ANÀLISI DE CONJUNTURA DE L’ÈTICA

José Comblin

---

L’ethos és l’organització d’un grup o d’una societat. És l’element bàsic de la cultura. És el fons d’on procedeixen les normes, els valors. És tot el que s’observa inconscientment, el conjunt de les maneres d’actuar que no es discuteix i es transmet espontàniament. S’expressa en dites, proverbis, símbols, mites, sentències de saviesa popular. És el que és evident en la conducta social. No és una moral natural perquè la natura no existeix, però és el que unifica una cultura. És el que manté unida una societat perquè integra a tots els seus membres en un conjunt.

L’ethos és la base de tota ètica; seria inútil ensenyar una ètica que no estigués inspirada en l’ethos de la societat. Seria parlar a l’aire sense ser escoltat.

El problema actual de l’ètica en la societat occidental és que s’està destruint l’ethos. Ja no hi ha fonament per a una ètica. Avui tota ètica roman teòrica o desperta emocions, però no penetra en els comportaments, perquè aquests obeeixen cada cop més a la dinàmica del mercat, cosa que significa que els comportaments ja no són ètics, no tenen una referència ètica.

Violència, criminalitat, drogues, sexualitat desenfrenada: no són els vertaders problemes, són senyals d’un problema més radical i més ampli. El problema és la ruptura de l’ethos, que és la base del consens ètic de la societat. Ruptura que procedeix de la ruptura del pacte social per part de les noves elits de la societat occidental.

Per això, el problema no se soluciona amb més política, més lleis repressores, més presons. En molts països la mateixa policia, la mateixa repressió i la mateixa vida penitenciària generen més violència i més desordre social i contribueixen a destruir encara més l’ethos bàsic de la societat.

Per aquesta mateixa raó, la predicació moral de les esglésies, dels educadors o de les autoritats socials és insuficient. Els discursos moralitzadors no tenen absolutament cap efecte, perquè no arriben al nivell on radica el problema.

El problema ètic del nostre temps no és un residu del passat que la mateixa evolució històrica podria solucionar. No és un problema de subdesenvolupament. Ben al contrari, el problema té el seu origen en les nacions més desenvolupades. Els EUA, que són el model escollit per les elits d’Amèrica Llatina, van entrar en una profunda crisi ètica els anys 70 i avui la crisi ètica a Amèrica Llatina ve d’allà. Les nacions que més s’ofreixen la crisi ètica són les que amb més entusiasme adoptaren el model de societat dels EUA i del Primer Món en general. Per això, l’actual evolució històrica no tendeix a solucionar el problema, sinó més aviat a accelerar-ho. El “desenvolupament”, la “modernització” o “l’ajustament” no solucionen el problema, l’estan creant.

Les elits i les masses humanes

Els anys 70 es va iniciar l’edat de l’economia del saber, del coneixement, en què el capital humà es fa més important que el capital financer. Amb aquest canvis econòmics, tantes vegades descrits, ha canviat la configuració de la societat. Decauen classes o grups socials que foren poderosos en l’època anterior –declivi de la burgesia burocràtica, dels servis personals, de la funció pública- i naturalment s’accentua el declivi de les classes anteriors: agricultors o minaires. La producció ocupa molta menys gent que la comunicació. La manipulació del mercat es fa més important que la manipulació de la matèria.

Un nou grup social concentra el poder i la riquesa: el grup dels “analistes simbòlics”, que manegen símbols i no tenen cap contacte directe amb la producció material. En els EUA constitueixen el 20% de la població activa. En els països subdesenvolupats són menys, però poden encara assumir un poder més gran.

Aquestes elits concentren la riquesa molt més que la burgesia de l’anterior societat industrial. Segons alguns estudis, en la societat nord-americana la classe superior que dirigeix l’economia va passar, en una sola generació, d’un sou 12 vegades superior al sou mitjà d’un obrer a un sou 70 vegades més gran que aquest sou. Refugiades en les illes, les elits no coneixen res dels mals de les grans ciutats. No s’embruten en contacte amb l’altre poble que viu en el seu mateix país. No volen pagar impostos. Volen un estat més feble que només serveixi per reprimir el desordre de les masses i els garanteixi els privilegis. No s’interessen ni per l’educació pública ni per la salut. No tenen ni idea de com viuen les persones que estan acampades en les megàpolis ni volen de fet saber-ho perquè viuen en un altre món.

