilotada per dos agents provocadors vinguts de Miami fins a l’espai aeri de Cuba, els EUA varen prendre la increïble decisió de col•locar una llista prohibida de països que tenen empreses que comercien amb l’illa.

Qui no veu, davant de totes aquestes evidències, que està en marxa un procés de recolonització dels països dependents i perifèrics per part de les potències econòmiques i per les mega- multinacionals que estan reorganitzant el sistema econòmic capitalista i l’ordre internacional?

Tot fa creure que, en el nou mapa del capitalisme mundialitat, els mercats llatinoamericans passaran a formar part d’aquell conjunt d’espais econòmics que, com que no estan integrats en els tres grans blocs econòmics, constitueixen àrees de lliure competició de les multinacionals. Això significa que els EUA no podran ja dialogar exclusivament amb les sub-servents elits “criolles” per resoldre els assumptes hemisfèrics. La mundialització ha determinat la presència d’interessats en aquesta qüestió nous i més poderosos. Tot fa creure que la reforma de la Carta es deu al desig dels EUA –que ocupa avui en el món la situació poc habitual de ser una potència hegemònica des del punt de vista militar, que ja no ´s hegemònica econòmicament –de preparar-se perquè aquest diàleg amb els interlocutors nous i més poderosos no redueixi l’eficàcia de la Doctrina Monroe.

Pels americans del nord, els països de l’Amèrica Llatina sempre han estat i cal que continuïn sent el patí de darrere de les seves empreses; però, atès que ja no es pot invocar la defensa de l’hemisferi contra l’expansió comunista per justificar les intervencions, necessiten una nova regla jurídica, que asseguri l’existència de “governs amistosos” en tots els països.

Quin judici caldrà que faci un llatinoamericà compromès amb la justícia social, la democràcia i la solidaritat entre els pobles de tot el món, respecte a la reforma de la Carta? Pregunta difícil de respondre, perquè la persona que veu el món sota aquest punt de vista normalment enfoca les qüestions internacionals des d’un angle completament diferent del dels dirigents dels països capitalistes.

La Carta de l’OEA és un problema respecte a les relacions entre la potència nord-americana i les elits que governen els països de l’hemisferi, que mantenen les poblacions d’aquests països sota règims que de democràtics només en tenen l’aparença, mentre que el problema prioritari d’aquestes poblacions subjugades consisteix a trobar mitjans per desempallegar-se del jou de les elits i prendre possessió dels destins polítics de les seves pàtries. Tenint en compte que la reforma autoritza l’OEA a intervenir en els països membres sempre que es donin fets atemptatoris contra el “règim representatiu institucional” i com que els jutges d’aquests fets seran els representants de les elits “criolles” i dels EUA, reunits a l’Assemblea General de l’OEA, el canvi pretès no passa per ser un expedient més per reprimir moviments populars o destituir governs que decideixin emprendre transformacions veritablement democràtiques en llurs països.

Una segona dificultat es refereix a la naturalesa mateixa de les institucions de dret internacional, que són creacions dels Estats europeus al llarg d’una dominació multisecular i, de manera ben especial, de la fase en què es van constituir els grans imperis colonials. Aquestes normes, la major part de vegades reglamenten les disputes que tenen poc a veure amb els problemes reals i amb els veritables sentiments de les poblacions de l’Amèrica Llatina. Per això mateix, són difícils d’interpretar pels que veuen el món amb altres ulls i raonen jurídicament a partir de pressuposicions i objectius diferents dels que guien les grans potències. Per exemple, com aplicar, el principi de la no intervenció en el cas de Noriega, un exagent de la CIA, posat pels EUA al govern de Panamà, destituït anys més tard per tropes nord-americanes, on es troba empresonat sota l’acusació de narcotraficant? Quan s’ha transgredit el principi de la no intervenció?

Tot això, però, no eximeix el llatinoamericà conscient de l’obligació cívica de prendre seriosament la dimensió internacional de la seva lluita per la democràcia. Per complir-la cabalment, caldrà que es preocupi de diàleg entre els pobles del Continent, fòrums que es basin realment en els principis d’igualtat entre nacions germanes.