La conseqüència és que les grans masses viuen en immenses aglomeracions urbanes sense recursos, sense estructura, sense projectes de pervindre. Estan en una societat informal que ni tan sols és una societat. Se senten abandonats: noten que ja no són membres de res, són rebutjats, són els exclosos. No se senten solidaris de res ni de ningú. No existeix solidaritat nacional quan les elits abandonen la nació i viuen ben lluny dels seus problemes.

Instrucció, però no educació

La finalitat de l’educació ha estat sempre la transmissió de l’ethos de la societat. L’educació tradicional comunicava els valors tradicionals de la família. En l’època burgesa, transmetia el respecte per la nació i el treball. L’escola era preparació per a entrar com a treballador en un lloc de treball i com a ciutadà en la nació democràtica.

En l’economia del saber, ja no hi ha un ethos comú, no hi ha valors comuns i tot l’ethos antic es dissipa, es dissol. Ja no hi ha “educació”. La família ha deixat d’educar en la immensa majoria dels casos perquè els pares de família no saben què és el que poden o han de transmetre als seus fills. Els abandonen a ells mateixos. Els donen béns materials i instrucció, però no els donen valors i els seus comportaments no comuniquen ethos.

Les escoles són cada cop més centes de preparació per al mercat. Preparen els joves per a vèncer en el mercat. Tot i així, la gran majoria ja sap des de principi que en aquesta competència són els que perdran. A ells, l’educació no els ofereix res. L’escola només ajuda els que van a guanyar en el mercat de treball. Per als altres és inútil tot el que se’ls ensenya, perquè mai no ho faran servir. Els alumnes aprenen ciències i tècniques que mai no podran aplicar. I no reben cap preparació per a la vida vertadera que hauran de viure.

La societat ha deixat de comunicar valors perquè ja no té cap valor fora del mercat. No existeix educació pública. Els estat deixen que l’ensenyament públic entri en decadència perquè el veuen sense objecte. La feina de preparar bons tècnics del saber serà millor assumida per institucions privades més integrades en el mercat.

L’economia el saber o del coneixement només valora un coneixement: el dl mercat. Les noves tècniques d’informació i de comunicació permeten acumular i emprar milions d’informacions, però tot el que es comunica es refereix al mercat. Són informacions per seleccionar i orientar la producció, per crear o orientar el mercat, per donar als capitals els millors rendiments. Les noves tècniques i les invencions científiques beneficien els que saben aprofitar-ho econòmicament, els que saben fer d’un descobriment una nova mercaderia. Aquest és el saber de la nova era econòmica. L’educació prepara per a usar les tècniques de comunicació i per saber competir en el mercat. No ensenya valors que només podrien pertorbar el joc del mercat.

“Ètica” de la TV

És veritat que a les escoles es fan encara exhortacions moralitzants, però aquestes exhortacions no tenen efecte perquè no tenen arrels en un ethos present en la joventut. Són pures paraules sense efecte en la pràctica, perquè en la pràctica ja no hi ha una estructura social fixa i els joves segueixen les sol•licituds del mercat. Actuen en la lògica del mercat i no en la lògica ètica.

Tothom sap que per a la joventut més que els missatges de l’escola són importants els missatges de la TV. Passen més temps mirant la TV que a l’escola i el que difon la TV els resulta molt més interessant.

La TV difon el mode de vida de la classe alta. L’ethos de la classe alta és el narcisisme i això significa que les persones no tenen referències en elles mateixes sinó en la imatge que projecte. Aquí rau la necessitat de poder consumir per a poder existir. La seva necessitat de consum respon a la necessitat de l’economia, que ha de produir sempre mercaderies de valor més alt, més sofisticades i més cares. Davant de la TV, les masses assumeixen l’ideal de les elits, que queden per a elles en un nivell de somni. Els somnis despertats per la TV –el que és més important de la TV és la publicitat- desperten el desig de consumir, que explica els robatoris dels joves.